ARA Criatures

http://www.elcorreo.com/alava/rc/20121013/sociedad/madre-busca-madre-201210122236.html

[... Van passar gairebé tres mesos fins que va poder desplaçar-se al centre d'acollida, on li van dir que, a la vista de la seva absència, les nenes havien entrat en un programa d'adopció internacional i ja no hi eren ...]

aquest paràgraf que  assenyalo em crida l’atenció…

per tant … una adopció de dubtosa legalitat en tota regla. Qui va renunciar a aquestes petites? Qui les va declarar adoptables?

no vull emetre cap judici, però això fa olor  de ranci. M’agradaria saber amb quina  ECAI  varen tramitar aquesta adopció … també m’agradaria saber quina és la veritable motivació d’aquest viatge,  demanar informació per les petites? ¿O expiar la culpa per haver adoptat dues nenes clarament no adoptables.

Trobo a faltar la voluntat d’aquesta família per aclarir com dues nenes que tenien una mare que les estimava van arribar al circuit d’adopció. Però clar … potser això suposaria tornar-les  a on pertanyen i la notícia deixa molt clar que  l’Isabel és la seva mare.

Notícies com aquestes em fan confirmar que es continuen  buscant nens per a pares demandants. Tant és que tinguin a algú que els  estimi… donem per fet que aquests menors estaran millor aquí perquè podem donar-los tot allò material que allà no podrien tenir … i com sempre o gairebé sempre .. la pobresa es converteix en un factor determinant per llançar els nens al circuit d’adopció.

Alguna cosa no estem fent bé. Alguna cosa se’ns està escapant … encara recordo les paraules de S. M,  una noia  del nord de la península original de l’Índia adoptada amb 10 anys amb la qual vaig coincidir en un congrés … deia: “érem pobres si … però érem feliços”.

Si ja és difícl assumir la condició de adoptat quan hi ha una clara situació d’ abandonament … tant o més difícil es fa assumir l’adopció quan a sobre saps que la teva mare biològica  no et va abandonar, sinó que van ser  d’ altres que “jugant a ser Déu” van jugar amb tu perquè altres poguessin ser els teus pares.

Trist … em sembla molt trist … i ara??? aquesta mare biològica haurà de conformar-se amb unes fotografies i alguna carta de tant en tant … en fi …  tinc un nus a  l’estómac.

Tiku y su adopción

Text de Silvia Magdaleno (futura mare adoptiva)  i il·lustracions de Mª José Lacomba (adoptada).

Fa un dies, el senyor Josep  Lluís Cleries, Conseller de benestar social i familia de la Generalitat de Catalunya feia públiques unes dades en relació a 72 menors adoptats en els darrers 10 anys i que han estat “retornats” i ara resten tutelats per l’administració.

Aquestes dades, val a dir que no ens han sorprès.  Fa temps,  que els professionals del sector, associacions i altres agents de l’àmbit de l’adopció ja ens fèiem ressò d’aquestes xifres, que  tot i representar un 0.1 % no deixen de ser significatives.

Que ha fallat? Que motiva un nou abandonament per un infant que previ a l’adopció ja va patir un abandonament  per part de la seva família biològica?

Les dades ens diuen que la gran part de “re-abandonaments” es donen quan els infants arriben a l’adolescència, una etapa complicada sens dubte, ja siguis adoptat o no.  L’adopció en tot cas, accentua la sensibilitat i la por a tot allò que és nou, la sensació de desconcert s’agreuja a l’igual que la inseguretat.  Els canvis corporals no es poden controlar i de forma inevitable es produeix una major intensitat emocional i en molts casos, s’obren de nou les antigues ferides.  L’experiència ens diu que aquests casos d’adopcions fallides,  sovint tenen a veure també amb certs trastorns del  vincle.  El sentiment de l’adoptat pot arribar a ser destructiu, el seu pensament és “soc dolent, ja ho era per la meva família biològica que em va abandonar i si ells ho van fer, la meva nova familia també ho farà”.

Estic convençuda que les famílies que es veuen abocades a prendre tal decisió ho fan des del dolor i la frustració.  La família adoptiva te una funció reparadora, i per tal d’exercir aquesta funció cal que hi hagi una gran dosis de “resistència”.

Cal que ens plantegem ara qui n’és el responsable?  Al meu parer, per aquesta qüestió ja fem tard.  Cal que revisem els processos de certificació d’idoneïtat, cal que millorem les formacions tan pre adoptives com post adoptives, cal que mirem  per dotar d’eines a les famílies per evitar nous abandonaments en un futur.

