Deixa brillar la teva estrella

Hi havia una vegada, una poma que va passar tota la vida penjada de la pomera desitjant ser una estrella i pensant com hauria estat la seva vida si en comptes d’haver nascut “poma” ho hagués fet com una "estrella". Se sentia trista, frustrada, decebuda amb la vida... cada nit observava el cel amb una barreja d’admiració i d’enveja. No era feliç. Fins que un dia, ja madura, va caure de l’arbre i una nena la va partir per menjar-se-la. Ja sabeu com són els infants, innovadors, creatius, observadors... la nena, en comptes de partir la poma amb un tall vertical, ho va fer en horitzontal. I, meravellada, va descobrir just al seu cor, una estrella de 5 puntes. Sempre havia estat allà!

Aquesta metàfora m’encanta! A les meves xerrades sobre autoestima, n'explico el conte i m’emporto una poma i un ganivet per descobrir l’estrella amagada en el seu cor. Una dia, l’endemà d’una xerrada, una mare em va enviar un correu per dir-me que havien descobert que les peres també tenien estrella. És clar, vaig pensar... tothom porta una estrella dins, per què hauria de ser diferent amb les fruites? L’estrella és “allò” que et fa brillar quan t’obres i comparteixes la teva essència. Potser no saps que hi és, o fins i tot, t’esforcis a ocultar-ne la llum per por a ser visible. Potser, tens al teu voltant, persones a qui els espanta la teva llum, com si poguessis fer-los ombra. L’has trobat, la teva estrella? La deixes brillar? En aquest món de presses, on sembla que el “tenir” és més important que el “ser” es fa difícil trobar temps per a la introspecció i per deixar-nos sentir. Sovint “ens construïm una imatge de nosaltres” a través de la mirada els altres, ens comparem i mesurem, com si això fos possible! I sense adonar-nos-en, ens oblidem que tenim la capacitat de brillar amb llum pròpia i sense pensar-hi, ens arrapem a la llum dels altres. Em quedo amb les paraules de Benjamin Zander en una conferència TED, director de la Filharmònica de Boston, que diu que la seva feina és la de fer poderosos als altres, i sap que ho ha aconseguit quan veu brillar els ulls dels seus músics. A mi m’agrada pensar que els ulls són com finestres, la llum amb la qual brillen ve, sens dubte d’aquesta estrella que tots portem dins. Així que, tal com diu el mestre Zander, dediquem-nos a fer brillar els ulls dels nostres fills i filles i, per què no?, de les persones que ens envolten. I, per acabar, m’atreveixo a afegir a les seves paraules, que només hi ha una manera d’aconseguir que brillin... i és deixant que ho facin els nostres. Deixant brillar la nostra estrella.