Els valents tenim por

Segons el diccionari, la valentia és la “qualitat del valent”. I el valent/a és aquell qui “té coratge a emprendre grans afers, a afrontar els perills sense por.” Popularment, se li dóna més o menys el mateix sentit. Sembla que estem convençuts que ser valent és no tenir por i la valentia és una qualitat admirable.

Si seguim buscant al diccionari, veurem que la por és aquell “torbament de l’ànim en presència d’un perill real o imaginari” Proposo que revisem la definició de valentia i que la millorem per tal que es valori com a “capacitat de sobreposar-se a la por”. Sense que això impliqui reprimir-la sinó prendre'n consciència i ser capaços de regular-la per tal que, tot i tenir-ne, ens permeti seguir endavant amb aquells propòsits i compromisos que ens hàgim proposat. La por és una emoció que ens permet protegir-nos i ser prudents davant dels perills (reals o imaginaris). Ens ajuda a estar atents. Ens fa aturar un moment i valorar si som o no, capaços d’assumir els reptes que se’ns proposen i actuar-hi en conseqüència. Sentir-ne no hauria de ser un problema, sinó més aviat el contrari. Quan ens trobem algú que no sent gens de por davant d’un perill evident, solem dir que és una persona inconscient, temerària o imprudent. On es troba, aleshores, la línia entre la valentia i la inconsciència? Com passa amb totes les emocions, un cop les sentim, no hi ha volta enrere... l’únic que podem fer és identificar-les, acceptar que hi són (sense judicis) i regular-les fins que desapareguin (o no). Per tant, la frase “Sigues valent/a, no tinguis por”, que se’ns escapa sovint, no té sentit i només aconsegueix que la valorem negativament i ens convida a reprimir-la, deixant-nos desprotegits davant d’alguns perills. La valentia té més a veure amb la capacitat d’identificar i regular que amb la de reprimir i d’obviar. És quelcom que es va assolint amb els anys i l'experiència, sobretot quan ens hi acompanyen. La por es viu molt millor quan ens sentim acompanyats per algú que ens aporta seguretat, quan percebem la confiança dels altres en la nostra capacitat de superar el repte, quan se’ns respecta i se’ns dóna temps per sobreposar-nos... i si ens hi ajuden amb una mirada o una abraçada. De petita, la meva mare sempre em deia que “la por passa passant-ne” i és veritat, quan en prenem consciència, l’emoció perd força i es fa més senzill superar-la.

Il·lustracions de Joan Turu És natural sentir por, i sort en tenim d’ella moltes vegades. Deixem de negar-la o de jutjar-la, aprenem a regular-la per tal que no ens limiti, i acollim-la com una aliada més en el nostre camí. Els valents i les valentes a vegades plorem, i què? Plorar ens ajuda a regular la por... Els valents i les valentes, també ens tirem enrere... i sort en tenim a vegades! Val més estar-ne segur abans d’assumir un risc (sigui real o imaginari, sigui petit o gran). Som valents i valentes perquè sentim por, i ho som perquè sabem què fer-ne! Encara que a vegades no ho aconseguim a la primera. Què et sembla? Tu també ets una d’aquestes persones valentes?