Fora bo que la resta d’administracions públiques fessin igual que l’administració catalana i publiquessin les seves dades.  Cal que unifiquem criteris d’actuació i ens posem a treballar el més aviat possible.  Arrel de la publicació d’aquestes dades, també la senyora Nuria Canal, directora del ICAA (institut català de l’adopció i l’acolliment) s’ha pronunciat amb un discurs esperançador.  Es prendran mesures, es revisaran els protocols,  i des de aquest humil espai, tornem a adreçar-nos a l’ICAA per oferir-nos de nou a col·laborar colze a colze per crear junts una nova cultura de l’adopció.

Fora bo també, que la administració vetlles i retirés les webs que donen consells per “fabricar candidats idonis” al·ludint al dret de ser pares. Aquest dret, no existeix enlloc.  Ho tenim molt mal entès.  Existeix el dret dels infants a tenir una família, però en cap cas, existeix el dret  a ser pare.

Demostrem de nou que som pioners, demostrem de nou que sabem com fer les coses, demostrem que ara que tenim aquestes dades, sabrem com gestionar-les per evitar que els nostres joves adoptats pateixin un segon abandonament que es pot convertir en un tercer, donat que l’administració només se’n farà càrrec d’ells fins als 18 anys.  Així doncs, posem-nos a treballar!

Fa un parell de dies, una coneguda empresa de telefonia mòbil ens sorprenia a tots amb un anunci que a molts no ens ha deixat indiferents. Hi ha opinions per a tots els gustos, gent ofesa, i gent que no ho està, adoptats confusos i pares indignats pel missatge que destil·la l’anunci, i nens que a qualsevol hora poden estar davant la televisió i poden no comprendre el que estan transmetent si és que realment hi ha algun missatge a transmetre.

Des de la perspectiva i la maduresa que ens dona l’edat adulta, podem entendre que l’anunci pretén ser un gag divertit, que reflecteix la incredulitat de l’oferta, però de la mateixa manera que nosaltres, els adults, ens posem a la pell dels creatius, em pregunto si els creatius s’han posat en la pell dels menors adoptats i la seva realitat, en el que significa patir un abandonament a la primera infància  i en el que suposa reconstruir-se de nou acompanyats d’una nova familia que no et va engendrar però que són els teus pares.

Senyors creatius i directius d’aquesta empresa, hem d’entendre que els fills adoptats no rebem trucades dels nostres pares? O per contra, si som fills biològics els nostres pares ens truquen més sovint? No ho se pas, el missatge de l’anunci no em queda clar, i per tant, a títol personal dubto de l’efectivitat de la campanya publicitària.

Senyors creatius i directius d’aquesta empresa,  ens estan dient que la paternitat adoptiva és de segona categoria? Estan posant en dubte la filiació per adopció? Crec que aquest tipus de missatge no és gens positiu ni per a les famílies adoptives, perquè poden veure ferida la seva sensibilitat, ni per als nens i nenes adoptats que poden rebre un missatge desvirtuat i confús  i que sens dubte, pot dificultar la creació i el desenvolupament del vincle amb les seves respectives famílies.

Senyors creatius i directius d’aquesta empresa, saben vostès quin és el nombre de famílies adoptives actualment a Catalunya i/o a Espanya?  Saben que la major part de famílies adopten a menors que han viscut ja una experiència d’abandonament a edats molt primerenques?  Saben que aquests menors han de bregar dia a dia amb la gent del carrer que permanentment els recorda que són diferents?

Senyors creatius i directius d’aquesta empresa, no se que pretenien amb la seva campanya. El que si se, és que s’han basat en un vulgar estereotip que l’únic que fomenta és el prejudici social. Amb la difusió que estan fent s’estan carregant anys de treball de les associacions que ens dediquem a la defensa de l’adopció, associacions tant de pares, com de persones adoptades que fem pedagogia al voltant del fet adoptiu.

Senyors creatius i directius d’aquesta empresa, els convido a la reflexió. No ens demanin sentit de l’humor, perquè hi ha coses amb les quals no s’hi juga.

Benvolguts amics i amigues,

Permeteu-me que avui copiï les paraules d’una bona amiga, la María del Rio, unes paraules que també faig meves i que em mouen a sumar-me a aquesta iniciativa.

