Blog d'Edu21

Educació preventiva

Obama Zoom

Obama

Als Estats Units ha tingut lloc aquests dies la cimera contra el denominat “Extremisme Violent” promoguda pel president Obama. El mateix president en un article a “Los Angeles Times” explicava que “grups com ara Estat islàmic exploten la ira que s’infecta quan la gent sent que la injustícia i la corrupció els deixen sense cap altra opció per millorar les seves vides. El món ha d’oferir als joves d’avui en dia alguna cosa millor”. Potser creu que aquesta cosa millor hauria de ser el model d’integració de la diversitat que ostenten els EUA.

En tot cas, la millor vacuna l’hauríem de buscar en l’educació i la formació d’un sentiment de pertinença que no aboqués els joves a refugiar-se en promeses messiàniques o d’exaltació de la violència. Tant França con Dinamarca, víctimes dels darrers atemptats de l’integrisme islàmic, també estant dirigint la mirada envers els infants i joves i el seu procés de socialització i escolarització. Aquesta mirada hauria d’incloure una visió crítica respecte al que s’ha fet fins ara i, també, hauria de contemplar una nova concepció per abordar l’enfortiment del sentiment de pertinença a una comunitat que sigui percebuda com a quelcom que val la pena, com a quelcom valuós i honest, de promoció personal i realització humanista.

Aquesta reflexió ens l’hem de fer tots els països occidentals i, per tant, també a casa nostra. Sembla que més de vint mil estrangers han anat a incorporar-se com a gihadistes a l’Estat Islàmic, dels quals ignorem quants ho hauran fet des de Catalunya. El tema mereixeria que obríssim una reflexió a fons sobre les nostres polítiques d’acollida, d’integració i de gestió de la diversitat cultural. I aquí caldria un pacte de país (o d’estat quan el tinguem) que englobés les polítiques urbanístiques, econòmiques, de model productiu, laborals i, és clar, socials i educatives.

En relació a l’educació ens hem de preguntar si el nostre actual sistema educatiu, tal com el tenim organitzat i administrat, pot oferir una actuació preventiva del trencament emocional i mental, que respecte al país, desenvolupen els joves que es decideixen a anar a fer la gihad, tant si la fan a l’interior com a l’exterior dels nostres països. Cada jove que s’enrola a Estat Islàmic, o opta per agafar una arma amb la intenció d’assessinar innocents o d’immolar-se, representa un fracàs d’insersió social, cultural, escolar i ètic. I, en aquest sentit, és lícit preguntar-se què hagués pogut fer més, per exemple, l’escola per a evitar aquesta fractura i desencontre profund amb els valors i les perspectives que la nostra societat projecta en aquests joves.

Caldrà posar en l’agenda educativa dels propers anys aquest tema com un element prioritari per bastir polítiques educatives i socials que puguin prevenir aquest fracàs col•lectiu. Haurem de fer una profunda autocrítica que ens porti a buscar alternatives al nostre actual model de civilització que projecten les nostres institucions de tota mena, també les escolars, en els nostres infants i joves. Hem de fer creïble el que prometem amb el que trobaran; la societat que els hi venem a l’escola o a la televisió i la que realment després opera en el món econòmic, polític, social i, fins i tot, axiològic. L’educació no pot promocionar un miratge social. O tots plegats encetem una regeneració democràtica i de valors que aposti per l’honestedat, la transparència, la cura de l’altre, l’equitat i la justícia o continuarem alimentant desencantats o persones vulnerables a idees sectàries i dogmàtiques a les quals els hi podran prometre fàcilment el paradís perdut, donat que entre nosaltres potser no hauran sabut percebre cap futur autèntic i pel qual valgui la pena viure i lluitar. No podem consentir que –encara que sigui en una minoria– això ho estigui alimentant el nostre model de societat i d’escola.

Estem massa obsessionats en farcir el currículum escolar d’hores i hores de, sobretot, llengua, matemàtiques, anglès... La solució per a millorar els resultats educatius és sempre més del mateix. Uns currículums dels quals gairebé mai no traiem res i no deixem marge perquè els centres el puguin dissenyar, de forma majoritària, per tal d’acomodar-lo al context on operen i perquè puguin bastir-lo amb les prioritats educatives que, també a nivell ètic, creguin que més poden contribuir a formar persones íntegres i empoderades moralment, vacunades davant falsos cants de sirena.

L’escola no pot romandre insensible a la barbàrie que –en bona mesura– té ara, també, el seu germen a l’interior de les nostres societats. Ens cal una revolució ètica, un refermament moral que aposti, amb un gran consens social, per fomentar un país amb alta civilitat. I l’escola ha de rebre aquest encàrrec situant-lo com l’element primordial de la seva funció. El principal objectiu del sistema educatiu no és arribar al nivell més alt dels rànquings internacionals, sinó guanyar la batalla contra l’abandonament i el desencís o desencontre escolar. O sigui, fer atractiva l’escolarització pel 100% dels nostres infants i joves. I això només s’assoleix disposant d’un sistema plenament inclusiu on l’acompanyament de cada persona sigui la principal fita educativa. Acompanyar personalment i socialment a tots i totes perquè ningú es senti exclòs dels objectius comuns de ciutadania. Aquest és el repte. Amb ell ens hi juguem el nostre futur.