Adopcions, 18 anys després

dimecres, 14/05/2014

 

Adopció, oportunitat, familia, tristesa, personalitat, amor, preguntes, pors…així es va acabar el programa que l’equip del Sense Ficció de TV3 va emetre ahir a la nit.

 http://blogs.tv3.cat/senseficcio.php?itemid=53435&catid=1270

Un grup de nois i noies, tots ells adoptats tant a Catalunya com a l’estranger, ens han parlat de les emocions, els sentiments i les pròpies pors a l’entorn d’una vivència marcada per l’abandonament.

 

Han estat uns testimonis valents i  carregats de sinceritat, i vet aquí la gran qüestió: per a uns espectadors ha estat un documental fluix que no ha acomplert les expectatives; i per a d’alltres ha estat un gran reportatge, fidel i realista, que reflecteix el discurs de l’adopció en primera persona.

 

Fins ara només havíem sentit l’adopció explicada pels pares adoptius i pels professionals. Els professionals ho fan des de l’experiència clínica i, si bé és cert que pot ser una experiència escapçada atès que a la clínica hi acostumen a arribar els casos més flagrants, complexos i difícils, no obstant això la visió dels professionals ha estat fins ara la més realista. La visió de les famílies, tot i que també pot ser-ho, no sol ajustar-se a l’experiència que viuen els seus fills.

 

Quan algú pren la decisió d’adoptar ho fa convençut que aquesta és una via tan vàlida com la paternitat biològica per convertir-se en família, però a la vegada exerceix una tendència a normalitzar aquesta paternitat, i això fa que de vegades es minimitzin les característiques pròpies de l’adopció i de les persones adoptades. Les famílies parlen de la seva experiència, de com han viscut el procés, de com han patit la llarga espera, de les emocions que senten mentre són qüestionats per la ICIF que els en valora la idoneïtat i, finalment,  de la gran il·lusió que viuen quan reben l’assignació del seu fill o filla. Vist així es un procés bonic, carregat d’emoció, que recull l’èxit d’uns pares que volien ser-ho i que, després d’una lluita burocràtica intensa, aconseguiexen la seva fita.

 

No hi ha adopció si no hi hagut abandonament previ. Podem discutir si l’abandonament ha estat objectiu o no, és a dir, si hi ha hagut la voluntat de deixar un infant en una situació de desamparament o bé hi ha hagut la voluntat de facilitar un procés de protecció que garantís el seu dret a tenir una família. Tanmateix, el que ha de quedar clar és que la historia de tots els adoptats no comença el dia que els pares adoptius van a buscar-los. La història d’aquests nois i noies comença en el moment en què varen ser concebuts. Hi ha una bona part de càrrega emocional en els primers moments de vida, moments que no es poden esborrar malgrat que la nova família faci l’impossible per reparar i compensar. És el que els professionals anomenem “la ferida primària” (Verrier, N. 1993).

 

Ahir, durant l’emisió del programa, el twitter i altres xarxes socials bullien de comentaris.   Alguns de molt encertats i carregats d’empatia, però d’altres que poden arribar a esdevenir ofensius. Com, per exemple, els de la línia:  “haurien d’estar agraïts, aquests nois”…  agraïts, de què?? D’haver estat abandonats, d’haver passat una bona part de la seva infància institucionalitzats, sense l’escalfor i la protecció d’una família i sense que ningú en garantís els drets? No, senyors: aquest jovent no té per què estar agraït als seus pares més que qualsevol altre fill que agraeix en la mesura justa haver tingut una família.

 

És cert que no hi ha dos adoptats iguals, que cadascú viu la seva adopció d’una forma determinada, que sovint compartim experiències i de vegades la visio que tenim d’un mateix fet no coincideix, però titllar de negativista el documental em sembla totalment fora de lloc. Sovint ens costa de situar-nos en el terme mig de les coses i oblidem que entre el blanc i el negre hi ha tota una gama de grisos.

 

Us copio aquí la reflexió de A.M. després de veure el Sense Ficció d’ahir. Ella és mare adoptiva de dos petits nascuts a l’Àfrica.

 

“Que el documental es centra en el negatiu de l’adopció? No estic d’acord tampoc amb això . Crec que se centra en el negatiu de ser adoptat . I què és el negatiu ? Doncs l’únic que jo veig negatiu en les històries d’aquests nois és el que han passat abans de ser adoptats .