El juny de 2010, la petita Saray Li, la forta i lluitadora Princesa del Vent, deixava la seva estimada illa de Lanzarote per sotmetre’s a un dur tractament de quimioteràpia i radioteràpia a l’Hospital del Niño Jesús de Madrid. Ha estat un llarg any de sofriment en què Saray Li, dia a dia, així com els seus pares, els nostres companys Beni i Manoli, van mostrar la seva fortalesa, la seva resistència davant les adversitats, però sobretot, ens van donar una lliçó inoblidable de constància, d’esperança i d’una fe sense límits en el poder de l’amor, perquè és d’aquest immens amor d’on neix tota la força per lluitar contra la malaltia i resistir, dia a dia, sense perdre l’alè. I encara que algunes batalles es van perdre, mai van faltar els ànims i el coratge per aixecar al dia següent i seguir lluitant.

Saray Li té set anys, el 26 de setembre farà els vuit, va néixer a la Xina, a la impressionant província Guangxi, allà on l’arròs creix en una terrasses tan espectaculars i úniques, com ho són els cultius de les vinyes a Lanzarote, que en forma de mitja lluna i sobre cendres volcàniques, formen part del potent i tel.lúric paisatge de La Geria.

Saray Li és una nena amb molts valors, com ara la valentia i la força, una força que va heretar de la seva terra d’origen, Guangxi i que va créixer i es va desenvolupar amb l’amor de la seva terra adoptiva, Lanzarote. Les dues són terres d’homes i dones fortes, lluitadors, persisitents, imaginatius, treballadors incansables, que van aconseguir domesticar la natura més abrupta, fins a aconseguir fer néixer i créixer en ella LA VIDA en forma d’arròs i vinyes.

A Saray Li l’acompanya la força del vent, la força dels volcans, la força de la terra, i al costat d’elles, la més poderosa, la força d’un amor inesgotable. Per això, ara que des de la medicina tradicional, li diuen que amb els seus mètodes ja no es pot fer més, la família de Saray Li, lluny de tirar la tovallola, seguirà buscant mètodes alternatius, des d’orient fins occident, fins consegir un tractament que l’ajudi a guanyar la batalla definitiva contra el càncer, amb la força i ferma convicció que mentre hi hagi vida, hi ha esperança.

I així com els seus avantpassats de Guangxi i Lanzarote, van aconseguir domesticar la terra recorrent a fórmules alternatives i originals, Saray Li seguirà lluitant amb altres tractaments, que, fora de la Seguretat Social i de la medicina tradicional, hi ha més enllà de les nostres fronteres.
Us prego si us plau, que feu una ullada al seu blog i que en feu màxima difusió.
http://laprincesadelviento.wordpress.com
Al blog, trobareu la informació necessària en cas que volgueu fer alguna col•laboració.

Una forta abraçada a tots i totes, i molt especialment per la Saray Li i els seus pares, en Beni i la Manoli.

8 dies, només 8 dies i per fi acabaré de completar la meva història i la trobada amb els meus orígens biològics.

Al llarg d’aquests mesos he conegut els meus pares biològics i els meus germans per part de pare.  Ara emprenc un nou viatge per conèixer la meva germana petita, la segona filla de la meva mare biològica.

Quan ja m’havia fet a l’idea de ser un secret per a ella,  de sobte, el secret s’ha esvaït.  Ja no sóc quelcom per amagar i a partir d’ara podem iniciar el nostre moment.

Aquesta trobada m’emociona.  Sempre vaig voler tenir germans i ara la vida em sorprèn amb una nena de 14 anys!!  Tinc ganes de veure-la, de mirar-la com a tots els altres per descobrir-hi algun tret facial, alguna expressió, qualsevol signe que m’apropi a ella.

Em costa encara definir totes i cada una de les emocions i sentiments que em desperten els meus germans, però sens dubte son emocions molt fortes, connexions invisibles que a la vegada són sorprenents.  Potser serà l’afinitat, potser serà la biologia… potser seran les ganes de tenir allò que mai vaig tenir, però em sento fortament lligada a tots ells i per fi em sento completa.

Com molt bé diu un amic també adoptat, els germans biològics no són l’origen, són la continuació.  Jo ja he trobat els meus orígens, i juntament amb el que sóc,  amb la vida que tinc i he tingut em disposo a continuar el meu camí, ara, acompanyada també dels meus germans.

Foto de Carlos R. M.

El gran desconegut, el gran oblidat, però igual d’important que la mare biològica, sense ell no hauria nascut i d’ell porto un 50% de càrrega genètica.

Quan vaig començar la cerca dels meus orígens mai vaig pensar que podria trobar també el meu pare biològic, sempre havia pensat que era filla d’una mare soltera i que potser ni ella mateixa sabria dir-me qui podia ser el meu pare.  Dons bé, em vaig equivocar.  Tinc pare biològic, i també l’he trobat.  M’ha sorprès saber que durant aquests 33 anys,  ells dos, mai han perdut el contacte.

