Blog d'Edu21

Com aprèn el cervell adolescent?

Zoom

Sabem que en els primers mesos de vida el cervell dels nadons es caracteritza per una gran implosió sinàptica, a la que li segueix un període de poda que només conserva aquelles connexions que l’experiència acumulada li aconsella mantenir i reforçar. En canvi, aquesta poda elimina aquelles altres connexions que no són tan necessàries funcionalment. D’aquí l’enorme importància de l’educació primerenca dels infants. L’educació infantil se’ns mostra, doncs, com una etapa extraordinàriament valuosa per a la inversió educativa de tota mena: la familiar, la dels entorns de l’infant i també l’escolar. Totes les possibilitats són obertes, però les experiències viscudes consolidaran uns aprenentatges al temps que rebutjaran o mantindran en l’oblit uns altres.

Els avenços neurocientífics ens permeten, ara, saber l’existència d’un altre període que també participa d’una gran proliferació de noves connexions sinàptiques coincidint amb la pubertat i l’entrada a l’adolescència. I justament, durant aquests anys, l’educació pot prendre un renovat protagonisme a l’influir d’una forma més intencional en aquesta “segona” poda sinàptica, necessària per a consolidar noves xarxes neuronals. Tanmateix, molts d’aquests canvis que apareixen en l’etapa adolescent continuaran durant tota la maduresa. Aquesta plasticitat cerebral trenca amb un dels mites que durant molts anys ens acompanyaren i que consistia en pensar que la plasticitat del cervell només era un assumpte de les primeres edats i que es produïa en unes etapes molt específiques.

L’equip de l’Institute of Cognitive Neuroscience de la University College de Londres, encapçalat per la Dra. Sarah-Jayne Blakemore, ha estudiat aquest procés. En concret la Dra. Iroise Dumontheil, que pertany a aquest equip, s’ha especialitzat en l’estudi del comportament i desenvolupament del cervell durant l’adolescència. Ha identificat reaccions específiques cerebrals en els nois i noies al sentir-se premiats o estimulats, davant la influència dels seus iguals, i ha trobat una especial sensibilitat envers la baixa autoestima així com una propensió a l’ansietat. Aquests no són fenòmens que hagin de sorprendre a cap educador avesat a tractar amb adolescents. No obstant això, el que sí és rellevant és que ara disposem de les primeres evidències cerebrals d’aquests comportaments.

En qualsevol cas, segons Dumontheil, no es tracta de concebre l’adolescència com un període que permet aprendre tot allò que no es va poder aprendre d’infant –una espècie de “segona oportunitat” pedagògica–, sinó que l’estudi del cervell adolescent ens indica que en aquestes edats hi ha la possibilitat de realitzar aprenentatges específics a nivell cognitiu i emocional. I fer-ho amb un component de major control sobre aquests aprenentatges. A més, s’ha pogut comprovar que determinades intervencions, basades en entrenaments sistemàtics d’aquests aprenentatges específics, han obtingut resultats força beneficiosos per a l’educació escolar.

De tots aquests aspectes ens parlarà la Dra. Iroise Dumontheil el proper 15 de març a Barcelona en el marc de la XIX Tribuna d’Edu21. En la mateixa jornada, amb posterioritat a la conferència, hi haurà una taula rodona on es debatrà la possibilitat d’aplicar a les aules els coneixements, sobre l’aprenentatge dels adolescents, que les neurociències ens faciliten. Als educadors ens toca recollir aquestes aportacions i traduir-les en recomanacions didàctiques. Una missió, sens dubte, apassionant.