Criatures

El joc ajuda els més petits a millorar la seva fluïdesa verbal, la coordinació física, la interacció social i la seva salut emocional. Quan juguem amb ells, també estem enfortint el nostre vincle. Un vincle, però, que no depèn de l’activitat que duguem a terme, si no de la manera com ens hi relacionem. Et donem algunes claus que l’ajudaran a incrementar la independència dels més petits de casa i enfortir, al mateix temps, la vostra relació.

• Entra al seu món imaginari i jugueu plegats. Deixa’l liderar l’activitat i segueix les seves instruccions, tret de quan vulgui fer coses perilloses o negatives.
• Deixa’l que decideixi on vol seure i a què vol jugar. Resisteix l’impuls d’explicar-li quina és la manera de fer les coses.
• Permet-li portar el pes de la conversa quan en comenceu alguna. No li facis preguntes condicionants del tipus “Què estàs fent ara?” o “Pintaràs això?”.
• No corregeixis les seves accions. Anima’l a explorar el seu entorn a través del joc, la solució de problemes i la tècnica de la prova-error.
• Mostra’t emocionat, entusiasta i, fins i tot, babau. No tinguis por de comportar-te com un nen.
• Felicita’l quan es porti bé. Si aproves les seves accions sovint, l’ajudaràs a programar comportaments positius.
• Tingue-hi contacte físic freqüentment. Fes-li petons, abraçades, toca-li els cabells, la cara, el clatell, … Demostra-li que l’estimes i que aproves el que fa.
• Descriu verbalment el seu comportament per captar la seva atenció. Aquesta tàctica pot tenir un efecte sedant sobre la criatura.
• Imita’l quan s’estigui portant bé per demostrar-li que ho aproves. Aquestes imitacions també poden ajudar-lo a aprendre a compartir.
• Repeteix les paraules que digui. Millorarà la seva dicció i les seves capacitats lingüístiques.

Aquestes pautes estan extretes del “Manual de instrucciones del niño”, de Brett R. Kuhn i Joe Borgenicht editat per Planeta.

Foto: Flickr CC (dariuzska)

En principi, ser fill únic no és cap problema per qui ostenta aquest títol, just al contrari. Sovint, qui troba problemes en aquest fet són els pares, que no saben ben bé com tenir cura d’un sol nen sense sobreprotegir-lo, estar-li massa a sobre o maleducar-lo. N’hi ha uns quants de fills únics famosos: Mahatma Gandhi, John Lennon, Elvis Presley, Robin Williams, … No els va anar gaire malament si han passat a la posteritat, no creieu? Us apunten uns quants consells perquè tingueu en compte els que teniu la responsabilitat de cuidar-los i, el que és més important encara, criar-los:

Què cal evitar?

• L’exuberància material. Amb el desig que no li falti de res, podem induir-lo al consumisme. Ha d’aprendre a contenir-se i viure l’experiència de voler una cosa i esperar.
• Atenció excessiva. Li hem d’oferir l’atenció que necessita, no convertir-lo en un tirà. No cal estar-ne pendent les 24 hores del dia. Cal establir límits i aprendre a dir no.
• Consentir massa. Alguns pares no són capaços de negar res als nens, que acaben aprenent a fer tot el que volen.
• Protegir en excés. El temor i la dedicació excessiva dels pares limita el comportament dels nens i els torna porucs, tímits i més cautes del que és normal.
• Compensar fins el màxim. No podem cometre l’error d’intentar suplir amb excés suposades carències de veure’s sol.
• Buscar un excessiu perfeccionisme. Pretendre que sigui perfecte li pot suposar una pressió que el pot arribar a frenar a fer coses per quedar malament davant els pares.
• Tractar-lo com a un adult. Sovint, sembla que estan avançats a la seva edat. En realitat, però, són nens i cal tractar-los com a tals.

Com trobar l’equilibri?

