De calçotada

Ens delata tot plegat: les mans ennegrides, les sabates arrebossades de terra i de pols, l’estrip als pantalons, les llànties vermelloses al bell mig del jersei. Però cap d’aquestes coses ens delata tant com la fortor, una fortor de fum que fins i tot ens ofèn a nosaltres mateixos. Sí senyor, fem olor de calçotada. Molta! I la veïna que ha pujat amb nosaltres a l’ascensor trigarà uns quants dies a oblidar-la. Nosaltres també, però per motius diametralment oposats. Perquè anar de calçotada ara mateix és com un recordatori de les coses importants que hem deixat de fer. Aplegar-nos una colla d’amics al voltant d’unes graelles i una taula coixa per fer-la petar i riure pels descosits. Tornar a trepitjar el tros on els nostres pares i avis van fer vida, un terreny deixat de la mà de Déu on cada racó amaga un record d’infantesa. I es diria que aquests records ens captiven i ens transformen perquè a la calçotada tornem a ser els nens entremaliats de fa tants anys.

Només cal veure’ns mirant de no fer el pena amb el porró, amb la cara i les mans mascarades. O espiar-nos al voltant del foc de les feixines amb la mirada fixada, embadalits i hipnotitzats per l’espetec de les pinyes mentre se’ns cremen les llesques de pa torrat. Amb aquella satisfacció gairebé inèdita de fer les coses amb les nostres mans, sense electrodomèstics ni aplicacions, tallant els calçots i escampant les brases, traginant graelles i cadires improvisades entre glop i glop de vermut. Tothom fa més bona cara quan està de calçotada, fins i tot et cau bé aquell pesat que no para d’explicar sopars de duro. Ves que no sigui perquè enlloc del món veus el teu fill tan feliç, tan lliure.

Dóna gust poder-li regalar un parèntesi entre tanta rutina urbana de color ciment; veure’l en un indret feréstec on pot caure i perdre’s i llançar coses al foc i trobar tresors; i enfilar-se a un arbre i probablement tornar a caure. És ben veritat, a la calçotada (la de debò, la que no et demana pitets ni et clava 40 euros per cap) el nen fa de nen i veure’l et reconcilia amb el món. Potser perquè mirant-lo fent caca entre redoltes et retorna la imatge de quan tu tenies la seva edat i feies el mateix. Sí, venim de calçotada, tips i una mica beguts i amb el gust encara d’aquestes cebes dolces que ens recorden el que ens deia l’avi, al cel sigui: que tot té molt més bon gust quan es menja al tros.