Blog d'Edu21

En educació: del 2013 al 2014

Zoom

Quan l’any 2013 arriba a la seva fi resulta adient fer-ne un balanç del què ha estat per a l’educació de casa nostra. L’administració educativa catalana ha vist com un any més ha tingut que fer equilibris per seguir reduint la despesa, al temps que intentava no afectar el nucli bàsic del sistema que garanteix l’equitat i la qualitat de l’educació pública i concertada de Catalunya. Paral·lelament la societat ha continuat immersa en una crisi persistent que afecta a milers de famílies i que, enguany, ha acabat per influir fins i tot en el nivell de les necessitats bàsiques. En aquest sentit les beques de menjador han estat en la base de la reclamació de l’extensió de les ajudes tot i saber que amb això, ni de bon tros, n’hi ha prou per a cobrir les necessitats de moltes famílies en què la crisi actual les està portant al límit de la supervivència. Tots sabem que sense unes condicions socioeconòmiques i familiars d’un cert nivell de benestar i seguretat el nivell de desenvolupament personal, social i acadèmic dels escolars minva i es ressenten els seus resultats.

En aquest joc d’equilibris l’aposta per activar, estendre i modernitzar els estudis de FP, així com la continuació en la prioritat per a la lectura i la seva comprensió, poden destacar-se com a factors positius de les polítiques empreses, Amb més dubtes recollim les iniciatives per incrementar horari de les matemàtiques o les accions de reforç per a grups de 1r d’ESO. Al nostre entendre, ambdues mesures per si soles no garanteixen una millora de resultats i, segons com s’apliqui la segona, pot acabar derivant amb unes condicions menys inclusives pels alumnes amb més necessitats educatives, justament a ben segur, el contrari del què es persegueix.

Totes les iniciatives parcials que busquen introduir petits canvis al sistema són lloables i necessàries però del tot insuficients. El nostre sistema educatiu, globalment, respon a un paradigma pedagògic i organitzatiu en crisi. Dit d’una altra manera: és un sistema que se’ns ha quedat antiquat, desfasat en relació als canvis tecnològics i socials del nostre món. Una gran part dels continguts curriculars no responen a la lògica d’allò que haurien d’aprendre els nostres infants i joves amb interès i funcionalitat. Ens cal afrontar una revisió a fons de tots els continguts de l’actual currículum tot fonamentant-lo en un de bàsic –per competències sí, però bàsiques– molt més lleuger en densitat; fonamentant la cultura comuna però, al mateix temps, deixant un ventall molt ampli de possibilitats perquè els centres, mitjançant els seus projectes singulars i en virtut de la seva autonomia, els completin i els contextualitzin.

El mateix podem dir de l’organització de l’alumnat, del professorat, de la direcció, dels temps i els espais escolars, etc. Deixem que siguin els projectes de cada centre aquells que decideixin com organitzar tots aquests elements per, després i amb total transparència, donar comptes a la societat dels seus avenços i de l’assoliment dels seus objectius davant dels poders públics i socials. Poders públics que haurien de vetllar per l’equitat del sistema i poders socials, lligats al territori, que haurien de validar l’eficàcia dels projectes de centre, de direcció i de docència en l’àmbit de la seva zona d’influència.

Però per avançar envers aquest canvi –a banda de la millora econòmica que ens permeti incrementar la inversió en el sistema educatiu, sobretot en aquells centres i zones de més vulnerabilitat social– també ens cal, políticament, alliberar-nos d’un sistema que ho vol regular tot i que, en el cas de l’administració educativa estatal, a més, acaba d’aprovar una llei que ens transporta directament al temps del franquisme. Una llei del tot inaplicable a Catalunya. L’oposició en què la nostra comunitat educativa s’ha expressat tan clarament durant el 2013 no deixa lloc a dubtes: el proper any no pot ser a Catalunya l’any d’aplicació de la LOMCE sinó l’any on podrem votar –entre altres coses– per no dependre més de lleis educatives que no respecten la nostra singularitat, i que no aposten per dotar al nostre sistema educatiu de la llibertat necessària per a poder encarar el canvi de paradigma que els nous temps requereixen.

No pot ser que la resposta política a aquests reptes sigui conduir-nos directament al túnel del passat i no pas dotar-nos de les eines que ens permetin afrontar-los amb creativitat, innovació i valentia. Quan, com a catalans, siguem cridats a les urnes al 2014 pensem que, entre d’altres coses, ens estarem jugant el futur de l’educació, que és com dir el futur dels nostres fills.