Quan apreníem a fer petons
Als estius, quan jo era petit, apreníem que les cues de les sargantanes, separades de la resta de la bèstia, es belluguen totes soles. Vèiem néixer vedells, gossos i conills. Vèiem orenetes fent el niu. Apreníem a empaitar gallines, a immobilitzar-les i a arrencar-los tres plomes de la cua que, ben retallades i encastades a l’extrem d’una branca fina d’avellaner, ens servien per fer fletxes com les dels indis de veritat. Apreníem a diferenciar avellaners i pollancres, bedolls i freixes, a apreciar la duresa o la flexibilitat de cada fusta per fer-nos armes paleolítiques com ara arcs o tiradors, que al meu poble s’anomenaven mandrons. Apreníem a fer-nos petons, perquè no devíem tenir més de deu anys quan jugàvem a penyores i, si perdíem, ens havíem de besar als llavis, o fer-nos petons sorollosos a l’orella, o tocar-nos amb les puntes de les llengües. Apreníem anatomia, perquè jugàvem a metges. Apreníem a enamorar-nos, a regalar flors, a convidar a sidral. Apreníem a enganyar els innocents amb la caça del gambosí, estrany animal a mig camí entre l’esquirol i el talp que, de nit, es fica dins d’un sac si n’il·lumines el fons. I mentre algun nouvingut a la colla intentava caçar l’estranya bèstia, la resta aprofitàvem el bon humor del moment, emparats en la foscor de la nit, per abraçar el nostre amor, i per assajar els primers petons intensos, com els que el germà gran d’algú ens havia explicat que feien les noies franceses als pobles de la costa, i que segons deien tenien un intens gust de maduixa. Als estius apreníem arquitectura perquè ens fèiem cabanes, apreníem cuina perquè davant de la cabana ens fèiem xocolata desfeta o patates al caliu, apreníem música perquè ens hi endúiem un tocadiscos de piles, i apreníem literatura perquè mentre ballàvem havíem de dir-nos coses boniques o importants.
Tant de bo els nostres alumnes, a l’estiu, vagin també a aquesta escola del món i arraconin una mica les maquinetes i els missatgets. Suposo que no cal que facin foc a la muntanya per fer xocolatades, ni que tirin pedres a les sargantanes, ni que arrenquin plomes del cul a les gallines. Potser tampoc els cal jugar a metges per descobrir-se els cossos. Però encara hi ha les estrelles, les muntanyes, el mar, els pops, les garotes, les pedregades, les maduixes, els petons, la llibertat, les caigudes de la bici i els genolls pelats, tornar a casa quan ja és de nit i banyar-se amb la lluna.