Per als que no ho hagueu vist , un parell d’exemples : noia adoptada a Xile , filla del seu avi , perquè va violar la seva mare . Nen abandonat en un abocador , adoptat amb 7 anys , patint maltractaments a l’orfenat . Nena que troba papers d’adopció per casa , llegeix que havia estat maltractada i ara mateix té fòbia a que algú la toqui (…) I jo els escolto i els veig explicar la seva història , pràcticament com si et comptaran que van anar a comprar ahir el pa , i penso : com cony es pot superar això a la vida? Per més que ara tinguis uns pares adoptius que t’estimin , que hagin fet el possible i l’impossible per ajudar-te , que t’hagin donat un ” futur” , una estabilitat … qui és capaç de superar això ? Jo no m’hi crec capaç … Suposo que aprens a conviure  (…)  M’ha agradat , molt, l’acceptació de la situació d’alguns … de la majoria , m’atreveixo a dir . Em quedo amb un parell de coses : la noia que diu que no canviaria el color de la seva pell , ni el del seu pèl , que està orgullosa de la seva història . I també de la que aconsella a una altra que explica que sempre sent un buit constant i li aconsella la via de l’acceptació de la seva propia història.

M’encanta la pissarra final , en la qual apareix al centre ADOPCIONS i cadascun d’ells va i posa el que significa per a ells : OPORTUNITAT , AMOR , PREGUNTES , FAMÍLIA , TRISTESA , PORS , PERSONALITAT (…) com a mare, no m’he sentit malament veient el programa . No m’he sentit qüestionada com a mare adoptiva … M’he sentit VALORADA , ESTIMADA”.

 

Veig molta resistència a validar les emocions dels adoptats quan no s’ajusten al “tot és meravellòs, bonic i perfecte”. Ja sabeu que sóc adoptada també, i per mi els meus pares adoptius són els millors del món, els millors que em podien tocar; vaig trobar orígens, sóc una dona feliç, realitzada… però hi ha cops que no m’agrada ser adoptada, de vegades em fa mal… i valoro que els meus pares validin aquest dolor, el qual no deixa de ser conseqüència del sentiment d’abandonament que ens és propi. La nostra història està carregada d’amor, molt d’amor. Però l’amor, de vegades, non vincit omnia. Els meus pares van aportar un plus a l’adopció, hi van aportar molta empatia. Però la de veritat, la de posar-se en la pell de l’altre i reflexionar al voltant de les seves emocions. No d’aquesta fingida en què l’empatia és només un concepte.

 

Valideu  el dolor dels vostres fills: això no us convertirà en pitjors pares ni a ells en infeliços.

Ira, ràbia i agressivitat

diumenge, 27/04/2014

La ira o la ràbia són emocions bàsiques . Provoquen canvis fisiològics visibles en nosaltres com ara l’augment del ritme cardíac i la taxa d’hormones que , com l’adrenalina , generen la quantitat d’energia necessària per cometre accions vigoroses .
No cal dir que ni la ira ni la ràbia són emocions vinculades exclusivament als nens adoptats . Qualsevol ésser humà és susceptible de sentir-ne en algun moment de la vida .
Les emocions secundàries de la ira són a més de la ràbia , l’enuig , el ressentiment , la fúria , l’exasperació , l’acritud , l’hostilitat , la indignació , la còlera , la rancúnia , la tensió , l’excitació , l’agitació , l’animadversió , la irritabilitat , l’enveja,  la impotència i en cas extrem , l’odi , i la violència.  La manifestació natural de la ira sol ser l’agressivitat .

Però, com es manifesta la ira segons les edats ?

