L’escriptora Elvira Lindo va publicar un article d’opinió a El País titulat “Madres perfectas” que tracta sobre la criança dels nens i critica, obertament, la que ella considera adoració que algunes mares tenen pels seus fills. Lindo, que fins i tot bateja aquesta manera de criar tot creant una nova paraula, “encimonismo” i la considera “una de les religions del nostre temps” que es caracteritza per “celebrar la lactància a demanda,obviar els rellotges no marcats per les exigències del nadó i reduir la responsabilitat de la criança al pare i la mare”. Així mateix, també considera que els que practiquen aquesta manera de pujar els nens, com Angelina Jolie o Madonna, els tenen com a “accessoris” bonics a qui només alimenten amb menjar orgànic. “Només mengen pollastres de granja i verdures sense plaguicides. Llàstima que després els embuteixin amb antibiòtics”, assegura.
Lindo clou l’article dient que arribarà un dia que aquests nens miraran als seus pares als ulls i els diran: “Si us plau, entreteniu-vos en una altra cosa, viviu la vostra vida… Deixeu-me respirar!”.
La reacció a la xarxa ja s’ha encetat i algunes mares blogaires ja li han donat rèplica. Aquest és el cas de la Mama (contra) corriente, que titlla l’encimismo com un “insult a la criança respectuosa” o la de Creciendo con David que critica el to “burlesc” de l’article.
Quin tipus de criança practiqueu vosaltres? Què n’opineu de l’article de Lindo i de les reaccions que ha generat?
RSS
Facebook
Twitter
Yummymummy
05/05/2011 9:45
He llegit l’article de la Lindo i penso que el que critica és més aviat l’actitud aquesta de les ‘people’ (i de la gent que les vol imitar), d’enfocar la maternitat com una forma més de publicitat, de fer-se veure, allò tan típic de “es actriz, madre, empresaria,…”, és a dir, que les mares normal i corrents (que, de fet, som la majoria) que no arribem a tot arreu, o que alimentem els nostres fills amb els productes del supermercat, o … que, en resum, fem la nostra vida som “menys mares”. Doncs no, no som ni més ni menys; estic d’acord amb els comentaris que diuen que cadascú fa el que pot. Jo porto la meva filla a la llar d’infants des dels 4 mesos i mig, però tb. m’he reduït la jornada 1 hora per poder-li dedicar les tardes. I si, amb gairebé 8 meses segueixo alletant pràcticament a demanda.
Tesaca
11/03/2011 11:58
Doncs mireu l’article com un intent mes de la Sra. E.Lindo de poder obtenir uns ingressos… ha de ser molt dur no tenir ideas pròpies per publicar la seva columna… i es clar la opinàtica és tan tentatadora… Sra. Lindo com va la relació amb el seu fill? I amb el seu home? I que tal per NY? Se li acudeix algun exemple de mare catalana o en tot cas gaditana? OH… ja no ho recorda, oi?
Com ja heu dit algunes intentem fer de la criança dels nostres fills una experiència coherent amb nosaltres mateixes. I felicitats a totes per ser mares…
Sandra Paixà Matas
04/03/2011 9:24
Hola soc la sandra, mare de 2 bessones de 6 anys i mig i 1 nen de 4 , a més a més, m’apassiona la meva feina, soc infermera de pediatria i la meva resposta es que “els criem” com podem, intentem partir d’una basa comuna, peró de vegades el dia a dia, ens obliga a fer el que “ES POT”
Lucila I.
03/12/2010 19:31
Ah! Doncs hola Maria 2! I Maria 1 també!
Podia haver estat una de sola matitzant i responent diferents missatges fins que he arribat als 3 d’entre la 1:40 i les 2:0… que m’ha “sonat raro”
Sigui com sigui, estic d’acord amb el que diuen les dues igual.
Quan em deia que no cal tenir un sou milionari, parlava del que diu l’Elvira Lindo, que això només ho poden fer les persones de nivell econòmic alt.
I la baixa a França és més curta però es compensa amb altres ajudes mensuals (o es compensava, ara no ho sé, potser ha passat com aquí amb el famós xec-bebè)
Sí que és difícil després reincorporar-se al mercat laboral i per que això no succeïs s’haurien de prendre una sèrie de mesures ja que no només surtim perdent per quedar-nos un temps amb la canalla, surtim perdent pel sol fet de ser mares: qui ha de canviar no és el discriminat si no el discriminador.
Jo també soc del parer que tenim dret a escollir i a que se’ns respecti com volem exercir la nostra maternitat sense que vinguin Elvires, Corinnes ni Badinters a sentar càtedra i tocar la moral.
Em penso que ja no em queda res més per aclarir, jo que no em volia explaiar més al 1er missatge, al final ho he fet igual, jeje
Ens veiem!
Maria
03/12/2010 13:22
Ei, no, erem dues Maries diferents, sinó seria una sola Maria amb doble personalitat que es contesta a ella mateixa
Jo soc la segona Maria que va escriure, si m’hagués fixat d’entrada que n’hi havia una altra hagués posat Maria2 però no m’hi vaig fixar.
Jo parteixo de la base que cada mare cuida i educa els seus fills tan bé com pot en les circumstancies en què es troba, i la resta de gent el què ha de fer és respectar-ho. El què no m’agrada és la sensació que hi ha una corrent d’opinió, de la que crec que la senyora Lindo forma part, que jutja les mares que poden i volen deixar la feina una temporada per fer-se càrrec dels fills petits, com si fossin unes dones antiquades o contraries al feminisme i a l’igualtat… igual que no em semblaria bé que algú critiqués una mare que opta per seguir treballant perquè no pot o no vol renunciar a la feina.
Per mi la lluita per la igualtat consisteix en que tots poguem, dins de les nostres possibilitats, escollir la opció que més ens satisfà. Hi ha dones que són felicies desenvolupant al màxim la seva carrera professional encara que això no els permeti una dedicació absoluta als fills, i altres que són felices fent una pausa per cuidar els seus fills tot i que amb això se’n ressentexi la seva carrera professional. Totes les opcions són bones i ningú és més o millor feminista per escollir-ne una o l’altra.
Lucila I.
03/12/2010 13:10
He llegit “coses” sobre com fer i no fer de mare de la Corinne Maier, de la Elisabeth Badinter i d’altres per l’estil, o sigui que parafrassejant a la E.Lindo (que la veritat, em va sorprendre aquest article i un altre que parlava sobre dur els nadons a la motxilla, la tenia per més oberta i tolerant) es pot dir en general i sense embuts: “Opinòlegs, criticadors, periodistes, pensadors, articulistes, escriptors i filòsofs “de la maternitat”, si us plau, entreteniu-vos en una altra cosa, viviu la vostra vida… Deixeu-me respirar!”
Salutacions, Maria/es, Judith i Sherezade!
Judit
03/12/2010 12:50
jo sóc del parer que cada família és un món, i per tant cadascú educa els seus fills com pot o com vol. Jo vaig haver de portar a la meva filla des de ben petita a la llar d’infants, em vaig separar quan la nena només tenia 1 any, i havia de treballar per tirar endavant econòmicament jo sola. I ara, sort en tinc dels avis, potser no és l’ideal, però és la meva situació, ni millor no pitjor, és la que és i crec que la meva filla se sent molt estimada i protegida encara que no pugui estar amb ella tot el temps que voldria. Sempre he pensat que és molt fàcil criticar, el que potser no és tan senzill és mirar-se un mateix, però, potser si ho practiquéssim una mica, les coses anirien millor. Francament, penso que les crítiques destructives no van enlloc, al contrari només deixen en evidència qui fa la crítica.