Inseguretat i por en els infants adoptats

dimecres, 27/11/2013

Molts dels nostres infants adoptats presenten símptomes d’inseguretat i por . Encara que les  pors són comunes amb el global de la població infantil i compleixen una funció adaptativa , en els infants adoptats l’origen de la por i la inseguretat rau en l’experiència de l’abandonament . Cal aclarir que les pors són evolutives i transitòries en funció de l’edat .

La inseguretat és una forma de por on es presenta una situació indefinida de sentiments d’ansietat , angoixa i desconfiança . Els menors insegurs, poden sentir-se no estimats, la qual cosa els fa més vulnerables davant un conflicte de caire emocional . A més no tenen confiança en si mateixos, són inquiets i susceptibles, i els pensaments que transiten pel seu cap poden  anar vinculats a idees infravalorades d’ells mateixos, com que no són prou bons, prou sans, prou guapos,  prou capaços, prou desitjats, idees que de alguna manera reforcen un sentiment de culpabilitat .

La por genera un gran sentiment d’angoixa davant la proximitat d’algun dany real o imaginari. És un mecanisme de defensa davant la percepció d’una amenaça. Les emocions secundàries de la por són l’incertesa,  el neguit, l’angoixa , l’ensurt , l’horror ,  la desesperació, la inquietud, l’estrès, la preocupació, l’anhel, la consternació, el  nerviosisme i en cas patològic , la fòbia i el pànic .

Les causes de la inseguretat i la por són molt diverses. Si nosaltres com a pares ens mostrem temorosos la probabilitat que els nostres fills també ho siguin són  força grans. El control excessiu o per contra la manca de límits i la incoherència no ofereixen estabilitat i seguretat a la llar, de manera que en aquests casos, els nens poden manifestar sentiments no només d’inseguretat sinó també d’inadaptació. La comparació entre germans també pot ser causa d’inseguretat en els menors.  Quan s’aboquen grans expectatives i exigències massa elevades que no es corresponen amb les capacitats reals la inseguretat es fa visible amb manifestacions com el malestar, les ganes de cridar, la tendència a escapolir-se, la manca de concentració,  el pensament alterat, la percepció espai – temporal pertorbada, etc .

La tipologia de la por també és d’una gran diversitat. Podem observar pors desproporcionades respecte al perill de la situació, pors irracionals que no atenen explicacions o raons, involuntaris i allunyats del control de la persona que condueixen a evitar la situació temuda i pors de gran intensitat que pertorben greument la quotidianitat del dia a dia. Però si hi ha una por comuna i rellevant en els nens adoptats, aquesta és sens dubte la por a la no permanència de les coses i a la separació amb els pares. Com adoptats, hem patit una pèrdua, un abandonament, quelcom que va ser-hi un dia i immediatament va deixar d’estar-ho, un trauma en definitiva, un trencament que ha de ser reprocessat per tal de desbloquejar a nivell neurològic l’experiència i el record invasiu i dolorós. No serveix de res dir-li al nen que no passarà res o cercar la calma mentre les emocions traumàtiques no estan elaborades.

És habitual entre el col · lectiu de famílies adoptives la consulta sobre la por per l’ànsia de la separació i per les pors durant la nit.  Els petits, solen manifestar conductes que encara que de vegades ens poden passar desapercebudes, si som bons observadors veurem que hi ha una por latent a despertar i que el pare i la mare ja no hi siguin. Frases com – mare , posa’t aquí on jo et vegi – o bé – pare, no apaguis la llum fins que jo m’hagi dormit – són indicatives d’aquestes pors. D’altra banda, també hi ha conductes que ens han de cridar l’ atenció, si més no, poden contribuir a fer-nos estar aletar com ara comprovar que portes i finestres de casa estan ben tancades per assegurar que ningú de fora pugui entrar, o simplement que apareguin al nostre llit obrint-se pas perquè amb nosaltres se senten més segurs. En aquests casos és important reforçar la idea que no marxarem, que sempre serem els seus pares, i sobretot que l’adopció és quelcom irreversible des del dia en què ens convertim en família. Ara bé, també cal ser realistes i tenir en compte que podem veure’ns afectats per situacions alienes a la nostra voluntat, com ara un accident o una altra situació que ens privi de la vida. El nostre discurs davant la por que tenen els nens a perdre’ns ha d’estar en la línia de reforçar la seguretat i alhora han de ser realistes i prudents. Pot ser útil en aquests casos, remarcar als nens que no volem que ens passi res ni ha de passar-nos res, però si en alguna ocasió ens passés alguna cosa, sempre hi hauria algú de la família, ( oncles, avis, cosins, etc ) que romandria amb ells.