Durant la primera infància els nens i nenes comencen a adquirir la capacitat de reprimir els impulsos d’agressió física quan estan enfadats i ja en l’etapa preescolar van aprenent a identificar els estats emocionals bàsics mitjançant l’ús de la paraula . S’adquireixen habilitats lingüístiques més complexes , es desenvolupa l’empatia , arriben a comprendre millor l’efecte dels seus actes i paraules tenen sobre els altres.  En els anys més avançats,  ja haurien de saber expressar la seva ira amb paraules,  no físicament .
Arribant a  l’adolescència poden sorgir nous agents agressors i preocupacions que poden provocar sentiments d’enuig i frustració,  com la creixent necessitat d’independència i intimitat.  D’altra banda, l’augment de les exigències acadèmiques,  socials i laborals,  poden exercir de disparadors no només de la ira,  sinó d’una infinitat d’emocions més. Alguns joves expressen la seva frustració i ira negant-se a verbalitzar el que senten i pensen,  mentre que altres reaccionen físicament llançant objectes o donant cops de porta.
Els pares poden estimular l’adquisició d’habilitats eficaces per gestionar les emocions . Un dels objectius que hem de marcar és generar situacions d’aprenentatge en què els nostres fills tinguin la possibilitat d’aprendre a regular-se.  Així doncs , a casa , podem ajudar-los a gestionar la ira fomentant la verbalització dels sentiments,  l’escolta activa,  donant eines alternatives d’alleujament,  desenvolupant l’empatia, la validació i reconeixement de les emocions,   ensenyant-los que pot admetre qualsevol sentiment però no qualsevol comportament.  En aquest punt,  serà enriquidor el modelatge que puguin exercir els pares.  Els menors , aprenen més del que veuen que no del que senten per tant,  l’exemple que els donem  pot reforçar els intents d’autocontrol.  Cada situació és una oportunitat d’aprenentatge.
Davant d’un episodi d’ira , es produeix una estimulació neurològica.  En funció del tipus de ràbia o ira pot activar un o altre hemisferi del cervell.  Si pretenem intervenir seria realment útil identificar que hemisferi està funcionant al cervell dels nostres fills en aquest moment.
L’hemisferi dret del cervell és el que controla les emocions, en canvi,  l’hemisferi esquerre és el que controla la raó,  el llenguatge i el pensament lògic.   Així mateix,  el cervell,  es compon també d’una part superior que es correspon amb l’escorça cerebral i una altra inferior que correspon al cervell reptilià on s’emmagatzemen els nostres instints més primitius.
La intervenció davant d’un episodi d’ira no pot ser la mateixa si aquesta procedeix de l’hemisferi dret o de l’hemisferi esquerre , així com si escau del cervell superior o del cervell inferior.  La clau està a saber identificar quina part del cervell està dominant en aquests moments.  A manera de ” truc ” podeu resoldre fàcilment la procedència de la ira o de la ràbia si el nen o nena és capaç d’interrompre l’episodi per si mateix.  En aquest cas,  la part que estarà dominant serà la superior,  ho veurem també perquè serà capaç fins i tot de controlar i regular les emocions.  En aquests casos,  el diàleg és fonamental per deixar clar quines conductes són acceptables i quins no ho són i per marcar límits clars,  precisos i concisos.  Si per contra l’infant no pot controlar la ràbia i la ira i és incapaç d’interrompre l’episodi , serà fàcilment observable que en aquest moment no hi ha la capacitat d’utilitzar el cervell superior.  Serà un indicador que l’amígdala s’haurà apoderat del cervell superior impedint que aquest pugui funcionar amb normalitat.  En aquests casos el diàleg serà inútil,  almenys en el moment en que la ràbia estigui de manifest.   El que pot ser realment útil serà oferir una resposta afectuosa i reconfortant que ajudi al nen a connectar de nou totes les seves funcions cerebrals . ( Siegel , Dan i Payne , Tina )
Paral · lelament a identificar la part dominant del cervell en un episodi d’ira pot ser de gran ajuda aprendre a sintonitzar emocionalment amb els nostres fills .  ( Gonzalo , JL ) Sintonitzar emocionalment comporta implicar-se en una relació harmònica , en connectar l’hemisferi dret ( emocional ) de l’infant i de l’adult , cercar la vinculació emocional i no funcional , i exercir de filtre estabilitzador .

 

Bibliografia i webgrafia útil :

* Siegel , D. i Payne , T. El cervell del nen . Alba . Barcelona 2011 .
* Gonzalo , J.L.  www.buenostratos.com

Inseguretat i por en els infants adoptats

dimecres, 27/11/2013

Molts dels nostres infants adoptats presenten símptomes d’inseguretat i por . Encara que les  pors són comunes amb el global de la població infantil i compleixen una funció adaptativa , en els infants adoptats l’origen de la por i la inseguretat rau en l’experiència de l’abandonament . Cal aclarir que les pors són evolutives i transitòries en funció de l’edat .

La inseguretat és una forma de por on es presenta una situació indefinida de sentiments d’ansietat , angoixa i desconfiança . Els menors insegurs, poden sentir-se no estimats, la qual cosa els fa més vulnerables davant un conflicte de caire emocional . A més no tenen confiança en si mateixos, són inquiets i susceptibles, i els pensaments que transiten pel seu cap poden  anar vinculats a idees infravalorades d’ells mateixos, com que no són prou bons, prou sans, prou guapos,  prou capaços, prou desitjats, idees que de alguna manera reforcen un sentiment de culpabilitat .

La por genera un gran sentiment d’angoixa davant la proximitat d’algun dany real o imaginari. És un mecanisme de defensa davant la percepció d’una amenaça. Les emocions secundàries de la por són l’incertesa,  el neguit, l’angoixa , l’ensurt , l’horror ,  la desesperació, la inquietud, l’estrès, la preocupació, l’anhel, la consternació, el  nerviosisme i en cas patològic , la fòbia i el pànic .