• Aprendre a dir no. No podem satisfer tots i cadascun dels seus desitjos. Cal establir límits clars, no ambivalents.
• Integrar-lo a la societat. Al créixer sense germans i viure només amb adults pot fer que li costi més compartir i relacionar-se amb altres nens. Cal que, des de ben petit, hi tingui contacte.
• Descobrir-li el valor de la soletat. Cal bucar un equilibri. No cal que li ompliu l’agenda d’activitats.
• Animar-lo a investigar. Cal deixar-lo experimentar sempre que posi en perill la seva salut i benestar. Hem d’oferir-li activitats perquè explori i prengui decisions.

Entre els aspectes positius de tenir un fill únic hi ha la dedicació de temps i recursos que tenen, la reducció de conflictes d’autoritat i relació, el major desenvolupament lingüístic que té per la seva constant relació amb el món dels adults i que els porta a tenir millors resultats acadèmics. Per contra, totes les expectatives i exigències familiars recauen exclusivament sobre ell, s’acostumen a ser el centre d’atenció, estan sobreprotegits i maduren massa d’hora.

Aquest recull de consells estan extrets del web Conmishijos.com

Foto: Flickr CC (Simonglucas)

Molt sovint, la televisió esdevé un company inseparable de les criatures. Malgrat que moltes programacions ja estan adaptades al públic infantil, el cert és que els nens acaben exposats a molts continguts que no són adequats per la seva edat. A més, són molts els estudis que apunten el sedentarisme que suposa estar enganxat a la pantalla és sinònim de sobrepès i obesitat entre el públic infantil. Hem trobat un grapat de propostes per evitar que els més menuts s’estiguin massa hores davant la tele que esperem que us siguin útils.

1. Si no l’esteu veient, apagueu-la. Tenir-la de fons mentre feu el dinar, per exemple, pot distreure els nens. Engegeu la tele només quan volgueu veure algun porgrama en concret. Feu la tria en família per no perdre-us-en cap.
2. La tele i l’ordinador, fora de la seva habitació. Els nens que tenen televisió o ordinador a la cambra hi passen més hores enganxats. Delimiteu l’ús a un espai concret de casa i habiliteu-lo per a tots els membres de la família.
3. Limiteu-ne el consum. Veure la televisió no pot ser una recompensa per haver acabat els deures, per exemple. Proposeu-li altres activitats per fer plegats, com jocs de taula, fer esport o llegir un conte.
4. No mengeu davant la tele. Molta gent associa veure la televisió i menjar alguna cosa. Es tracta d’un hàbit que sol adquirir-se a l’infantesa. Doneu exemple i feu que mirar la tele i picar alguna cosa no vagin de la mà.
5. Els avis i els cangurs també han de tenir en compte les normes. Els adults que conviuen amb les criatures han de compartir un model educatiu, també pel que fa a veure la televisió.
6. Instaureu el ‘dia sense tele’. Trieu un dia de la setmana per no encendre la televisió per fer-los entendre que és possible divertir-se sense haver d’engegar-la.
7. Graveu per evitar la publicitat. Enregistreu els programes preferits dels nens i veieu-los, després, plegats. Si trieu aquesta opció, podeu aprofitar les pauses per la publicitat per fer comentaris sobre el que s’emet.
8. Els videojocs actius, una bona opció. Quan trieu un videojoc pels vostres fills, escolliu-ne un que comporti també activitat física. Jugar en família i fer exercici alhora és una opció excel·lent.

S’ha fet gran i les coses que l’amoïnen són un pèl més complicades d’afrontar. Parlar de sexe amb un adolescent no és fàcil, ho sabem. Sovint, es tanquen en banda i prefereixen resoldre dubtes amb els amics. Sigues al seu costat en aquest moment tan important i fes-li entendre que no tot són flors i violes.