En general, totes aquestes manifestacions d’inseguretat i por són ” normals ” i si segueixen un curs evolutiu “normal ” haurien de regular-se per si soles. Quan les pors són més severes, persistents i alteren significativament el funcionament del nen, podem trobar-nos amb trastorns que ja no formarien part del cicle evolutiu “normal ” sinó que haurien de ser objecte de tractament especialitzat per part d’un professional de la psicologia ( fòbies específiques, trastorns d’ansietat o d’altres) .

A mode de recomanació, en casos de mostres d’inseguretat seria convenient que a casa poguessin reforçar l’autoconsciència, escoltar els nens amb atenció, no renyar-los ni ridiculizalos per les seves pors i evitar els càstigs i sermons, en tot cas, l’atenció ha d’estar dirigida a les possibles solucions i no a les conseqüències punitives. Destacar i valorar les seves habilitats, utilitzar un llenguatge positiu davant dels errors, buscar la manera que els nens puguin expressar els sentiments, mostrar-los que no passa res quan les coses no surten bé perquè hi ha la possibilitat d’esforçar-se més per millorar, etc .

En relació a les pors “normals ” podem treballar-les en l’àmbit domèstic mostrant tranquil · litat a través del modelatge (els comportaments que el nen observa dels pares són els patrons que interioritza ). Evitarem forçar el nen a efectuar conductes que li facin por. Podem traçar un pla de manera que podem crear aproximacions successives.  Evitarem també el visionat de pel · lícules, jocs o activitats que comportin violència, por o pànic així com missatges amenaçadors (si no menges cridaré a l’home del sac, si no et portes bé l’hi diré a al llop que et binguí a buscar… ) . podem també, utilitzar tècniques de respiració i relaxació .

En ambdós casos, tant amb la inseguretat com amb les pors no hi ha receptes a seguir, el que hi ha són estratègies, camins, que ens permeten ajudar als nostres petits a gestionar les emocions negatives. La conjunció entre la predictibilitat, l’estructura i la regulació, així com l’empatia, seran la clau de grans èxits.

Tipologia, funció i identificació de les emocions

dilluns, 29/07/2013

Foto del web:  http://ahorasoymama.com

Foto del web: http://ahorasoymama.com

Deia Aristòtil en la seva obra Ètica a Nicòmac “Qualsevol pot enfadar-se, això és una cosa senzilla. Però enfadar-se amb la persona adequada, en el grau exacte, en el moment oportú, amb el propòsit just i de la manera correcte, això, certament, no resulta tan senzill ”

Amb tota seguretat Aristòtil tenia raó. Amb aquesta asseveració avala el concepte d’intel · ligència emocional de la forma en què ho fa Daniel Goleman (1995) “és la capacitat de sentir, entendre, controlar i modificar emocions, pròpies i alienes”.

Hi ha molts tipus d’emocions, però totes són una barreja de les anomenades emocions bàsiques. A grans trets, podem categoritzar les emocions en quatre grups:

• Les emocions Positives: alegria, amor, humor, felicitat …

• Les emocions negatives: por, ira, ansietat, vergonya, tristesa, aversió …

• La emocions Ambigües: sorpresa, compassió, esperança …

• I les emocions estètiques: esportives, artístiques, sensitives …

No hi ha emocions bones ni dolentes, parlem en tot cas d’emocions positives quan ens produeixen benestar i d’emocions negatives quan ens produeixen malestar. És vital atendre  a totes i cadascuna d’elles ja que actuen com a indicador, com a avís, com a senyal tant en positiu  com en negatiu.