Les causes de la inseguretat i la por són molt diverses. Si nosaltres com a pares ens mostrem temorosos la probabilitat que els nostres fills també ho siguin són  força grans. El control excessiu o per contra la manca de límits i la incoherència no ofereixen estabilitat i seguretat a la llar, de manera que en aquests casos, els nens poden manifestar sentiments no només d’inseguretat sinó també d’inadaptació. La comparació entre germans també pot ser causa d’inseguretat en els menors.  Quan s’aboquen grans expectatives i exigències massa elevades que no es corresponen amb les capacitats reals la inseguretat es fa visible amb manifestacions com el malestar, les ganes de cridar, la tendència a escapolir-se, la manca de concentració,  el pensament alterat, la percepció espai – temporal pertorbada, etc .

La tipologia de la por també és d’una gran diversitat. Podem observar pors desproporcionades respecte al perill de la situació, pors irracionals que no atenen explicacions o raons, involuntaris i allunyats del control de la persona que condueixen a evitar la situació temuda i pors de gran intensitat que pertorben greument la quotidianitat del dia a dia. Però si hi ha una por comuna i rellevant en els nens adoptats, aquesta és sens dubte la por a la no permanència de les coses i a la separació amb els pares. Com adoptats, hem patit una pèrdua, un abandonament, quelcom que va ser-hi un dia i immediatament va deixar d’estar-ho, un trauma en definitiva, un trencament que ha de ser reprocessat per tal de desbloquejar a nivell neurològic l’experiència i el record invasiu i dolorós. No serveix de res dir-li al nen que no passarà res o cercar la calma mentre les emocions traumàtiques no estan elaborades.

És habitual entre el col · lectiu de famílies adoptives la consulta sobre la por per l’ànsia de la separació i per les pors durant la nit.  Els petits, solen manifestar conductes que encara que de vegades ens poden passar desapercebudes, si som bons observadors veurem que hi ha una por latent a despertar i que el pare i la mare ja no hi siguin. Frases com – mare , posa’t aquí on jo et vegi – o bé – pare, no apaguis la llum fins que jo m’hagi dormit – són indicatives d’aquestes pors. D’altra banda, també hi ha conductes que ens han de cridar l’ atenció, si més no, poden contribuir a fer-nos estar aletar com ara comprovar que portes i finestres de casa estan ben tancades per assegurar que ningú de fora pugui entrar, o simplement que apareguin al nostre llit obrint-se pas perquè amb nosaltres se senten més segurs. En aquests casos és important reforçar la idea que no marxarem, que sempre serem els seus pares, i sobretot que l’adopció és quelcom irreversible des del dia en què ens convertim en família. Ara bé, també cal ser realistes i tenir en compte que podem veure’ns afectats per situacions alienes a la nostra voluntat, com ara un accident o una altra situació que ens privi de la vida. El nostre discurs davant la por que tenen els nens a perdre’ns ha d’estar en la línia de reforçar la seguretat i alhora han de ser realistes i prudents. Pot ser útil en aquests casos, remarcar als nens que no volem que ens passi res ni ha de passar-nos res, però si en alguna ocasió ens passés alguna cosa, sempre hi hauria algú de la família, ( oncles, avis, cosins, etc ) que romandria amb ells.

En general, totes aquestes manifestacions d’inseguretat i por són ” normals ” i si segueixen un curs evolutiu “normal ” haurien de regular-se per si soles. Quan les pors són més severes, persistents i alteren significativament el funcionament del nen, podem trobar-nos amb trastorns que ja no formarien part del cicle evolutiu “normal ” sinó que haurien de ser objecte de tractament especialitzat per part d’un professional de la psicologia ( fòbies específiques, trastorns d’ansietat o d’altres) .

A mode de recomanació, en casos de mostres d’inseguretat seria convenient que a casa poguessin reforçar l’autoconsciència, escoltar els nens amb atenció, no renyar-los ni ridiculizalos per les seves pors i evitar els càstigs i sermons, en tot cas, l’atenció ha d’estar dirigida a les possibles solucions i no a les conseqüències punitives. Destacar i valorar les seves habilitats, utilitzar un llenguatge positiu davant dels errors, buscar la manera que els nens puguin expressar els sentiments, mostrar-los que no passa res quan les coses no surten bé perquè hi ha la possibilitat d’esforçar-se més per millorar, etc .

En relació a les pors “normals ” podem treballar-les en l’àmbit domèstic mostrant tranquil · litat a través del modelatge (els comportaments que el nen observa dels pares són els patrons que interioritza ). Evitarem forçar el nen a efectuar conductes que li facin por. Podem traçar un pla de manera que podem crear aproximacions successives.  Evitarem també el visionat de pel · lícules, jocs o activitats que comportin violència, por o pànic així com missatges amenaçadors (si no menges cridaré a l’home del sac, si no et portes bé l’hi diré a al llop que et binguí a buscar… ) . podem també, utilitzar tècniques de respiració i relaxació .

En ambdós casos, tant amb la inseguretat com amb les pors no hi ha receptes a seguir, el que hi ha són estratègies, camins, que ens permeten ajudar als nostres petits a gestionar les emocions negatives. La conjunció entre la predictibilitat, l’estructura i la regulació, així com l’empatia, seran la clau de grans èxits.

