PALOMA ARENÓS

I avui? A què juguem?

Els parcs, les places i els patis d’escola substitueixen el joc al carrer de fa unes dècades. Però no només ha canviat l’espai on juga la canalla, també a què juguen. Per exemple, entre els adolescents regnen sense rival els jocs electrònics 

I avui? A què juguem? / FOTO: MANOLO GARCÍA Zoom

Aquè juguen els infants d’avui en dia? A les ciutats, fa molts anys que el joc al carrer ha passat a millor vida, mentre que als pobles i en entorns rurals, amb poc trànsit rodat, encara té certa vigència. Els parcs, les places i els patis de les escoles -en horari lectiu o fora en alguns casos- són els espais urbans a l’aire lliure que s’han consolidat com a substituts del carrer i on la pilota, puntualment les bicicletes, patins i patinets, les baldufes i l’intercanvi de cromos o de ninots de l’última col·lecció de moda continuen sent els reis. Els jocs evolucionen segons l’edat de la criatura i, cada cop, segons els experts consultats, molts -pica paret, tocar i parar, nines...-s’abandonen abans i acaben sent substituïts pels jocs electrònics, amb un gran poder d’atracció per als preadolescents i adolescents.

Imma Marín, responsable de l’empresa Marinva ( www.marinva.es ), és experta en jocs, joguines, infància i noves tecnologies i educació en el lleure. Reconeix que “el joc al carrer està pràcticament desaparegut per als nens d’avui dia, els d’ahir i gairebé els d’abans-d’ahir... Avui el carrer es veu més amenaçador encara”, reflexiona. Marín, que també és presidenta d’IPA Espanya (Associació Internacional pel Dret dels Infants a Jugar), creu que, a causa de la difícil conciliació laboral i familiar i amb l’excés d’extraescolars, “els pares tenen poc temps per acompanyar el joc a l’aire lliure dels infants i, a més, ara ens sembla impensable que els nens vagin sols al parc o facin segons quins recorreguts, quan abans aquesta percepció del perill no era tan gran”.

En el seu dia a dia, dins de la rutina escolar, els infants juguen, sobretot, al pati de l’escola. “És l’espai de joc universal per excel·lència, a pesar de les seves limitacions pel que fa a espai i elements de joc. També juguen a casa -encara que sovint sols o amb jocs tecnològics- o al parc, sobretot quan són petits”, detalla Marín.

Hem perdut el carrer

L’especialista en jocs Oriol Ripoll ( www.oriolripoll.net ) va una mica més enllà en aquesta reflexió i opina que, de fet, és “la societat la que ha perdut el carrer”. “Els nens -diu- només són un reflex del que fem els adults. Però la vida de carrer on els petits aprenien els jocs dels grans s’ha substituït pels patis de les escoles, les activitats extraescolars i l’educació en el lleure”.

Té clar, però, que avui dia “es juga més que mai: a casa, amb joguines, jocs de taula i videoconsoles; al transport públic o al vehicle, amb videoconsoles portables i telèfons mòbils, i a l’escola i als centres d’educació en el lleure, esclar”. Ripoll assegura que “qualsevol moment és bo per jugar i el món comença a estar organitzat perquè s’hi puguin trobar moltes estones de joc”.

Festa de pijames

És el cas de la Berta, la Martina i la Ivet, tres alumnes de primer de primària que fa uns dies van celebrar la seva primera i particular festa de pijames a casa de la primera, a Sabadell. “Com que tinc molts animals a casa -hàmsters, un dragó barbut, una gossa, un gat, peixos...- vam estar amb ells una estona i després ens vam inventar històries amb els clics i més nines”, detalla la Berta. Reconeixen que dormir els va costar una mica perquè estaven molt emocionades.

Dissabte, quan es van llevar, van anar amb els pares al Parc de Can Gambús -un dels més grans de Sabadell- a gaudir de les instal·lacions. “Ens agrada molt perquè hi ha molts jocs diferents i és un bon lloc per córrer i jugar amb la pilota”, asseguraven mentre s’enfilaven per la teranyina de corda.

El joc ajuda a créixer

Imma Marín cita el pedagog Pau Vila quan se li demana per què es bo jugar. “Deia que un nen a qui no se’l deixés jugar seria com tancar-lo en una habitació sense aire. El joc és la manera com les persones descobrim, explorem, coneixem, dominem i estimem el nostre entorn i a nosaltres mateixos”. L’experta conclou: “El joc és una actitud vital que ens empeny a conèixer el món, dominar-lo i estimar-lo. Quan un infant no juga, el que fem els adults pròxims és posar-li la mà al front per comprovar si té febre i li preguntem si no es troba bé. Això vol dir que associem de manera intuïtiva joc i salut. I fem bé!” Així, un nen que juga, sent curiositat, explora, pregunta, investiga, es posa i supera reptes, etc., és un nen sa.

Oriol Ripoll, per la seva banda, detalla que “jugar és comunicar-se, tenir l’oportunitat de fer coses plegats i de trobar-nos. Quan els nens són petits, els adults hem de fer de referents, d’impulsors de noves maneres de jugar. I també de grans hem de jugar per passar bones estones plegats, de la mateixa manera que anirem al cinema o d’excursió junts. Sempre és bo jugar”.

El complement

Els experts coincideixen que el joc digital i tecnològic és un complement al tradicional. “Seria absurd limitar el repertori de joc dels infants en comptes de fer-lo créixer. El millor és la convivència de com més varietat de jocs millor”, subratlla Marín. “No hem d’estigmatitzar els jocs: la Wii ha tornat a portar el joc al menjador de casa i a facilitar el joc intergeneracional en família. Potser gràcies a això torna a ser més fàcil fer una partida de cartes, abans o després d’un karaoke”, raona. “La responsabilitat dels adults és aconseguir que aquesta suma sigui de qualitat i que cap joc faci que un altre joc desaparegui”, aconsella Ripoll.

Els preadolescents i adolescents també és bo que juguin. “Estan en una edat en què el missatge que reben és que jugar és de nens i, per tant, sovint l’abandonen”, lamenta Marín. “Es manté el joc esportiu i amb tecnologia: videojocs i dispositius mòbils en general. Els videojocs i les aplis els donen sentit de pertinença i estatus”.

Ripoll pensa que estan en una època en què agraden molt els jocs esportius, però “no troben gaires espais lliures a la ciutat per jugar a futbol, bàsquet, anar en bici o fer anar els skates ”, lamenta. “Per fer-ho han d’apropiar-se de llocs lliures i, a vegades, es creen conflictes comunitaris. La solució és simple: que trobin espais no organitzats pensats per jugar”, conclou.