En ocasions otorguem el mateix significat a diferents conceptes. Solem donar la mateixa significació a “pensament”, “emoció” i “sentiment. Abans de continuar, definirem cadascun d’ells; El pensament és l’activitat i creació de la ment, és allò que dóna sentit i enteniment, imatges, interpretacions, creences, regles, etc. L’emoció és la resposta o reacció espontània davant un estímul. I el sentiment és la interpretació subjectiva que fem de l’emoció, és a dir, un estat d’ànim.

Les emocions permeten, d’una banda, desenvolupar una funció adaptativa, preparen l’organisme perquè executi una conducta exigida per la condicions ambientals. D’altra banda, compleixen una funció social. Comuniquen nostre estat d’ànim. Permet als altres predir el comportament que anem a desenvolupar ia nosaltres ens permet anticipar-nos al comportament dels altres. També permeten la comunicació dels estats afectius i promouen la conducta prosocial. Finalment, les emocions també tenen una funció motivacional. Determinen l’aparició de la pròpia conducta motivada, dirigir cap a la meta i fer que s’executi amb un cert grau d’intensitat, aproximació o evitació.

Identifiquem les emocions en nosaltres mateixos perquè ens generen una reacció neurofisiològica, una reacció conductual i una reacció cognitiva. I les identifiquem en els altres a través del llenguatge verbal i del llenguatge no verbal. Conèixer la dinàmica del llenguatge corporal ens permetrà distingir les emocions veritables de les emocions fingides o manipulades. Atenent a la màxima “una imatge val més que mil paraules” el que podem observar a través de la comunicació no verbal va a transmetre’ns molta més informació sobre l’estat emocional dels altres. Identificar els moviments corporals, els moviments oculars i els moviments de cap i coll, ens proporcionaran una gran quantitat d’informació de l’estat emocional de les persones amb les que interactuem diàriament, i sens dubte, seran una font d’aproximació al que senten i com ho senten els nostres fills.

En el proper article i ja entrant en matèria, veurem com podem ajudar a gestionar la inseguretat i les pors tan comuns en molts dels nostres petits adoptats.

La complexitat de les emocions en les persones adoptades

dijous, 13/06/2013

 

foto del web http://lamenteesmaravillosa.com/

A dia d’avui no és nou parlar d’intel · ligència emocional.   Des que  en Daniel Goleman ens va apropar al meravellós món de les emocions a través del seu llibre  Intel · ligència Emocional hem començat a prestar-hi  més atenció en molts àmbits de la vida quotidiana, laboral, escolar, etc.   Les emocions no són exclusives dels nens, els adults també les tenim i cada un de nosaltres actua o reacciona de forma diferent davant dels mateixos fets.   Les persones adoptades no estem exemptes del món emocional i gairebé m’atreviria a dir que la nostra forma de sentir esdevé  com una vagoneta d’una muntanya russa que corre veloç pel carril en el que de sobte se situa ben amunt i de la mateixa manera passa a trobar-se ben avall.

Les emocions són reaccions naturals que ens permeten posar-nos en alerta davant determinades situacions que impliquen perill, amenaça, frustració, etc.

Els components centrals de les emocions són les reaccions fisiològiques (increment de la taxa cardíaca i de la respiració, tensió muscular, etc.)  I els pensaments.   Resulta d’ajuda aprendre a fer-ne us de les emocions ja que davant d’una intensitat excessiva pot provocar estats desagradables o fins i tot conductes no desitjables.   Davant de quelcom que ens suposi un perill,  podríem reaccionar de forma instintiva (agredint allò que ens amenaça o  fugint) però al llarg de la nostra vida aprenem formes de comportar-nos  més adients.

