Blog d'Edu21

Somnis d'estiu, desitjos pel nou curs

DSC_0300_573 3 Zoom

DSC_0300_573 3

Sempre que arriben les vacances d’estiu, aquells que durant molts anys ja les vinculem com l’interval necessari entre un curs escolar o universitari i un altre, acostumem –a estones– a pensar com podem desenvolupar la docència de forma diferent en relació al què hem fet en el darrer curs. Solen ser moments d’una certa lucidesa i on la paraula innovar hi té sempre una presència destacada. Aquest any sí! Aquest curs penso fer activitats diferents, més actives, que donin una resposta efectiva a la diversitat que tinc a l’aula; faré avaluació autènticament formativa acomodant l’ensenyament a les específiques necessitats d’aprenentatge de cadascú; l’avaluació final no necessitarà de proves estandaritzades; l’atenció als alumnes serà intensa, personal i grupal; estaré sempre predisposat a escoltar més que a parlar, a canviar més que executar, a posar per davant l’aprofundiment de les competències professionals (o acadèmiques) pràctiques que les estrictament teòriques, etc.

Després comença el nou curs i amb ell la voràgine de la preparació, de les tasques pendents, de les mesures organitzatives i, com qui no vol la cosa, tornarem a estar davant un nou grup d’alumnes que, de nou, esperaran de nosaltres quelcom diferent, d’utilitat per al seu futur, però també pel seu present. Quelcom que els esperoni o els faci descobrir escenaris nous, gairebé inimaginables. I nosaltres, volent innovar, ens tornem a aferrar a la seguretat de la repetició, als materials que ja tenim elaborats, a les activitats més o menys semblants a les de sempre. Fins i tot, a voltes, ens descobrim explicant les mateixes anècdotes, exemples i, fins i tot, acudits. I una sensació estranya ens puja des de l’estómac tot recordant-nos els pensaments estivals, els moments creatius que sota la ombrel•la de la platja ens havíem conjurat de provar coincidint amb el nou curs. És un regust conegut que volem superar preparant de bell nou una activitat antiga per a transformar-la amb una de nova per aquest curs, o modificant un power perquè, aquest sí, resulti motivador, o fent moure cadires i taules per proposar treballs col•laboratius als alumnes que, després, descobrim que els executen sense un especial entusiasme, perquè ja es troben saturats de què organitzem la classe en petits grups amb tasques prescindibles.

Som plenament conscients que com a docents individuals la franja per innovar és estreta. Només treballant amb equip la docència podrà emprendre el camí de la revolució copernicana que li cal per a superar el model d’ensenyament tradicional i, així, acomodar-se a les noves demandes formatives dels alumnes i estudiants del segle XXI. Tanmateix, això no és excusa perquè, a nivell individual, no puguem prendre decisions valentes que ens treguin de la comoditat i el conservadurisme fàcil de fer el que ja fèiem perquè “no es donen les condicions” per al canvi. Sabem que mai es donaran plenament aquestes condicions i, tanmateix, el camí es fa posant-se a caminar. Quan hom té una ràtio molt alta d’alumnat pot justificar fàcilment que li és molt difícil fer el que voldria fer i, no obstant això, és llavors, sota aquestes condicions, que la innovació docent es fa més necessària que mai. Precisament perquè les modalitats tradicionals d’ensenyament no poden donar resposta a aquesta gran diversitat d’alumnat que tenim al davant.

Hem de donar la paraula als nois i noies. Això suposa un esforç i una inversió per construir el currículum en base a interrogants, per no tenir por a la polèmica, a la discrepància i, fins i tot, al qüestionament. Haurem de moderar, preguntar allò essencial, remarcar els aspectes rellevants, llimar enfrontaments, respectar molt totes les opinions i no, per això, prescindir de donar les nostres amb sòlids arguments, i amb el to humil i no dogmàtic que dóna l’experiència intel•ligent. També haurem de plantejar problemes i situacions el més properes possibles a les del món real (professional, personal o social) que trobaran després fora de l’aula. I amb la discussió grupal, però també amb la reflexió personal i amb la consulta de fonts d’informació, hauran de saber construir les respostes davant la problemàtica a abordar. I caldrà que es puguin situar com a protagonistes pràctics dels problemes a resoldre i, també, del seu propi procés d’avaluació. En qualsevol cas, els coneixements necessaris, i la seva aplicabilitat, depenen d’un cert nivell de lectures, anàlisis, reflexions i contrast amb els diferents contextos i, fins i tot, casos individuals. Com garantir això a tot l’alumnat sense que vegin les propostes d’estudi com una càrrega no significativa? Creiem que la resposta es troba en encertar a transmetre l’entusiasme pel saber, per la interdisciplinarietat, per la interpretació holística de la realitat i per l’anàlisi sistèmica de les relacions humanes, socials i naturals.

En definitiva, cal proposar-se protagonitzar aquell estil docent que ens agradaria que els nostres fills trobessin a l’escola, a l’institut o a la universitat amb els seus professors. L’exemple docent és el millor recurs educatiu; la coherència el seu instrument, i la paciència, afabilitat i estima per l’alumnat el seu combustible. Tan de bo els bons desitjos pel nou curs, aquesta vegada, sí es compleixin.