Tipologia, funció i identificació de les emocions

dilluns, 29/07/2013

Foto del web:  http://ahorasoymama.com

Foto del web: http://ahorasoymama.com

Deia Aristòtil en la seva obra Ètica a Nicòmac “Qualsevol pot enfadar-se, això és una cosa senzilla. Però enfadar-se amb la persona adequada, en el grau exacte, en el moment oportú, amb el propòsit just i de la manera correcte, això, certament, no resulta tan senzill ”

Amb tota seguretat Aristòtil tenia raó. Amb aquesta asseveració avala el concepte d’intel · ligència emocional de la forma en què ho fa Daniel Goleman (1995) “és la capacitat de sentir, entendre, controlar i modificar emocions, pròpies i alienes”.

Hi ha molts tipus d’emocions, però totes són una barreja de les anomenades emocions bàsiques. A grans trets, podem categoritzar les emocions en quatre grups:

• Les emocions Positives: alegria, amor, humor, felicitat …

• Les emocions negatives: por, ira, ansietat, vergonya, tristesa, aversió …

• La emocions Ambigües: sorpresa, compassió, esperança …

• I les emocions estètiques: esportives, artístiques, sensitives …

No hi ha emocions bones ni dolentes, parlem en tot cas d’emocions positives quan ens produeixen benestar i d’emocions negatives quan ens produeixen malestar. És vital atendre  a totes i cadascuna d’elles ja que actuen com a indicador, com a avís, com a senyal tant en positiu  com en negatiu.

En ocasions otorguem el mateix significat a diferents conceptes. Solem donar la mateixa significació a “pensament”, “emoció” i “sentiment. Abans de continuar, definirem cadascun d’ells; El pensament és l’activitat i creació de la ment, és allò que dóna sentit i enteniment, imatges, interpretacions, creences, regles, etc. L’emoció és la resposta o reacció espontània davant un estímul. I el sentiment és la interpretació subjectiva que fem de l’emoció, és a dir, un estat d’ànim.

Les emocions permeten, d’una banda, desenvolupar una funció adaptativa, preparen l’organisme perquè executi una conducta exigida per la condicions ambientals. D’altra banda, compleixen una funció social. Comuniquen nostre estat d’ànim. Permet als altres predir el comportament que anem a desenvolupar ia nosaltres ens permet anticipar-nos al comportament dels altres. També permeten la comunicació dels estats afectius i promouen la conducta prosocial. Finalment, les emocions també tenen una funció motivacional. Determinen l’aparició de la pròpia conducta motivada, dirigir cap a la meta i fer que s’executi amb un cert grau d’intensitat, aproximació o evitació.

Identifiquem les emocions en nosaltres mateixos perquè ens generen una reacció neurofisiològica, una reacció conductual i una reacció cognitiva. I les identifiquem en els altres a través del llenguatge verbal i del llenguatge no verbal. Conèixer la dinàmica del llenguatge corporal ens permetrà distingir les emocions veritables de les emocions fingides o manipulades. Atenent a la màxima “una imatge val més que mil paraules” el que podem observar a través de la comunicació no verbal va a transmetre’ns molta més informació sobre l’estat emocional dels altres. Identificar els moviments corporals, els moviments oculars i els moviments de cap i coll, ens proporcionaran una gran quantitat d’informació de l’estat emocional de les persones amb les que interactuem diàriament, i sens dubte, seran una font d’aproximació al que senten i com ho senten els nostres fills.

En el proper article i ja entrant en matèria, veurem com podem ajudar a gestionar la inseguretat i les pors tan comuns en molts dels nostres petits adoptats.

La complexitat de les emocions en les persones adoptades

dijous, 13/06/2013

 

foto del web http://lamenteesmaravillosa.com/

A dia d’avui no és nou parlar d’intel · ligència emocional.   Des que  en Daniel Goleman ens va apropar al meravellós món de les emocions a través del seu llibre  Intel · ligència Emocional hem començat a prestar-hi  més atenció en molts àmbits de la vida quotidiana, laboral, escolar, etc.   Les emocions no són exclusives dels nens, els adults també les tenim i cada un de nosaltres actua o reacciona de forma diferent davant dels mateixos fets.   Les persones adoptades no estem exemptes del món emocional i gairebé m’atreviria a dir que la nostra forma de sentir esdevé  com una vagoneta d’una muntanya russa que corre veloç pel carril en el que de sobte se situa ben amunt i de la mateixa manera passa a trobar-se ben avall.

Les emocions són reaccions naturals que ens permeten posar-nos en alerta davant determinades situacions que impliquen perill, amenaça, frustració, etc.