Hi ha una crua realitat, i és que, en general, tant als  joves com als  adults ens resulta difícil  expressar les nostres emocions.  De petits, vam aprendre que plorar era un signe de debilitat,  d’immaduresa o de dèficit d’autocontrol i no només això,  sinó que també ens van impregnar amb la idea que plorar era cosa de nenes.  Avui en canvi, hem pres consciència de la importància d’atendre els nostres moments emocionals.  Sabem que és una tasca complexa però necessària per aprendre a expressar sense agressivitat,  identificant i posant nom a les emocions per després interpretar-les i atendre-les adequadament.
En què ens beneficia aprendre a controlar i  gestionar les emocions?  La resposta és clara i contundent: en tot.   Ens permet un augment en l’habilitat per analitzar i comprendre les relacions,  millora la resolució dels conflictes i la negociació en els desacords,  millora la solució de problemes plantejats en les relacions,  ens atorga una  major habilitat i una actitud positiva en la comunicació,  ens dota de més sociabilitat,  d’una major actitud pro social i harmoniosa en grup,  d’una major cooperació i actitud de compartir.
En successius articles anirem veient per a què serveixen les emocions i com les identifiquem.  Així mateix, anirem exposant també com podem tractar des de l’àmbit domèstic algunes de les emocions més comuns que senten o poden sentir  els nens i nenes degut a la seva condició d’adoptats com ara l’ansietat i l’estrès,  la inseguretat i  l’incertesa, la  ràbia i la  ira, l’ agressivitat, la  frustració, el sentiment de culpa,  la vergonya,  la decepció, les  pors i les  fòbies, la gelosia, el dol,  l’acceptació i la  satisfacció entre d’ altres.

 

Arran d’una notícia recent…

dilluns, 15/10/2012

http://www.elcorreo.com/alava/rc/20121013/sociedad/madre-busca-madre-201210122236.html

 

[... Van passar gairebé tres mesos fins que va poder desplaçar-se al centre d'acollida, on li van dir que, a la vista de la seva absència, les nenes havien entrat en un programa d'adopció internacional i ja no hi eren ...]

aquest paràgraf que  assenyalo em crida l’atenció…

per tant … una adopció de dubtosa legalitat en tota regla. Qui va renunciar a aquestes petites? Qui les va declarar adoptables?

no vull emetre cap judici, però això fa olor  de ranci. M’agradaria saber amb quina  ECAI  varen tramitar aquesta adopció … també m’agradaria saber quina és la veritable motivació d’aquest viatge,  demanar informació per les petites? ¿O expiar la culpa per haver adoptat dues nenes clarament no adoptables.

Trobo a faltar la voluntat d’aquesta família per aclarir com dues nenes que tenien una mare que les estimava van arribar al circuit d’adopció. Però clar … potser això suposaria tornar-les  a on pertanyen i la notícia deixa molt clar que  l’Isabel és la seva mare.

Notícies com aquestes em fan confirmar que es continuen  buscant nens per a pares demandants. Tant és que tinguin a algú que els  estimi… donem per fet que aquests menors estaran millor aquí perquè podem donar-los tot allò material que allà no podrien tenir … i com sempre o gairebé sempre .. la pobresa es converteix en un factor determinant per llançar els nens al circuit d’adopció.

Alguna cosa no estem fent bé. Alguna cosa se’ns està escapant … encara recordo les paraules de S. M,  una noia  del nord de la península original de l’Índia adoptada amb 10 anys amb la qual vaig coincidir en un congrés … deia: “érem pobres si … però érem feliços”.

Si ja és difícl assumir la condició de adoptat quan hi ha una clara situació d’ abandonament … tant o més difícil es fa assumir l’adopció quan a sobre saps que la teva mare biològica  no et va abandonar, sinó que van ser  d’ altres que “jugant a ser Déu” van jugar amb tu perquè altres poguessin ser els teus pares.

Trist … em sembla molt trist … i ara??? aquesta mare biològica haurà de conformar-se amb unes fotografies i alguna carta de tant en tant … en fi …  tinc un nus a  l’estómac.

 

La meva recomanació per aquest Sant Jordi.

dilluns, 23/04/2012

Tiku y su adopción

 

Text de Silvia Magdaleno (futura mare adoptiva)  i il·lustracions de Mª José Lacomba (adoptada).

Adopcions que fracassen

dilluns, 12/03/2012

Foto de Anna BadiaFa un dies, el senyor Josep  Lluís Cleries, Conseller de benestar social i familia de la Generalitat de Catalunya feia públiques unes dades en relació a 72 menors adoptats en els darrers 10 anys i que han estat “retornats” i ara resten tutelats per l’administració.

