La pitjor mare del món

Els altres

Al’època en què els homínids no duien calçotets ni sostenidors, però ja se les havien de tenir amb menors d’edat a càrrec (MEC), a la Terra van conviure-hi dues espècies força iguals però diferents: els Homo Neanderthalensis i els Homo sapiens. Avui en dia passa exactament el mateix, o gairebé, perquè sense arribar a ser dues espècies diferents, a la nostra societat hi conviuen persones amb MEC i persones sense MEC. La convivència entre les dues comunitats acostuma a ser pacífica, sobretot perquè als SenseMEC no els acostuma venir de gust anar a prendre cafè en un xiquiparc. Però com que vivim al mateix planeta és inevitable que ens trobem en algun moment.

Duel de mirades

Quan els AmbMEC i els SenseMEC topem de morros en un espai públic, com per exemple el metro o l’ascensor, el més destacable són les mirades de reconeixement mutu. De cert pànic el SenseMEC, que veu envaït el seu espai vital, i d’estrès nosaltres, els AmbMEC, que intentem controlar la hipermobilitat o la verborrea dels MEC al voltant del SenseMEC. Pot passar que el SenseMEC sigui de bona pasta (són els més abundants) i malgrat l’ensurt inicial entri en un diàleg pacífic amb els MEC. O pot passar tot el contrari i en aquest cas la tensió està servida. Quan això passa servidora no sap si fer un reny preventiu o si relaxar-me i veure si avui els menors d’edat a càrrec mediterranis s’han transformat en petits lords anglesos. Mentre l’AmbMEC dubta, el SenseMEC activa un seguiment visual més perspicaç que els radars de la ronda de Dalt; les mirades es creuen, la desconfiança s’ensenyoreix del vagó, i els passatgers observen el duel amb el mòbil a la mà a punt de fer un tuit explicant un combat que poques vegades va més enllà de mirades, esbufecs i caguntots.

Enveja

Després d’una trobada entre un AmbMEC i un SenseMEC massa vegades es produeix un efecte secundari que ambdós individus vivim en el més absolut secret: l’enveja. Tant se val si la topada ha estat naïf i bonrotllista o gore i violenta. El cas és que tots dos, ai!, hem detectat que l’altre té alguna cosa desitjable. Els AmbMEC ens tornem verds d’enveja per la calma amb què el SenseMEC pot llegir, jugar amb el mòbil o mirar al buit pensant si a la nit triarà un gintònic amb cogombre o amb maduixes salvatges. També se’ns remou tot quan ens expliquen que després de la feina no tenen ganes de fer res... i no fan res. I els ofegaríem a l’estil Darth Vader quan descobrim que el seu temps lliure no l’aprofiten apuntant-se a anglès, a un curs de macramé o a totes aquelles coses que nosaltres faríem si poguéssim (almenys jo). Però ells també ens envegen. Observen atònits com subjectem/controlem tres MEC, dues bosses de la compra i alguna cosa amb rodes. Com el nostre dia té una productivitat del 175%. Com negociem amb un adolescent catorze vegades al dia. I com, malgrat tot, som feliços.

Espais SenseMEC

Ara s’ha posat de moda lloar els espais on la presència dels MEC està prohibida. Diuen que si vas a un hotelet romàntic topar amb una família sorollosa i mediterrània et talla el rotllo. Potser és veritat, excepte si ets un AmbMEC que gaudeix d’unes hores sense MEC. Llavors et mires aquella la família, deixes anar un “He, he, he” carregat d’intenció i gaudeixes el doble de la teva transformació temporal en un SenseMEC.