• La sexualitat és positiva i així li has de fer veure. Si el primer que li dius és “no ho facis!”, la desconnexió està assegurada.
• Els nois també necessiten atenció. És més senzill parlar de sexe amb les noies perquè l’arribada de la menstruació fa el camí més fàcil. Amb els nois, però, pot resultar una mica violent tractar temes com els somnis eròtics o les primeres ejaculacions. Cal afrontar-ho, però, com una cosa normal.
• Explica-ho tot fil per randa. Exposa-li que l’atracció sexual és gradual: comença amb un somriure, continua amb petons, després venen els tocaments i tot culmina amb la relació pròpiament dita.
• Els nois i les noies necessiten instruccions diferents. En el cas del consentiment, per exemple, les noies han d’aprendre a dir no, mentre que els nois han de ser advertits del perill que suposa assumir un consentiment.
• Escolta’ls amb cura. Cada època té un argot i el seu segur que és diferent al que tu utilitzaves. Quan més aviat l’aprenguis, més aviat sabràs per on començar.
• Deixa clars els perills del sexe oral. Sovint, es veu el sexe oral com una cosa segura que, a més, permet no perdre la virginitat. Cal explicar els perills de transmissió de malalties que pot provocar aquesta pràctica.
• Feu una llista per ajudar a prendre decisions. Parleu de temes bàsics: l’amor, la pressió que poden exercir la parella i els amics, la influència de l’alcohol i les drogues, … Bon moment per parlar de valors: quan i perquè un pren la decisió de tenir relacions.
• Parleu de les conseqüències emocionals del sexe. El sexe ens fa més vulnerables, emocionalment parlant, els cors trencats fan més mal si n’hi ha hagut, …
• Pare i mare són igual d’importants. Cadascú aporta el seu punt de vista. Només les mares poden explicar als fills el misteri de les dones i els pares poden explicar a les filles el comportament masculí.
• Feu servir totes les eines que tingueu a l’abast. La televisió, les pel·lícules, la premsa poden donar força informació útil. Qualsevol cosa pot ser una bona excusa per parlar de sexe.

Font: ivillage.com

Foto: Flickr CC (courtneycarmody.com)

Gairebé el 70% de la població pateix algun defecte a la vista que l’obliga a dur ulleres. Entre aquests també s’hi inclouen, evidentment, els nens. Triar unes ulleres per ells no és gaire fàcil. En el cas dels més petits, no cal només tenir en compte qüestions estètiques, també han de ser còmodes i resistents. Quan aneu a l’òptica a triar-les, probablement us assessoraran. Amb els consells que us apuntem anireu amb la lliçó una mica més apresa.

1. Trieu-les tenint en compte la forma de la seva cara. Si és rodona, li escaurà una montura més aviat quadrada. Si té la cara amb angles, escolliu-les amb un contorn arrodonit. Sobretot, no les trieu massa grosses.
2. Sigueu flexibles. Les ulleres de pasta són molt maques i resistents però, de vegades, no s’adapten prou bé a la cara de la criatura i són més difícils de modificar. No refuseu les de metall. Permeten que les dobleguem per adaptar-les sense trencar-se.
3. Tingueu en compte el pont. Si és massa petit per la mida del nas del nen li quedaran massa amunt. Si, en canvi, és massa gran, li baixaran molt i li faran nosa. Sabreu que li van bé quan hi hagi un espai molt petit entre la galta i la montura.
4. Les orelles també compten. Si té menys de 3 anys, busqueu unes ulleres que siguin toves en la part que es recolza a les orelles. Si és un nadó per qui les heu de triar, la millor opció és que les subjecteu amb una cinta per darrere el cap.
5. Opteu per la seguretat. Les lents de policarbonat són les més resistents als impactes. Si són antireflectants seran més cares, però també li donaran una visió més nítida.
6. Llegiu llibres plegats. Si es resisteix a dur ulleres, busqueu algun conte que tingui personatges que en duguin.

Aquests consells estan extrets de Parenting.com

Foto: Flickr CC (Whitney(;)

Heu trobat mai el vostre fill mantenint converses llargues, jugant i rient amb algú que no veus? Els amics imaginaris són una cosa normal i no ens hem de preocupar si percebem que els nens els adopten com a companys per uns dies o per temporades llargues. Diversos estudis assenyalen els avantatges que suposa que un nen en tingui. Entre d’altres, tenir un amic imaginari ajuda a millorar el desenvolupament de les habilitats verbals i dota als nens d’una manera més fluïda d’expressar les emocions.