Aquestes dades, val a dir que no ens han sorprès.  Fa temps,  que els professionals del sector, associacions i altres agents de l’àmbit de l’adopció ja ens fèiem ressò d’aquestes xifres, que  tot i representar un 0.1 % no deixen de ser significatives.

Que ha fallat? Que motiva un nou abandonament per un infant que previ a l’adopció ja va patir un abandonament  per part de la seva família biològica?

Les dades ens diuen que la gran part de “re-abandonaments” es donen quan els infants arriben a l’adolescència, una etapa complicada sens dubte, ja siguis adoptat o no.  L’adopció en tot cas, accentua la sensibilitat i la por a tot allò que és nou, la sensació de desconcert s’agreuja a l’igual que la inseguretat.  Els canvis corporals no es poden controlar i de forma inevitable es produeix una major intensitat emocional i en molts casos, s’obren de nou les antigues ferides.  L’experiència ens diu que aquests casos d’adopcions fallides,  sovint tenen a veure també amb certs trastorns del  vincle.  El sentiment de l’adoptat pot arribar a ser destructiu, el seu pensament és “soc dolent, ja ho era per la meva família biològica que em va abandonar i si ells ho van fer, la meva nova familia també ho farà”.

Estic convençuda que les famílies que es veuen abocades a prendre tal decisió ho fan des del dolor i la frustració.  La família adoptiva te una funció reparadora, i per tal d’exercir aquesta funció cal que hi hagi una gran dosis de “resistència”.

Cal que ens plantegem ara qui n’és el responsable?  Al meu parer, per aquesta qüestió ja fem tard.  Cal que revisem els processos de certificació d’idoneïtat, cal que millorem les formacions tan pre adoptives com post adoptives, cal que mirem  per dotar d’eines a les famílies per evitar nous abandonaments en un futur.

Fora bo que la resta d’administracions públiques fessin igual que l’administració catalana i publiquessin les seves dades.  Cal que unifiquem criteris d’actuació i ens posem a treballar el més aviat possible.  Arrel de la publicació d’aquestes dades, també la senyora Nuria Canal, directora del ICAA (institut català de l’adopció i l’acolliment) s’ha pronunciat amb un discurs esperançador.  Es prendran mesures, es revisaran els protocols,  i des de aquest humil espai, tornem a adreçar-nos a l’ICAA per oferir-nos de nou a col·laborar colze a colze per crear junts una nova cultura de l’adopció.

Fora bo també, que la administració vetlles i retirés les webs que donen consells per “fabricar candidats idonis” al·ludint al dret de ser pares. Aquest dret, no existeix enlloc.  Ho tenim molt mal entès.  Existeix el dret dels infants a tenir una família, però en cap cas, existeix el dret  a ser pare.

Demostrem de nou que som pioners, demostrem de nou que sabem com fer les coses, demostrem que ara que tenim aquestes dades, sabrem com gestionar-les per evitar que els nostres joves adoptats pateixin un segon abandonament que es pot convertir en un tercer, donat que l’administració només se’n farà càrrec d’ells fins als 18 anys.  Així doncs, posem-nos a treballar!

Estereotips que poden ferir

divendres, 18/11/2011

Fa un parell de dies, una coneguda empresa de telefonia mòbil ens sorprenia a tots amb un anunci que a molts no ens ha deixat indiferents. Hi ha opinions per a tots els gustos, gent ofesa, i gent que no ho està, adoptats confusos i pares indignats pel missatge que destil·la l’anunci, i nens que a qualsevol hora poden estar davant la televisió i poden no comprendre el que estan transmetent si és que realment hi ha algun missatge a transmetre.

Des de la perspectiva i la maduresa que ens dona l’edat adulta, podem entendre que l’anunci pretén ser un gag divertit, que reflecteix la incredulitat de l’oferta, però de la mateixa manera que nosaltres, els adults, ens posem a la pell dels creatius, em pregunto si els creatius s’han posat en la pell dels menors adoptats i la seva realitat, en el que significa patir un abandonament a la primera infància  i en el que suposa reconstruir-se de nou acompanyats d’una nova familia que no et va engendrar però que són els teus pares.

