Una base segura

Avui he recordat una anècdota que m'ha fet pensar en les mares com a base segura. Fa un temps jo estava parlant, a peu dret al vestíbul d'un edifici públic, amb la mare d'un nen de gairebé dos anys.

Mentre el miràvem de cua d'ull, el nen anava a una certa distància, s'aturava un moment, tornava corrent fins a mig metre de la mare. Aleshores tornava a marxar, més a poc a poc, s'aturava un o dos metres més lluny que en l'expedició precedent i tornava corrent... A la quarta o cinquena vegada, va arribar a un passadís i va desaparèixer girant una cantonada. No se sentien passes, semblava que s'havia aturat just després. La mare i jo seguíem parlant. Estic segur que tots dos pensàvem: "Si no torna en trenta segons, anem a veure què fa". Però no va fer falta esperar tant; al cap de pocs segons el nen va tornar corrent i cridant d'alegria; aquesta vegada va agafar una cama de la seva mare i s'hi va abraçar entre rialles. Un altre cop va tornar a desaparèixer darrere la cantonada, però en tornar ja no va abraçar la mare, sinó que va córrer al nostre voltant. Per tercera vegada va desaparèixer per la cantonada, i en tornar ja es va aturar a mig metre de la seva mare, com al principi.

John Bolwlby, el psiquiatre britànic que va proposar la teoria del vincle afectiu, va descriure i explicar aquesta conducta, tan habitual en els nens petits. El nen fa servir la mare (bé, estrictament parlant, fa servir la seva "figura primària d'afecció", que gairebé sempre és la mare) com a base segura a partir de la qual pot explorar el món, i va donar aquest títol, Una base segura , a un dels seus llibres. Ho comparava amb una patrulla de soldats explorant territori enemic: mentre estiguin en contacte amb la seva base i sàpiguen que hi poden tornar, són valents exploradors. Quan perden el contacte amb la seva base, o quan el camí de tornada està tallat, es converteixen en fugitius perduts i espantats.

És molt més que una base física, com en el meu exemple. És saber que, quan surtis de l'escola, tornaràs a casa. Que pots anar sense bolquers perquè, encara que se t'escapi el pipí, no et renyaran. És saber que pots intentar fer coses noves, perquè els pares t'estimaran encara que no te'n surtis. Saber que et consolaran quan tinguis por, que vindran quan ploris, que mai no t'abandonaran. Així doncs, als nens a qui deixen plorar o a qui no fan cas, els fan més dependents. No s'atreveixen a explorar perquè no estan segurs de rebre ajuda si tenen problemes, o de ser ben rebuts si han de tornar. És la presència dels pares i la seva disponibilitat la que dóna ales als nens per marxar cada cop més lluny.