Els components centrals de les emocions són les reaccions fisiològiques (increment de la taxa cardíaca i de la respiració, tensió muscular, etc.)  I els pensaments.   Resulta d’ajuda aprendre a fer-ne us de les emocions ja que davant d’una intensitat excessiva pot provocar estats desagradables o fins i tot conductes no desitjables.   Davant de quelcom que ens suposi un perill,  podríem reaccionar de forma instintiva (agredint allò que ens amenaça o  fugint) però al llarg de la nostra vida aprenem formes de comportar-nos  més adients.

Hi ha una crua realitat, i és que, en general, tant als  joves com als  adults ens resulta difícil  expressar les nostres emocions.  De petits, vam aprendre que plorar era un signe de debilitat,  d’immaduresa o de dèficit d’autocontrol i no només això,  sinó que també ens van impregnar amb la idea que plorar era cosa de nenes.  Avui en canvi, hem pres consciència de la importància d’atendre els nostres moments emocionals.  Sabem que és una tasca complexa però necessària per aprendre a expressar sense agressivitat,  identificant i posant nom a les emocions per després interpretar-les i atendre-les adequadament.
En què ens beneficia aprendre a controlar i  gestionar les emocions?  La resposta és clara i contundent: en tot.   Ens permet un augment en l’habilitat per analitzar i comprendre les relacions,  millora la resolució dels conflictes i la negociació en els desacords,  millora la solució de problemes plantejats en les relacions,  ens atorga una  major habilitat i una actitud positiva en la comunicació,  ens dota de més sociabilitat,  d’una major actitud pro social i harmoniosa en grup,  d’una major cooperació i actitud de compartir.
En successius articles anirem veient per a què serveixen les emocions i com les identifiquem.  Així mateix, anirem exposant també com podem tractar des de l’àmbit domèstic algunes de les emocions més comuns que senten o poden sentir  els nens i nenes degut a la seva condició d’adoptats com ara l’ansietat i l’estrès,  la inseguretat i  l’incertesa, la  ràbia i la  ira, l’ agressivitat, la  frustració, el sentiment de culpa,  la vergonya,  la decepció, les  pors i les  fòbies, la gelosia, el dol,  l’acceptació i la  satisfacció entre d’ altres.

 

Arran d’una notícia recent…

dilluns, 15/10/2012

http://www.elcorreo.com/alava/rc/20121013/sociedad/madre-busca-madre-201210122236.html

 

[… Van passar gairebé tres mesos fins que va poder desplaçar-se al centre d’acollida, on li van dir que, a la vista de la seva absència, les nenes havien entrat en un programa d’adopció internacional i ja no hi eren …]

aquest paràgraf que  assenyalo em crida l’atenció…

per tant … una adopció de dubtosa legalitat en tota regla. Qui va renunciar a aquestes petites? Qui les va declarar adoptables?

no vull emetre cap judici, però això fa olor  de ranci. M’agradaria saber amb quina  ECAI  varen tramitar aquesta adopció … també m’agradaria saber quina és la veritable motivació d’aquest viatge,  demanar informació per les petites? ¿O expiar la culpa per haver adoptat dues nenes clarament no adoptables.

Trobo a faltar la voluntat d’aquesta família per aclarir com dues nenes que tenien una mare que les estimava van arribar al circuit d’adopció. Però clar … potser això suposaria tornar-les  a on pertanyen i la notícia deixa molt clar que  l’Isabel és la seva mare.

Notícies com aquestes em fan confirmar que es continuen  buscant nens per a pares demandants. Tant és que tinguin a algú que els  estimi… donem per fet que aquests menors estaran millor aquí perquè podem donar-los tot allò material que allà no podrien tenir … i com sempre o gairebé sempre .. la pobresa es converteix en un factor determinant per llançar els nens al circuit d’adopció.

Alguna cosa no estem fent bé. Alguna cosa se’ns està escapant … encara recordo les paraules de S. M,  una noia  del nord de la península original de l’Índia adoptada amb 10 anys amb la qual vaig coincidir en un congrés … deia: “érem pobres si … però érem feliços”.

Si ja és difícl assumir la condició de adoptat quan hi ha una clara situació d’ abandonament … tant o més difícil es fa assumir l’adopció quan a sobre saps que la teva mare biològica  no et va abandonar, sinó que van ser  d’ altres que “jugant a ser Déu” van jugar amb tu perquè altres poguessin ser els teus pares.

Trist … em sembla molt trist … i ara??? aquesta mare biològica haurà de conformar-se amb unes fotografies i alguna carta de tant en tant … en fi …  tinc un nus a  l’estómac.

 

La meva recomanació per aquest Sant Jordi.

dilluns, 23/04/2012

Tiku y su adopción

 

Text de Silvia Magdaleno (futura mare adoptiva)  i il·lustracions de Mª José Lacomba (adoptada).