Senyors creatius i directius d’aquesta empresa, hem d’entendre que els fills adoptats no rebem trucades dels nostres pares? O per contra, si som fills biològics els nostres pares ens truquen més sovint? No ho se pas, el missatge de l’anunci no em queda clar, i per tant, a títol personal dubto de l’efectivitat de la campanya publicitària.

Senyors creatius i directius d’aquesta empresa,  ens estan dient que la paternitat adoptiva és de segona categoria? Estan posant en dubte la filiació per adopció? Crec que aquest tipus de missatge no és gens positiu ni per a les famílies adoptives, perquè poden veure ferida la seva sensibilitat, ni per als nens i nenes adoptats que poden rebre un missatge desvirtuat i confús  i que sens dubte, pot dificultar la creació i el desenvolupament del vincle amb les seves respectives famílies.

Senyors creatius i directius d’aquesta empresa, saben vostès quin és el nombre de famílies adoptives actualment a Catalunya i/o a Espanya?  Saben que la major part de famílies adopten a menors que han viscut ja una experiència d’abandonament a edats molt primerenques?  Saben que aquests menors han de bregar dia a dia amb la gent del carrer que permanentment els recorda que són diferents?

Senyors creatius i directius d’aquesta empresa, no se que pretenien amb la seva campanya. El que si se, és que s’han basat en un vulgar estereotip que l’únic que fomenta és el prejudici social. Amb la difusió que estan fent s’estan carregant anys de treball de les associacions que ens dediquem a la defensa de l’adopció, associacions tant de pares, com de persones adoptades que fem pedagogia al voltant del fet adoptiu.

Senyors creatius i directius d’aquesta empresa, els convido a la reflexió. No ens demanin sentit de l’humor, perquè hi ha coses amb les quals no s’hi juga.

Saray Li, la Princesa del Vent

dilluns, 8/08/2011

Benvolguts amics i amigues,

Permeteu-me que avui copiï les paraules d’una bona amiga, la María del Rio, unes paraules que també faig meves i que em mouen a sumar-me a aquesta iniciativa.

El juny de 2010, la petita Saray Li, la forta i lluitadora Princesa del Vent, deixava la seva estimada illa de Lanzarote per sotmetre’s a un dur tractament de quimioteràpia i radioteràpia a l’Hospital del Niño Jesús de Madrid. Ha estat un llarg any de sofriment en què Saray Li, dia a dia, així com els seus pares, els nostres companys Beni i Manoli, van mostrar la seva fortalesa, la seva resistència davant les adversitats, però sobretot, ens van donar una lliçó inoblidable de constància, d’esperança i d’una fe sense límits en el poder de l’amor, perquè és d’aquest immens amor d’on neix tota la força per lluitar contra la malaltia i resistir, dia a dia, sense perdre l’alè. I encara que algunes batalles es van perdre, mai van faltar els ànims i el coratge per aixecar al dia següent i seguir lluitant.

Saray Li té set anys, el 26 de setembre farà els vuit, va néixer a la Xina, a la impressionant província Guangxi, allà on l’arròs creix en una terrasses tan espectaculars i úniques, com ho són els cultius de les vinyes a Lanzarote, que en forma de mitja lluna i sobre cendres volcàniques, formen part del potent i tel.lúric paisatge de La Geria.

Saray Li és una nena amb molts valors, com ara la valentia i la força, una força que va heretar de la seva terra d’origen, Guangxi i que va créixer i es va desenvolupar amb l’amor de la seva terra adoptiva, Lanzarote. Les dues són terres d’homes i dones fortes, lluitadors, persisitents, imaginatius, treballadors incansables, que van aconseguir domesticar la natura més abrupta, fins a aconseguir fer néixer i créixer en ella LA VIDA en forma d’arròs i vinyes.

A Saray Li l’acompanya la força del vent, la força dels volcans, la força de la terra, i al costat d’elles, la més poderosa, la força d’un amor inesgotable. Per això, ara que des de la medicina tradicional, li diuen que amb els seus mètodes ja no es pot fer més, la família de Saray Li, lluny de tirar la tovallola, seguirà buscant mètodes alternatius, des d’orient fins occident, fins consegir un tractament que l’ajudi a guanyar la batalla definitiva contra el càncer, amb la força i ferma convicció que mentre hi hagi vida, hi ha esperança.