La trobada del meu pare ha estat sens dubte una gran sorpresa, sobretot, perquè he pogut saber que tinc tres germans (per part de pare).

Aquests dies començo el meu segon viatge a la recerca dels meus orígens! La propera setmana  em trobaré amb tots ells per primer cop.  De moment, hem mantingut contacte telefònic, i ara ha arribat el moment de posar cara a les veus que ja em són tan familiars.

Dissabte, algú em va dir que em brillaven ells ulls al parlar dels meus germans… i és cert, sento com si un munt de papallones haguessin envaït el meu estòmac, nervis, inquietuds, preguntes, nostàlgia del que mai vaig tenir… si, en tinc ganes de conèixer el meus germans, m’atreviria a dir que és el que més il·lusió em fa.  Mai no n’he tingut de germans, els meus amics saben com m’hauria agradat tenir-ne… i de cop i volta, n’apareixen  tres!! Estic emocionada, no ho puc amagar.  Ja conto els dies que falten…

Foto de Carlos R.M.

Amb el ressò mediàtic dels “nens robats” darrerament hem vist com ja s’han produït alguns retrobaments entre mares i fills.  Les xarxes socials són sens dubte una bona eina que comunica a uns i altres i la difusió és tal que ha esdevingut un esclat d’optimisme extraordinari acompanyat d’unes expectatives magnificades.

Els diferents mitjans de comunicació també estan fent l’agost amb els testimonis d’aquells que estan dolguts perquè se senten víctimes d’un engany que els ha fet viure una vida que potser no era la seva.  Tota aquesta mostra de dolor contingut durant anys genera audiència, però algú s’ha parat a pensar que també genera frustració, ansietat, confusió??

És una opinió personal, però crec que algunes cadenes privades no estan fent un tractament ètic d’un tema tan seriós a la vegada que complex.  Però és només la meva opinió. Molts ho veuen com una forma d’arribar a la gent, o una forma de llançar un “missatge”o de promocionar-se. I la psicosi col·lectiva que s’està generant arran d’aquestes aparicions, només acaba de començar. Qui calmarà el dolor de tots els que es creuen robats si no ho són realment? Com encaixaran que molts d’ells van ser  abandonats per les seves  progenitores? Qui calmarà el dolor d’aquestes mares que van creure que els seus fills eren morts, i que ara s’acullen a l’esperança de poder trobar-los vius?? algú s’ha plantejat que ALGUNS d’aquests nens que es reclamen com robats puguin realment estar morts??

No hi ha dubte que nens robats n’hi ha. I fins aquí, el meu suport a les associacions que estan movent tot això per conèixer la seva veritat. Però també n’hi ha ABANDONATS. Crec que tractar el tema a la televisió, no ajuda a que els veritables afectats, tant de robatori, com d’abandonament, puguin resoldre els seus dols personals per les històries que duen a sobre.
Quan ens veiem immersos en processos de recerca, i parlo per experiència, et sents com en un núvol, amb una gran força que et porta a vegades a prendre decisions no meditades. Sents una eufòria que et fa pensar que et menjaràs  el món. I després de la trobada, (encara que tot surti bé, com és el meu cas) la sacsejada  emocional és tan gran que costa  de gestionar.   Et porta del riure al plor en qüestió de minuts, et porta a fer-te encara més preguntes de les que tenies abans de començar, et porta a sentir nostàlgia del que mai es va tenir, et porta a una confusió transitòria que et fa perdre el món de vista.

Jo he tingut la sort de tenir al Jaime al meu costat i en tot moment.  En Jaime és Mediador Familiar.  Ell és la persona que va fer el primer contacte amb la mare biològica, és qui l’ha acompanyat durant tot  el temps que ha durat la  mediació, és qui l’ha orientat , ell és qui ha esmorteït  els cops que li  produïen les informacions que anava reben durant el procés, és qui s’ho mira amb objectivitat, i qui proporciona la garantia i l’èxit final del procés de cerca d’orígens.

Haig de reconèixer que sense el mediador, ens haguessim  “perdut”, la seva visió objectiva del tema ha frenat en moltes ocasions en que l’eufòria en ha fet  pensar coses sense sentit o patir un estrés  excesiu quan s’ha fet difícil encaixar algunes coses.
La figura de la MEDIACIÓ ÉS IMPRESCINDIBLE.

Però la tele no se n’ocupa d’aquestes coses… de la mediació vull dir, i millor!! Només faltaria!!  El pitjor, és que  tampoc se n’ocupa de les ferides que provoca en aquestes persones que empeses per la ràbia i la impotència surten a explicar públicament com se senten.  Ells ho donen tot, ho expliquen tot, però no els retorna un “feedback” que els plagui, que els consoli i els hi proporcioni una mica del que busquen que  en gran part és saber la veritat i que es faci justícia.

