Aprenent a ser feliços

Júlia Prunes

La família amb càncer

El passat 4 de febrer va ser el dia Mundial contra el Càncer. Una malaltia que afecta moltes, moltíssimes persones i també a les seves famílies, que viuen una experiència emocional intensa, complexa i al meu entendre, força desconeguda.

Cadascú ho viu i gestiona diferent i això ho fa encara més complexe... en tot cas, jo partiré de la nostra. Fa uns anys que el càncer es passeja per la nostra família, i des d’aquest estiu, hi convivim de molt aprop.

llaç càncer Zoom

llaç càncer

Un dels moments més àlgids i difícils de gestionar, va ser just abans que la malaltia fos diagnosticada. El sotrac de la sospita ja ens va deixar prou atordits, i el van seguir setmanes de proves i de visites mèdiques, una etapa en què la incertesa es fa insuportable. És llavors quan el cervell comença a treballar en totes direccions, emprovant-se possibles diagnòstics, tractaments i desenllaços i estudiant totes les combinacions possibles. O també, la ment, molt sàvia ella... es protegeix de tot això i s’aferra a la incredulitat... “això no ens està passant a nosaltres, segur que tot queda en un ensurt”, d’això en diuen negació.

Un cop diagnosticat i decidit el tractament per fer front a la malaltia, sembla que les coses es veuen d’una altra manera... La incertesa segueix sent una de les emocions principals en el procés, l’esperança també entra en el joc i compensa una mica.Tot plegat es converteix en una espècie de muntanya russa emocional que puja, que baixa i que fa totes les giragonses que us pugueu imaginar.

El càncer és una cursa de resistència, com una marató!! El què passa és que no avisa, de cop i volta estàs a la línia de sortida i la vida t’empeny... has de córrer sí o sí! Per això, si t’enxampa ben entrenat, millor que millor...

Tot allò que explico a les meves xerrades i als meus tallers i l’entrenament rebut en el Postgrau d’Educació Emocional i Benestar, m’han servit i de molt! És clar que no ens han evitat la incertesa de què us parlava, i no ens han protegit tampoc de l’ansietat, ni de la frustració, la impotència, la còlera, la tristesa o de la desolació (entre d’altres emocions desagradables), però si que ens han dotat de recursos que ens permete saber què fer-ne, regular-les i donar-los la volta, compensant-les a base sentit de l’humor, d’esperança, d’agraïment, d’admiració, de calma...

És clar que la vivència del qui està malalt és diferent de la qui estem més aprop però no pas més intensa ni més difícil, el càncer afecta tota la família. L’entorn té un paper molt important... per això, aprofito aquesta entrada per compartir amb vosaltres el què ens ajuda a nosaltres, per si us fa servei, tot i que, penseu que cada família és un món i el què ens ha anat bé a nosaltres no té perquè funcionar amb els altres... de totes maneres, aquí ho deixo escrit... i si algun lector o lectora s’hi sent identificat i vol afegir-hi alguna recomanació més, seràn molt benvingudes les afegirem al llistat!

Les famílies amb càncer...

- Agraïm la normalitat al nostre voltant, poguer fer “com sempre”, encara que no sempre és possible. Això no vol dir que hàgiu de fer veure que no passa res, perquè tots sabem que no és així. Per exemple, hi ha qui no treu mai “el tema” per no incomodar-nos o molestar... i s’agraeix, però penseu que estem sensibles i ens pot semblar que no us interessa. Només que ens facis saber que n’estàs al corrent i que podem comptar amb tu, ja és suficient. Nosaltres també entenem que hi ha persones a qui els és difícil apropar-se a nosaltres, que no sabeu què dir-nos, que us és massa dolorós... si ens feu saber d'alguna manera que el què us passa és que no trobeu les paraules, que penseu en nosaltres i us sap molt greu molt millor! (si sou importants per a nosaltres... us trobarem a faltar més del què us podeu imaginar).

- El comentari: “Segur que tot anirà bé, ja ho veureu!” no sempre cau bé (encara que és possible que no t’ho fem saber) i és que ningú sap com anirà, ni els metges! És millor que diguis alguna cosa com ara: “Desitjo que vagi tot molt bé! Ens teniu al vostre costat”, que en el fons, és el que volies dir, oi?

- Els consells són benvinguts... la veritat és que hem descobert un munt de recursos i de tractaments complementaris i alternatius gràcies a les vostres recomanacions... tot i això, agrairem que no intenteu convèncer-nos que la vostra és millor que totes les altres, i que ho hem de fer de totes totes. Penseu que ja estem prou desorientats i tot no es pot fer (a mi m'han arribat a donar targetes i consells, gent del tren que ha escoltat, sense poguer-ho evitar, la meva conversa telefònica i s'agraeixen, eh?)

- Tingueu present que una família amb càncer és una família estressada, que és possible que ens oblidem que hem quedat per sopar, que ens costi organitzar-nos i retenir informació. Si ho teniu en compte i ens ho poseu fàcil, molt millor. Per exemple, ens podeu avisar el dia abans d’una reunió, si els nens han de portar pots de iogurt a l’escola per una activitat, podeu oferir-vos a portar el nostre... ah! i procureu passar-nos-ho tot per escrit.

- No us oblideu del sentit de l’humor! Necessitem moments distesos i també necessitem riure. No sempre en tindrem ganes... però no per això, heu de fer cara de pal sempre que estigueu amb nosaltres. Tot i que a vegades ens convé parlar del “nostre tema” també ens va bé oblidar-nos-en de tant en tant i parlar del temps o de qualsevol altre tema com solíem fer abans.

- Si tenim nens petits, abans de fer comentaris o preguntes sobre la malaltia o els tractaments, pregunteu-nos què en saben i aneu amb compte amb què dieu. Nosaltres hem optat per explicar als nostres fills, el mateix que expliquem a les nostres amistats i família... així és difícil que s’emportin sorpreses... tot i això, quan en una conversa algú comenta, amb els nens davant, que “tal persona es va morir de càncer” ho passem realment malament... suposo que enteneu el perquè.

Bé, segur que em sortiria un llistat molt més llarg... i de fet, aquest ja és el post més llarg que escric des que vaig encetar el blog... i m’ha costat 3 dies escriure'l... per allò que dèiem de l’estrés, les meves neurones van menys fluides i tinc poc temps...

Potser més endavant hi dedico un altre post... per avui ja n’hi ha prou! Ara us toca a vosaltres afegir-hi la vostra experiència, les vostres reflexions... que és possible que siguin diferents de les meves, evidentment!

Aquesta setmana hi ha moltes iniciatives al voltant del càncer... mireu quina de més motivadora m’he trobat aquest matí al súper! On unes voluntàries ens convidàven a posar-hi pebrots! (ho veieu com n’és d’important el sentit de l’humor?) Jo hi he col·laborat, és clar, i us convido a fer-ho a vosaltres! Jo, avui, he sortit amb un parell de pebrots!

posem-hi pebrots! Zoom

posem-hi pebrots!