TRIBUNA OBERTA
MARTA BURGUET I ARFELIS

No penso: faig el que em diuen

Marta Burguet és professora de la Facultat d'Educació de la Universitat de Barcelona

No penso: faig  el que em diuen / JOAN GRANÉ Zoom

“No penso. Faig el que em diuen”. Paraules d’una alumna de 2n d’ESO d’una escola de casa nostra que em trasllada una alumna en pràctiques de la nostra facultat. D’entrada em sembla una afirmació preocupant.

Salvant les distàncies, l’expressió d’aquesta adolescent em remet al que Eichmann va defensar a Jerusalem, davant el que Hannah Arendt, amb valentia, manifestava: “No haver fet mai res per iniciativa pròpia. El mal més gran del món pot ser comès només per negar-se a ser persona. A aquest fenomen l’anomeno banalitat del mal ”. ¿Negar-se a ser persona? ¿Negar-se a fer conscient el fet de ser persona? ¿Negar-se a entomar la pròpia vida? Preguntes que de ben segur planen en el rerefons d’algunes inaccions, no només de joves o adolescents, sinó, de manera més preocupant, d’adults, de ciutadans amb càrrecs de representativitat pública.

Tot citant pensadors, em venen les paraules de Simone Weil. L’escriptora jueva defensa que no podem domesticar el pensament. La intel·ligència no es pot domesticar, no se li pot dir què ha de pensar i què no ha de pensar. És lliure per definició. Ho és, i es manté en llibertat. El pensament no es pot condicionar. No es pot controlar. Pots dir que no penses allò, però el que no pots és no pensar-ho. Pensar, en essència, és exercici de llibertat. Com a conseqüència, queda en l’absurditat el discurs adolescent d’afirmar “No penso”. Així com no podem no comunicar, tampoc podem no pensar. La qüestió deu ser tenir consciència del que pensem. Al capdavall, deixar de pensar suposa perdre la capacitat de discernir. Novament retornem al que nega la possibilitat de desplegar el fet de ser persona.

En aquesta línia, em remeto a Viktor Frankl en el seu pas pels camps d’extermini nazi, on va fonamentar la seva aposta psicològica en la importància de trobar sentit arreu, també en la reclusió de la llibertat i dels drets i deures més fonamentals. El que ningú et podrà prendre mai és la teva capacitat de pensar -diria des d’aquella presó Frankl-. Una capacitat que des de propostes com la filosofia a l’aula es miren d’impulsar.

L’educació a casa, a l’escola, no pot oblidar l’exercici del pensament: escoles per pensar. Els famosos “racons de pensar” habilitats com a eina que convida a la reflexió a aquells alumnes més inquiets que han tingut respostes impulsives i mirem de refrenar-les. I, de manera intrínseca, l’exercici de la capacitat de discrepar, de pensar de manera diferent i fins i tot oposada. Educar criatures que puguin pensar i... si opten per fer el que els diuen, que sigui per haver-se permès pensar-ho; si més no, permetre’s valorar-ho, decantar-ho segons el propi criteri, discrepar, malgrat que acabin actuant de manera contrària al que pensen. Perquè no sempre el que pensen ha de ser la millor opció, però la capacitat de pensar, en ella mateixa, ho és. Això comporta haver educat també en l’exercici del criteri personal, aquell que surt des de dins, anant a fons.

Una proposta per pensar és fer atenció a la cura, a cuidar i cuidar-se. Parafrasejant Josep Maria Esquirol, “cuidar ensenya a pensar”, si més no com a exercici de sortir enfora, de centrar l’atenció en alguna cosa, de posar-hi esment i adonar-se’n. Una invitació a descobrir-se en la capacitat de pensar pot ser, doncs, vetllar, estar atents, pensar i pensar-se, fins repensar i repensar-se. Benvinguda discrepància en el pensar! Benvinguda capacitat de pensar!