Aquest fenòmen pot aparèixer quan el nen té 2 o 3 anys i desapareix, normalment, quan en té 7 o 8. Molts nens són capaços de descriure físicament als seus altres amics que són també una manera d’expressar les seves emocions. Hem recopilat una mica d’informació sobre aquest fenòmen. Aquí teniu unes quantes coses que heu de saber:

• Són més freqüents en nens primogènits i únics.
• Poden ser una persona, però també un objecte, un nino de peluix o qualsevol cosa inventada.
• Els nens que tenen amics invisibles són molt tímids, molt intel·ligents, molt imaginatius i creatius i amb una gran dosi de fantasia.
• Poden ser un amic de jocs, amb qui fer trapelleries, però també una manera d’expressar emocions i sentiments.
• Desapareixen amb l’edat i la socialització de la criatura. Promoveu que el nen tingui amics reals.
• Només hem de preocupar-nos si continua tenint-ne més enllà dels 7 anys, si prefereix jugar amb ell abans de fer-ho amb amics de debò, si el seu company és agressiu o violent i afecta la seva conducta o si el nen confon realitat i ficció.
• Cal actuar amb naturalitat. Escoltar les converses que el nen manté amb el seu amic pot ajudar-nos a entendre què necessita.
• No podem negar la seva existència, però tampoc alentar-la perquè el nen sap que el seu amic no existeix realment.

Els vostres fills han tingut mai un amic imaginari? Durant quant temps va parlar-ne? Com vau reaccionar?

Foto: Flickr CC (Nanagyei)

Els nens són realment imprevisibles. Quan no posen un dit a un endoll, toquen la porta del forn quan acabem de fer-lo servir i es cremen. Si no, cauen de la bicicleta i es pelen els genolls o es trenquen un dit jugant a basquet, … Que siguin imprevisibles no vol dir que us hagin d’agafar desprevinguts. Davant de qualsevol imprevist és molt important estar preparats i, sobretot, conservar la calma abans d’anar a urgències perquè us atengui un metge. Aquí teniu un recull de consells que esperem que us siguin útils.

