Famílies... parlem-ne
M. JESÚS COMELLAS

Com anem pel món

Avui en dia ja no ens sorprèn gens veure la gent al tren, l’autobús o el metro amb algun dispositiu tecnològic a les mans. Un dispositiu que acapara tant la seva atenció que el vagó és converteix en una punt de trobada de persones tan aïllades que no veuen res ni senten res més enllà de la pantalla. És una situació habitual i segurament ja la veiem normal, per allò que quan és freqüent acaba formant part de la normalitat.

El que és més estrany és veure gent llegint un llibre o, encara més, simplement mirant per la finestra o les persones del voltant. I això ens porta, evidentment, a no veure què passa al nostre voltant, una situació que acaba impregnant l’actitud al carrer o en qualsevol lloc. Ara bé, sense entrar en aquest debat ni proposar, ara, l’anàlisi d’aquesta manera d’anar pel món, hi ha un element que no hauria de quedar exclòs: poder veure, ni que sigui de tant en tant, què passa al voltant. Per exemple, hi ha seients reservats per a persones amb una certa necessitat i si no hi ha altres llocs no cal deixar-los buits, però se suposa que caldria estar a l’aguait per si arriba algú que els necessita i que hi té dret, oi? Doncs ningú ho veu perquè senzillament no mirem al voltant, no sentim els missatges de megafonia que ens ho recorden. ¿Deu ser que a molts quan han sigut infants no els hem donat tota la prioritat de seure en lloc que fos la persona adulta la que estigués asseguda i l’infant a la falda? Aquesta actitud ha fet, potser, que assumeixin que aquest dret a asseure’s on volen el tenen per sempre.

És clar que sempre es parla de la necessitat de tenir una mirada més oberta cap al voltant per afavorir la convivència: no passar entre dues persones que parlen, no passar entre el rètol i qui el llegeix, veure si es pot afavorir algú que pot tenir dificultats, que li costa posar-se l’abric, que li cauen els paquets o no arriba a posar-los al portapaquets, o fins i tot desitjar bon dia.

Potser amb una mirada més oberta es podrien evitar situacions tan doloroses com la de veure una persona que necessita seure, perquè corre el risc de caure, i que ho ha de demanar per acabar rebent, massa sovint, respostes negatives, poc amables i en cap cas disculpes. El dret no hauria de ser de qui arriba primer sinó de qui pot tenir més necessitat.