Flors de Bach
EVA BACH

Tenir “amor universal”, només

Tenir “amor universal”, només / GETTY Zoom

Una de les meves grans passions són les persones i les relacions humanes, i tinc la gran sort de tenir una feina que em permet establir relació amb moltes persones diferents de molts llocs diferents. Un dia sí i l’altre també tinc ocasió de constatar que el món està ple de bellíssimes persones, d’éssers humans que em refermen la confiança en l’ésser humà, i em reconforta saber que existeixen. Algunes d’aquestes persones que passen per la meva vida és una llàstima que no les pugui conèixer més a fons. Tinc la sensació que ens podríem entendre molt bé i que podríem arribar a forjar una bonica amistat. Són persones per les quals podria arribar a sentir el que se’n pot dir un amor particular. És a dir, una estimació personal que és profunda i especial.

Però a la meva vida, com a la de gairebé tothom, també hi ha persones -i hi passen persones- que em desagraden, i algunes que fins i tot em generen repulsió. Són persones de les quals acostumo a dir, amb un toc d’ironia, que els tinc només un “amor universal”. És una manera de dir que el lema que em guia, i que penso que hauria de guiar les relacions humanes, és que hi hagi pau. Per molt que em desagradi una persona, procuro evitar barallar-m’hi. També m’estic de dir-li que no m’agrada -no cal- i de desqualificar-la públicament. Faig l’esforç de tractar-la amb cordialitat, si no tinc més remei que tractar-la, i a vegades sóc capaç i tot de desitjar que li vagi bé. Això sí, com més lluny de mi, millor. Ja he dit que els tenia només un amor universal. El particular no fa cap falta.

No és senzill a vegades aprendre a distingir i a aplicar convenientment aquests dos tipus d’amor, el particular i l’universal. Les persones a les quals ens agraden les persones, i que creiem en les persones, som bastant propenses a confondre’ns i a obsequiar amb un amor particular algú que mereix, a tot estirar, un amor universal. A vegades, donem el nostre afecte i confiança a qui no en sap fer un bon ús, no ens sap correspondre o simplement no els mereix. Aquest hauria de ser un aprenentatge imprescindible per a la pròpia vida i la nostres dels fills. Per què ens hem d’embrancar en trifulgues amb les persones amb les quals no ens avenim, i fer-nos mala sang, quan podem optar per brindar-los només un amor universal?