"Vull una relació de confiança"

"Vull una relació de confiança" / FOTO: PERE TORDERA Zoom

Les meves filles es porten nou anys, així que es pot dir que jugo en dues lligues diferents. Algun cop m'han dit que deu ser pesat. i jo trobo que no. Jo estic encantada. Sento que tinc el millor de cada etapa.

Una ja és adolescent.

Jo me'n recordo de la meva adolescència i sovint m'hi veig retratada, per exemple quan em respon malament sense motiu. L'adolescència és bonica. Jo vaig ser molt feliç i ara em resisteixo a convertir la de la meva filla en un problema.

I te'n surts?

Crec que sí. Mira, la relació amb una filla adolescent és com tibar una corda. Tu saps que l'has d'anar deixant anar a poc a poc. Ella voldria que la deixessis anar tota de cop, però no pots anar massa de pressa.

Deu ser com pescar, però a l'inrevés.

Quan jo ja era més gran, quan tenia divuit o dinou anys i marxava de festa amb els amics, la mare solia dir-me que no patís per tot el se n'anés en rentar-me la cara. Em venia a dir que m'ho passés bé.

Parla'm de la relació entre les dues germanes.

La petita té un ídol, que és la gran. És tot el que vol ser. Vol ser alta, vol tenir els cabells llargs, vol un mòbil. I la gran mima molt la petita, no la renya mai, li deixa fer de tot. No m'ajuda gens a educar-la. De fet la petita té tres àvies, les dues iaies i la seva germana gran.

És un complot.

Algun cop hem renyat la gran i la petita la defensa. La gran creu que la petita és molt madura. Sovint queda meravellada de com raona les coses perquè ella no recorda que fos de la mateixa manera. I jo li explico que si la petita és tan llesta és perquè ha pogut aprendre moltes coses d'ella.

Què recordes de com et van educar?

Sobretot molta proximitat i afecte. Recordo molts petons, que és una cosa que els pares abans potser no feien tant. Però a casa sempre hem estat de fer-nos-en molts. Sempre dic que els petons no solucionen els problemes, però els suavitzen.

És una petita gran veritat.

Quan les meves filles creixin i siguin adultes, m'agradaria tenir una relació similar a la que tinc jo amb la meva mare, que és, sobretot, una relació de confiança. M'agradaria estar sempre a la seva disposició, però sense molestar. Saber que la teva mare sempre és a punt, preparada, a una certa distància. És una peça fonamental en la meva vida.

S'emocionarà quan llegeixi això.

Ara fa 48 anys que els meus pares es van casar. Jo ara em trobo davant de les meves filles i veig que faig exactament el mateix que feia la mare. I llavors a mi em semblava fatal i ara em sembla que és el que cal fer. I és que no pots entendre com et van estimar els pares fins que tens fills.

Cada mitjó que ara recullo de terra és un mitjó que vaig llançar fa quaranta anys i que els pares van recollir per mi.

Potser amb el temps, quan les meves filles m'hagin fet àvia, podran entendre com me les he estimades, com m'han fet patir. Sort que els embarassos només duren nou mesos, perquè jo estava molt preocupada, sobretot les últimes setmanes. Això és una cosa que les dones no acostumem a explicar-nos, però és innegable que sents por.

Però els parts van anar bé?

Sí. Amb les dues filles recordo que el dia que van néixer me les estimava molt. I passats uns dies encara les estimava més. I després d'una setmana, més. És curiós. Com que em feia tanta por el part, jo, abans d'entrar al quiròfan deia el mateix, i ho deia de veritat, no era cap broma.

I què era?

Deia: sisplau, si moro, que la nena es digui Anna.