I així com els seus avantpassats de Guangxi i Lanzarote, van aconseguir domesticar la terra recorrent a fórmules alternatives i originals, Saray Li seguirà lluitant amb altres tractaments, que, fora de la Seguretat Social i de la medicina tradicional, hi ha més enllà de les nostres fronteres.
Us prego si us plau, que feu una ullada al seu blog i que en feu màxima difusió.
http://laprincesadelviento.wordpress.com
Al blog, trobareu la informació necessària en cas que volgueu fer alguna col•laboració.

Una forta abraçada a tots i totes, i molt especialment per la Saray Li i els seus pares, en Beni i la Manoli.

Completant la meva història

dimecres, 15/06/2011

8 dies, només 8 dies i per fi acabaré de completar la meva història i la trobada amb els meus orígens biològics.

Al llarg d’aquests mesos he conegut els meus pares biològics i els meus germans per part de pare.  Ara emprenc un nou viatge per conèixer la meva germana petita, la segona filla de la meva mare biològica.

Quan ja m’havia fet a l’idea de ser un secret per a ella,  de sobte, el secret s’ha esvaït.  Ja no sóc quelcom per amagar i a partir d’ara podem iniciar el nostre moment.

Aquesta trobada m’emociona.  Sempre vaig voler tenir germans i ara la vida em sorprèn amb una nena de 14 anys!!  Tinc ganes de veure-la, de mirar-la com a tots els altres per descobrir-hi algun tret facial, alguna expressió, qualsevol signe que m’apropi a ella.

Em costa encara definir totes i cada una de les emocions i sentiments que em desperten els meus germans, però sens dubte son emocions molt fortes, connexions invisibles que a la vegada són sorprenents.  Potser serà l’afinitat, potser serà la biologia… potser seran les ganes de tenir allò que mai vaig tenir, però em sento fortament lligada a tots ells i per fi em sento completa.

Com molt bé diu un amic també adoptat, els germans biològics no són l’origen, són la continuació.  Jo ja he trobat els meus orígens, i juntament amb el que sóc,  amb la vida que tinc i he tingut em disposo a continuar el meu camí, ara, acompanyada també dels meus germans.

Mirades…

dimecres, 18/05/2011

La primera vegada que la vaig veure em vaig  quedar muda …. va ser inevitable …

Sense adonar-te … veus que són els teus ulls els que van d’un costat a un altre observant … observant la seva cara, els seus ulls, la seva boca, les seves mans, la seva forma de moure’s… busques gestos que s’assemblin als teus … és com si se t’ activés un súper radar per captar gestos, microgestos, expressions, moviments … i també sense adonar-te’n, te n’adones que no escoltes, que no sents, que no toques … només mires … aquí, tornes a connectar de nou amb tots els sentits … i de nou … tots es tornen a anul·lar per deixar només la vista en actiu … després t’agafa mal de cap perquè intentes contenir les teves llàgrimes perquè no saps de què són exactament … no saps si són d’alegria per haver trobat o de tristor pel que vas poder tenir i no vas tenir … aquí torna la confusió, i les ganes de fer-se la forta, de tornar al punt de partida … però la vista … la beneïda vista … et torna una altra vegada a un estat de semi letargia … i només mires … al final, no pots més i plores. T’alleuja, i a més no has d’explicar perquè plores … et sents per un moment com si estiguessis veient una pel·lícula en la que surts tu … això és genial !! dissociar-se… això et permet veure amb perspectiva … però de nou … confusió … que m’està passant?? que estic sentint?? renoi!! que em passa ?? i no saps el que et passa, és entre bo i dolent, agredolç per dir-ho d’alguna manera … i et sents com una coctelera en moviment, amb ganes  de que t’ abracin i et deixin plorar en pau recolzada sobre el seu pit … i aquí, just aquí, plorant sobre el seu pit i abraçada a ella, va ser quan JO, vaig sentir pau, vaig sentir que em retrobava amb el meu punt de partida, vaig sentir tendresa, vaig sentir escalfor, vaig sentir reconciliació…