D’ara endavant, les possibilitats de nous retrobaments és força alta.  Prego prudència.  Als mitjans, als diferents col·lectius, a les famílies,  als afectats mateixos, prego rigor, seriositat, respecte i dignitat per tractar aquesta informació.  L’objectiu final que seria la trobada entre mares i fills, està plagada de moments únics, d’una gran intensitat, d’una gran intimitat.  Això, sota el meu parer és personal i absolutament intransferible.  Només hi te cabuda una tercera persona: el mediador que serà la clau per garantir l’èxit del procés, i per garantir la salut mental i emocional de les parts implicades.

Fa temps que els mitjans de comunicació ens bombardegen amb noticies relacionades amb els “nens robats”  i ja se sap… en funció del mitjà el tema queda més o menys clar i es tractat amb més o menys rigor i seriositat.

Percebo que la informació no està arribant com caldria perquè a hores d’ara es respira crispació i divisió en l’entorn dels afectats.  I per més inri, s’està generant una psicosis social entre els adults afectats que ara tots es creuen robats i sostrets il·legalment  de les seves mares biològiques. I és important no oblidar que també hi van haver dones que van renunciar voluntàriament als seus fills.

Cal desvincular aquest tema del context actual de l’adopció.  És cert que encara hi ha països que no han ratificat el Conveni de la Haya en matèria d’adopció internacional, i és cert també, que arriben nens “adoptats” internacionalment a través de processos més que dubtosos, però quan parlem de “nens robats” ens referim única i exclusivament als nens, avui adults,  que van néixer entre els anys 40 i fins ben entrats els anys 90.

Si fem ús de la memòria històrica només cal recordar que durant els  anys posteriors a la Guerra Civil i en plena dictadura, el règim franquista va cometre infinitat de delictes separant a les mares “rojas” empresonades dels seus fills per tal que altres, afins al règim, poguessin exercir de “pares”, “educadors” i “sanadors” dels fills d’aquelles dones que eren considerades unes meuques.   Al final de l’època franquista la cosa va perdurar a través dels grans estaments (poders públics, jutges i notaris, metges i advocats i com no, l’ església).

De la multitud de persones afectades, cal destacar els següents supòsits:

-          Nens apropiats.  Inscrits com a fills biològics dels seus pares adoptius.

-          Nens robats.  Els que reclamen les mares afectades que denuncien que els van robar el seu nadó al poc de néixer o bé que els van dir que la criatura havia nascut morta.

-          Nens comprats i/o venuts. “Adopcions” irregulars sens dubte, on hi van haver intermediaris i un pagament en efectiu  per part de la família “adoptant”.

-          Afectats per múltiples irregularitats.  Documentació falsejada i manipulada.

Aquesta classificació que faig no és “paraula de Déu”, segurament els afectats i d’altres filarien més prim, però crec que representa d’una forma senzilla y entenedora que és el que hi ha dins d’aquesta gran caixa de Pandora que s’acaba d’obrir.

La continua aparició dels afectats a la televisió explicant la seva història personal fa que la opinió pública quedi en “shock” per la magnitud de la trama, i a la vegada, no deixa que s’entengui el missatge de fons i que uneix a la totalitat dels perjudicats:  Denunciar i aclarir els fets, i exigir tota la informació necessària per tal que aquestes persones puguin fer la seva cerca d’orígens sense impediments administratius i/o eclesiàstics. En definitiva, exercir el  seu dret a saber.

Hem d’aprendre dels errors comesos al passat per tal fer-ho millor amb les adopcions actuals.  Cal que siguem molt curosos i exigents.  En primer lloc amb els futurs pares adoptius que han de reinvindicar la màxima transparència en el seu procés adoptiu.  I en segón lloc amb el  païs en el que volem adoptar, cal exigir  que els organismes competents proporcionin tota la  documentació real i veraç dels infants.  Cal denunciar les actuacions irregulars que es cometen encara en alguns països, o per part de les ECAIs (Entitats col·laboradores en Adopció Internacional) i altres entitats que hi treballen.  Així mateix, els pares, han de comunicar als seus fills quins son els seus orígens des del principi i sense faltar a la veritat per molt dura i cruenta que aquesta pugui ser.

Probablement, si som capaços de fer-ho bé, d’aquí a 20/30 anys evitarem noves denúncies, ja no per l’adopció nacional sinó per l’adopció internacional.