Adopcions que fracassen

dilluns, 12/03/2012

Foto de Anna BadiaFa un dies, el senyor Josep  Lluís Cleries, Conseller de benestar social i familia de la Generalitat de Catalunya feia públiques unes dades en relació a 72 menors adoptats en els darrers 10 anys i que han estat “retornats” i ara resten tutelats per l’administració.

Aquestes dades, val a dir que no ens han sorprès.  Fa temps,  que els professionals del sector, associacions i altres agents de l’àmbit de l’adopció ja ens fèiem ressò d’aquestes xifres, que  tot i representar un 0.1 % no deixen de ser significatives.

Que ha fallat? Que motiva un nou abandonament per un infant que previ a l’adopció ja va patir un abandonament  per part de la seva família biològica?

Les dades ens diuen que la gran part de “re-abandonaments” es donen quan els infants arriben a l’adolescència, una etapa complicada sens dubte, ja siguis adoptat o no.  L’adopció en tot cas, accentua la sensibilitat i la por a tot allò que és nou, la sensació de desconcert s’agreuja a l’igual que la inseguretat.  Els canvis corporals no es poden controlar i de forma inevitable es produeix una major intensitat emocional i en molts casos, s’obren de nou les antigues ferides.  L’experiència ens diu que aquests casos d’adopcions fallides,  sovint tenen a veure també amb certs trastorns del  vincle.  El sentiment de l’adoptat pot arribar a ser destructiu, el seu pensament és “soc dolent, ja ho era per la meva família biològica que em va abandonar i si ells ho van fer, la meva nova familia també ho farà”.

Estic convençuda que les famílies que es veuen abocades a prendre tal decisió ho fan des del dolor i la frustració.  La família adoptiva te una funció reparadora, i per tal d’exercir aquesta funció cal que hi hagi una gran dosis de “resistència”.

Cal que ens plantegem ara qui n’és el responsable?  Al meu parer, per aquesta qüestió ja fem tard.  Cal que revisem els processos de certificació d’idoneïtat, cal que millorem les formacions tan pre adoptives com post adoptives, cal que mirem  per dotar d’eines a les famílies per evitar nous abandonaments en un futur.

Fora bo que la resta d’administracions públiques fessin igual que l’administració catalana i publiquessin les seves dades.  Cal que unifiquem criteris d’actuació i ens posem a treballar el més aviat possible.  Arrel de la publicació d’aquestes dades, també la senyora Nuria Canal, directora del ICAA (institut català de l’adopció i l’acolliment) s’ha pronunciat amb un discurs esperançador.  Es prendran mesures, es revisaran els protocols,  i des de aquest humil espai, tornem a adreçar-nos a l’ICAA per oferir-nos de nou a col·laborar colze a colze per crear junts una nova cultura de l’adopció.

Fora bo també, que la administració vetlles i retirés les webs que donen consells per “fabricar candidats idonis” al·ludint al dret de ser pares. Aquest dret, no existeix enlloc.  Ho tenim molt mal entès.  Existeix el dret dels infants a tenir una família, però en cap cas, existeix el dret  a ser pare.

Demostrem de nou que som pioners, demostrem de nou que sabem com fer les coses, demostrem que ara que tenim aquestes dades, sabrem com gestionar-les per evitar que els nostres joves adoptats pateixin un segon abandonament que es pot convertir en un tercer, donat que l’administració només se’n farà càrrec d’ells fins als 18 anys.  Així doncs, posem-nos a treballar!

Estereotips que poden ferir

divendres, 18/11/2011

Fa un parell de dies, una coneguda empresa de telefonia mòbil ens sorprenia a tots amb un anunci que a molts no ens ha deixat indiferents. Hi ha opinions per a tots els gustos, gent ofesa, i gent que no ho està, adoptats confusos i pares indignats pel missatge que destil·la l’anunci, i nens que a qualsevol hora poden estar davant la televisió i poden no comprendre el que estan transmetent si és que realment hi ha algun missatge a transmetre.

Des de la perspectiva i la maduresa que ens dona l’edat adulta, podem entendre que l’anunci pretén ser un gag divertit, que reflecteix la incredulitat de l’oferta, però de la mateixa manera que nosaltres, els adults, ens posem a la pell dels creatius, em pregunto si els creatius s’han posat en la pell dels menors adoptats i la seva realitat, en el que significa patir un abandonament a la primera infància  i en el que suposa reconstruir-se de nou acompanyats d’una nova familia que no et va engendrar però que són els teus pares.

Senyors creatius i directius d’aquesta empresa, hem d’entendre que els fills adoptats no rebem trucades dels nostres pares? O per contra, si som fills biològics els nostres pares ens truquen més sovint? No ho se pas, el missatge de l’anunci no em queda clar, i per tant, a títol personal dubto de l’efectivitat de la campanya publicitària.

