Fora de classe

Els alumnes del zero

Com a tutor sempre intento que tots els meus alumnes aprofitin el curs. Aconseguir-ho és pràcticament impossible, almenys als centres on he treballat. Sempre n’hi ha uns quants que difícilment pots fer res per ajudar-los. Són els alumnes del zero, amb els quals et fas un fart de parlar (amb ells i amb els pares), per a qui no serveixen de res les amenaces ni els càstigs, ni tampoc els reforços en positiu. Simplement han decidit apagar-se i respirar per inèrcia. He vist pares realment desesperats. He sigut el tutor d’alumnes que tot i que potser tenen clar a què es voldrien dedicar, viuen sense esma ni motivació per aprovar cap assignatura. D’una banda tenen objectius i de l’altra es neguen a treballar per aconseguir-los. Jo ho veig com un doble fracàs. Primer nostre, perquè des del món de l’ensenyament esgotem tots els recursos i no ens en sortim, i en segon lloc del mateix alumne, que és incapaç de fugir del seu propi cercle d’autodestrucció i fracàs. També em trobo amb el típic alumne que va repetir un curs, que té setze anys, i no té cap intenció d’aprovar l’ESO. Són aquells que estan en la seva bombolla de confort, creient que la situació serà eterna, fins que els aconsellem que s’apuntin a un PFI i es treguin el graduat per altres camins. D’entrada prefereixen seguir sense fer res abans que canviar de companys i de centre. Tots els alumnes que accepten la nostra proposta després s’han mostrat satisfets.

Quan als alumnes de 4t d’ESO els fan xerrades informatives sobre els estudis que poden cursar, una de les coses en què més insisteixen els formadors és que no han de triar estudis influenciats pels amics o pels pares, i que no han de tenir por de canviar d’edifici i de fer nous amics. Al contrari, les etapes són molt importants en la trajectòria vital d’una persona i ens fan créixer i madurar. Aquesta preocupació pels alumnes del zero també me la confessen els companys que imparteixen socials i filosofia. M’expliquen que no entenen com en entorns molt desafavorits i durament castigats per la crisi els alumnes no s’interessen per temes com la Revolució Industrial, la lluita de classes i les reivindicacions obreres, l’anarquisme, el comunisme, el capitalisme... El més normal, em diu un company, seria que tinguessin ganes de sortir al carrer a fer la revolució, però, tot i que accepten que les coses no van gens bé, els fa mandra començar a millorar les seves vides.

e