Aprenent a ser mare

Mariona Visa

"No tires la toalla, hazte un bonito turbante"

La blogosfera maternal està plena de blocs en el que les mares parlem sobre diversos aspectes relacionats amb la cura dels petits i la condició de ser mare.

Durant la pre-concepció, també són moltes les dones que acudeixen a Internet per a informar-se del procés per arribar a ser-ho, sobretot quan aquest no és fàcil. Les consultes sobre infertilitat i tractaments de reproducció assistida són de les més populars en els fòrums de maternitat i existeixen un gran nombre de blocs, la majoria escrits des de l'anonimat, en el que les dones expliquen les seves dificultats per a quedar-se embarassades.

És un tema, per tant, del que es parla amb molt detall a les xarxes socials, però que encara és un tabú en la societat, i també en certa manera als mitjans de comunicació, que es fan més eco dels pocs casos d'èxit que dels molts fracassos. Des del 1978, al món han nascut uns5 milions de nens per fertilització in-vitro, però són moltes més les parelles que no aconsegueixen tenir un fill gràcies a aquests mitjans.

A Internet, fins ara també eren més abundants les pàgines informatives que no pas aquelles que es dedicaven a narrar en primera persona les emocions, dubtes i reflexions amb les quals les dones s'enfronten a aquests tractaments. Des de fa uns anys, els blocs escrits en primera persona per dones amb problemes de fertilitat ajuden tant a les protagonistes, que viuen així el procés amb companyia, com a altres dones que passen pel mateix i que no disposen de referents en el seu entorn.

També són cada vegada més els llibres que tracten el tema, al món anglosaxó ja s'hi refereixen com a "repro lit" i aquí també n'hi ha alguns exemples.

"No tires la toalla, hazte un bonito turbante" és un d'aquests llibres, editat el 2013 per Mira Editores. Explica el cas de Calíope, alter ego de l'autora Marian Cisterna, que un cop casada descobreix que quedar-se embarassada no és tan fàcil com havia pensat. Comencen aleshores les visites al ginecòleg i altres especialistes, que explica de manera molt divertida. Aquesta història es combina amb el retrat de la seva família, un matriarcat ple de cosines i tietes, que ens presenta amb molt sentit de l'humor i també molt afecte.L'escena del part de la cosina, en la que hi són presents desenes de familiars és quasi surrealista, però serveix també per a què ens fem una clara idea de com fa pinya aquesta família.

Una altra de les característiques més destacables del llibre és l'optimisme i positivisme amb el que viu les parts del procés, que se centren sobretot en els preparatius del tractament i en el xoc emocional que suposa acceptar que segurament serà molt difícil arribar a ser mare. De fet, el llibre parla més dels sentiments que desperta el fet de viure aquesta situació, que no pas de la part més tècnica dels tractaments, tot i que al final hi ha un glossari explicatiu de termes i tractaments molt aclaridor.

El llibre acaba amb punta, ja que a l'epíleg la Marian ens diu que just el dia abans de començar el primer tractament, li van diagnosticar esclerosi múltiple, pel qual van haver de posposar-lo. Així que la seva història dóna per un segon llibre, ja que no deu haver estat fàcil viure aquesta experiència amb aquest problema de salut afegit.

Un llibre molt recomanable, ja que és important que s'expliquin de primera mà aquestes vivències, que es trenqui el silenci. Pot ajudar molt a persones que passen pel mateix i també a persones de l'entorn per a que ho puguin entendre millor.

I a més, és molt amè, fa riure molt i es llegeix quasi d'una tirada!