• Ossos trencats. Els símptomes d’un os trencat són hematoma, deformació i dolor. Les més comuns en els nens són de caràcter lleu i, sovint, només fan mal. La millor manera de calibrar-ne el grau és portant el nen al metge i fer-li una radiografia.
• Cops i blaus. Els blaus grans són hematomes. Els petits, es poden tractar posant gel a la zona tan de pressa com sigui possible, vigilant-lo perquè no endureixin, es calcifiquin o s’infectin.
• Cremades. Tenen diferent gravetat: de tercer grau són les més greus i han de ser tractades immediatament a urgències. De segon grau són vermelles, doloroses i amb ampolles. Les de primer grau són les que s’originen al tocar superfícies calnetes o per estar exposats al sol sense protecció. En aquests dos darrers casos, cal posar la zona afectada sota l’aigua freda (mai gel), posar compreses fredes, deixar que la zona s’assequi sola, aplicar pomada especial de cremades o aloe vera, tapar amb una gasa estèril i no adhesiva.
• Talls i esgarrapades. Cal rentar la zona amb aigua i sabó i treure la brutícia que hagi pogut atrapada. Habitualment, amb una simple tirita n’hi haurà prou. Si podeu, el millor és no tapar-les.
• Ferides produïdes per animals. Les mossegades de gos i les esgarrapades de gat són força comunes. Intenteu esbrinar si el gos està al dia de totes les vacunes i contacteu amb un veterinari. Si són mossegades petites, renteu la zona afectada i feu una cura corrent. Pel que fa als gats, les esgarrapades poden provocar inflamació i febre. Truqueu al metge immediatament si això passa.
• Picades d’abella. Només són greus si desencadenen una reacció al·lèrgica. Si és greu, el nen pot tenir dolor abdominal, vòmits, dificultats per respirar i/o urticària. Si això passa, directes al metge. Si la reacció és lleu: extraieu el fibló prement la pell amb les ungles. Si empreu unes pinces o els dits, pot ser que provoqueu que surti més verí. Emboliqueu una compresa freda amb una tovallola i apliqueu-la a la picada entre 5 i 15 minuts i apliqueu alguna crema específica.
• Dents trencades. Si es trenquen però no es desenganxen de la geniva cal anar al dentista. Si cauen, apliqueu pressió per parar l’hemorràgia i amb la peça caiguda, aneu al dentista.
• Infeccions d’orella. Són resultat d’infeccions víriques o bacterianes a l’oïda mitjana. Els símptomes són plor sense consol, que s’agafin l’orella, incomoditat a l’hora de canviar de psotura i febre. Contacteu de seguida amb un metge a la mínima sospita.
• Èczemes. Són molt comuns als nens. Els símptomes són vermellor de la pell, descamació, picor, sequetat i vesícules o ampolles. Apareixen, habitualment, darrere dels genolls i als colzes o a la cara. Banyeu-los menys sovint, poseu crema hidratant mentre la zona encara està humida i poseu crema de tractament.
• Descàrregues elèctriques. Si sospiteu que s’ha enrampat, comproveu si té cremades i tracteu-les. Si el nen experimenta un xoc més greu (si mossega un cable, per exemple) i es queda inconscient, truca a urgències i fes-li una reanimació cardiopulmonar.
• Febre. Cal comprovar quina és la temperatura exacta del nen amb un termòmetre. Si és molt elevada poseu-vos en contacte amb el metge. Sempre podeu intentar baixar-li amb mètodes casolans.
• Al·lèrgies alimentàries. Habitualment, apareixen una hora després dd’haver consumit l’aliment. Es controlen eliminant-lo de la seva dieta. Els més susceptibles són la llet, els ous, els cacauets i altres fruits secs, les maduixes, el peix i el marisc, el blat i la soja.
• Cops al cap. Tracteu els cops amb gel per controlar la inflamació. Contacteu sempre amb un metge i expliqueu-li si les seves pupil·les canvien de tamany quan s’exposen a la llum directa, si té vòmits, somnolència o un nyanyo a la zona de l’impacte.
• Polls. N’hi ha de cap i de cos. En ambdòs casos fan picor. Si s’infecta cal tractar les zones infectades, adquirir algun xampú antipolls, rentar els llençols i la roba amb aigua molt calnet.
• Enverinaments. Si ha ingerit algun producte potencialment perillós, no dubteu a anar a urgències. Algunes de les subtàncies que cal tenir fora del seu abast són: l’alcohol, els perfums, laques, locions, pomades, nous moscada, substàncies aromàtiques, vins per cuinar, tabac, fertilitzants i moltes plantes d’interior, medecines, productes de neteja, pegues i pintures.
• Objectes allotjats a la gola o al nas. Traieu-los immediatament de les vies respiratòries i, en cas que no pogueu fer-ho, porteu-lo immediatament a un servei d’urgències.

Font: “Manual de instrucciones del niño” de Brett R. Kuhn i Joe Borgenicht.

Quan la mobilitat ja no és un problema sorgeixen unes noves necessitats que cal afrontar. Els nens i les nenes converteixen en aprenents de Houdini i aprofiten qualsevol distracció per allunyar-se i explorar tot allò que els envolta amb la màxima llibertat. El problema ve quan ho fan a llocs plens de gent i, inevitablement, es perden. Abans que això no passi, hi ha algunes coses que podem fer per evitar que arribi l’ensurt.

1. Expliqueu-li què pot passar. Podeu comentar plegats casos de nens que es perden, aixó sí, sense fer-los agafar por. Cal fer-ho serenament, sense espantar-los ni amenaçar-los.
2. Establiu una estratègia. “Quan entrem a la botiga, dóna’m la mà i queda’t al meu costat. Si t’grada alguna cosa, m’ho dius i t’acompanyo”.
3. Feu les sortides curtetes. No convé estar a les botigues més estona de la que sigui imprescindible. Si el nen s’impacienta o es cansa, és més fàcil que vulgui marxar i es perdi.
4. Vesteix-lo amb colors cridaners o lliga-li un globus al canell. El podràs localitzar més de pressa en llocs plens de gent.
5. Identifica’l. Ensenya-li a dir el seu nom sencer i el vostre i l’adreça de casa. Posa-li una targeta amb el teu nom i el teu mòbil a la butxaca.
6. Busca una referència. Trieu un punt de trobada per si es perd.
7. Indica-li una persona de referència a la que acudir si no et troba, com els vigilants de seguretat o la policia.

Font: Serpadres.es

Foto: Flickr CC (polycart)