Les aules del futur

Vaig visitar Expodidàctica responent a la invitació de "conèixer les aules del futur". Dues coses em van cridar especialment l'atenció. La primera, la progressiva desaparició de la diferència entre la publicitat pedagògica i la comercial. La segona, el que anomenaré la paradoxa de les noves tecnologies. A mesura que els productes de la tecnologia didàctica és fan més complexos, el negoci al voltant de l'escola es fa més internacional i llaminer. Com que bona part de la pedagogia actual tendeix a equiparar innovació i qualitat, la publicitat comercial de qualsevol tipus de novetat té avui més fàcil l'accés a les aules que mai.

Veig, però, una tremenda paradoxa en la subjugació de la pedagogia moderna a les noves tecnologies. Al costat dels estands que anunciaven les meravelles de les aules del futur hi havia una empresa que oferia als docents un programa informàtic per controlar el plagi digital dels seus alumnes, que, pel que es veu, s'han fet especialistes a copiar textos aliens i fer-los passar fraudulentament per propis. Segons alguns estudis, quatre de cada cinc estudiants no troba cap repugnància moral en aquesta conducta. És a dir: no veu cap inconvenient a integrar la immoralitat entre els seus hàbits de treball acadèmic.

Aquesta empresa de la qual faig esment proposa introduir un filtre de confiança entre l'alumne i el professor que detecti quin percentatge de les seves comunicacions és propi i quin copiat. Aquesta és, també, una de les possibilitats de les aules del futur, però si la confiança entre el mestre i els alumnes falla, falla l'essència de l'acte educatiu.