Els angelets de guàrdia

"Se m'està fent gran". Que aixequi la mà el pare o mare que no ha sentit sortir dels seus llavis aquesta frase. Tots hi caiem de quatre potes. Ens surt la tarda en què aconsegueix caminar de la falda de la mama al sofà tot solet, el vespre que li traiem el bolquer i descobrim que té el cul estret com son pare, el migdia que es lliga per primer cop les sabates fent més nusos del compte, o el matí que es nega a posar-se aquella camisa tan mona i se la canvia per una samarreta dels Ramones estripada que li ha quedat petita. No tinc encara l'experiència per confirmar-ho, però alguna cosa em diu que aquesta frase ens acompanya tota la vida, que continua sortint de la nostra boca quan et demana que tanquis la porta perquè s'està canviant, quan et truca a les cinc de la matinada perquè el recullis a la discoteca o quan porta una "amiga" a casa per "estudiar".

No, no faré un rànquing de quina és l'època en què repeteixes més la frase maleïda, però m'hi jugo un pèsol que la que va entre els sis i els vuit estaria entre el top ten . És on estic jo ara, a fons, rebent dia sí i dia també comentaris del tipus "Papa, deixa- m'ho fer sol que ja no sóc un nen petit", i adonant-me que té tota la raó del món. I és que cada cop em queden menys traces del nen petit que tenia a casa: el caragolet amb què encara dorm, un pijama estil Cary Grant que encara li faig posar tot i que li arriba a mig camal i les dents de llet. Sí, el meu patufet semigran és l'únic de la seva classe que encara conserva les dents de ratolí. Fins a aquesta setmana. Fa tres dies que li va caure la primera, la pala del davant, tot just mentre li tallaven els cabells a la perruqueria. Sort que portava la bata perquè la sangada va ser força gore . Per si la cosa no fos prou violenta, només va faltar que una clienta gosés dir entusiasmada que aquella nit vindria el "ratoncito Pérez" . Us estalviaré el moc que va rebre per part del desdentegat, però sí que us diré que, secretament, mentre el renyava, vaig eixamplar-me veient que té ben assimilat que qui passa per casa a recollir dents són els angelets, com tota la vida, i no pas cap rosegador animat. Ara bé, també us dic que trobo a faltar que d'aquests angelets tan desitjats n'hi hagués un que treballés de guàrdia, perquè ahir li va caure la segona dent a quarts de deu de la nit i sense voler se'm va escapar una frase que gairebé em delata: "Collons, fill, això no són hores!"