Senyors creatius i directius d’aquesta empresa,  ens estan dient que la paternitat adoptiva és de segona categoria? Estan posant en dubte la filiació per adopció? Crec que aquest tipus de missatge no és gens positiu ni per a les famílies adoptives, perquè poden veure ferida la seva sensibilitat, ni per als nens i nenes adoptats que poden rebre un missatge desvirtuat i confús  i que sens dubte, pot dificultar la creació i el desenvolupament del vincle amb les seves respectives famílies.

Senyors creatius i directius d’aquesta empresa, saben vostès quin és el nombre de famílies adoptives actualment a Catalunya i/o a Espanya?  Saben que la major part de famílies adopten a menors que han viscut ja una experiència d’abandonament a edats molt primerenques?  Saben que aquests menors han de bregar dia a dia amb la gent del carrer que permanentment els recorda que són diferents?

Senyors creatius i directius d’aquesta empresa, no se que pretenien amb la seva campanya. El que si se, és que s’han basat en un vulgar estereotip que l’únic que fomenta és el prejudici social. Amb la difusió que estan fent s’estan carregant anys de treball de les associacions que ens dediquem a la defensa de l’adopció, associacions tant de pares, com de persones adoptades que fem pedagogia al voltant del fet adoptiu.

Senyors creatius i directius d’aquesta empresa, els convido a la reflexió. No ens demanin sentit de l’humor, perquè hi ha coses amb les quals no s’hi juga.

Saray Li, la Princesa del Vent

dilluns, 8/08/2011

Benvolguts amics i amigues,

Permeteu-me que avui copiï les paraules d’una bona amiga, la María del Rio, unes paraules que també faig meves i que em mouen a sumar-me a aquesta iniciativa.

El juny de 2010, la petita Saray Li, la forta i lluitadora Princesa del Vent, deixava la seva estimada illa de Lanzarote per sotmetre’s a un dur tractament de quimioteràpia i radioteràpia a l’Hospital del Niño Jesús de Madrid. Ha estat un llarg any de sofriment en què Saray Li, dia a dia, així com els seus pares, els nostres companys Beni i Manoli, van mostrar la seva fortalesa, la seva resistència davant les adversitats, però sobretot, ens van donar una lliçó inoblidable de constància, d’esperança i d’una fe sense límits en el poder de l’amor, perquè és d’aquest immens amor d’on neix tota la força per lluitar contra la malaltia i resistir, dia a dia, sense perdre l’alè. I encara que algunes batalles es van perdre, mai van faltar els ànims i el coratge per aixecar al dia següent i seguir lluitant.

Saray Li té set anys, el 26 de setembre farà els vuit, va néixer a la Xina, a la impressionant província Guangxi, allà on l’arròs creix en una terrasses tan espectaculars i úniques, com ho són els cultius de les vinyes a Lanzarote, que en forma de mitja lluna i sobre cendres volcàniques, formen part del potent i tel.lúric paisatge de La Geria.

Saray Li és una nena amb molts valors, com ara la valentia i la força, una força que va heretar de la seva terra d’origen, Guangxi i que va créixer i es va desenvolupar amb l’amor de la seva terra adoptiva, Lanzarote. Les dues són terres d’homes i dones fortes, lluitadors, persisitents, imaginatius, treballadors incansables, que van aconseguir domesticar la natura més abrupta, fins a aconseguir fer néixer i créixer en ella LA VIDA en forma d’arròs i vinyes.

A Saray Li l’acompanya la força del vent, la força dels volcans, la força de la terra, i al costat d’elles, la més poderosa, la força d’un amor inesgotable. Per això, ara que des de la medicina tradicional, li diuen que amb els seus mètodes ja no es pot fer més, la família de Saray Li, lluny de tirar la tovallola, seguirà buscant mètodes alternatius, des d’orient fins occident, fins consegir un tractament que l’ajudi a guanyar la batalla definitiva contra el càncer, amb la força i ferma convicció que mentre hi hagi vida, hi ha esperança.

I així com els seus avantpassats de Guangxi i Lanzarote, van aconseguir domesticar la terra recorrent a fórmules alternatives i originals, Saray Li seguirà lluitant amb altres tractaments, que, fora de la Seguretat Social i de la medicina tradicional, hi ha més enllà de les nostres fronteres.
Us prego si us plau, que feu una ullada al seu blog i que en feu màxima difusió.
http://laprincesadelviento.wordpress.com
Al blog, trobareu la informació necessària en cas que volgueu fer alguna col•laboració.

Una forta abraçada a tots i totes, i molt especialment per la Saray Li i els seus pares, en Beni i la Manoli.