Ara que hi ha canvi de govern, algunes veus apunten que fóra bo que els nostres mestres i professors poguessin recuperar la confiança, tant amb el departament d’Ensenyament com, sobretot, en la vàlua de la seva feina i del reconeixement social que mereix. I per això no n’hi ha prou amb cops a l’espatlla ni amb anuncis publicitaris, cal demostrar amb fets que es confia amb la professionalitat i el sentit comú dels docents. Aquesta confiança, per poder ser reforçada, cal que vagi acompanyada de la transparència i de l’avaluació de la feina de cada professional i de cada centre. Però com a contrapartida a la rendició de comptes els professionals han de tenir camí per córrer des de la seva pròpia llibertat de decisió i no des de la sospita i l’amenaça “reglamentista” permanents. Una administració que necessita a principis de cada curs reiterar –i cada any anar augmentant desproporcionadament– la normativa reguladora del funcionament del sistema és símptoma d’una administració desconfiada i excessivament burocratitzada i, per tant, rígida i amb ànsies unificadores. Si apostem per un sistema educatiu on l’autonomia de centres i la competència professional siguin els pilars de les innovacions i de la millora del sistema, ens cal una administració educativa que aposti per dotar de confiança els principals agents educatius i per incentivar-los i premiar-los quan excel·leixin en la seva feina, sobretot, quan aquesta es dóna en els escenaris més desfavorits. L’aposta per la confiança sincera en els docents, amb el temps, serà corresposta també amb confiança envers l’administració educativa. I del benefici d’una relació basada en el respecte i la confiança recíproques es derivarà un augment del reconeixement social envers el nostre sistema educatiu. La confiança però té un inconvenient. Per ser eficaç ha de basar-se en la plena sinceritat, ni en tacticismes ni en dosis a terminis. Tanmateix, estem convençuts que només té futur aquella societat que es fonamenti en la credibilitat envers l’altre.
2 min
