La pitjor mare del món
Criatures 25/10/2014

Vostè jutja

i
Anna Manso
3 min

A l'inici de la meva nova vida com a responsable de tres menors d’edat a càrrec (MEC), aviat vaig descobrir que el terme progenitora i les seves accepcions col·loquials, innocents i tendres, duien una càrrega amagada. Com un forat negre, que en un espai concret acumula i xucla una quantitat inimaginable de massa densa, la parauleta mama també acumula i xucla mil significats: força d’interposició, monitora, psicòloga, psicopedagoga, espia, cuinera, metge, agent infiltrada, experta en arts marcials, entrenadora de futbol, coreògrafa, advocada, mestra, fisioterapeuta, policia, organitzadora de festes i, oh my God... jutge!

Física quàntica, o no

La física quàntica apunta la possibilitat de poder ser al mateix moment en diferents llocs, però jo encara no he trobat el secret per aplicar-ho. Aquesta circumstància de vegades l’he viscuda com una mancança. O, sent sincera, com un desig fervent que m’hauria estalviat molts maldecaps, sobretot quan la meva presència és requerida en la modalitat de progenitora-jutge. En aquestes ocasions arribo, em trobo dos o tres MEC amb cara de buldog francès que ràpidament m’etziben la imprecació de “Mama, t’ho juro...”, seguides de les explicacions del MEC que s’erigeix com a víctima i, simultàniament, de ministeri fiscal, o del MEC que és acusat i que assumeix la seva defensa.

He tingut sort d’haver-me empassat tantes sèries d’advocats perquè he hagut de resoldre casos que ni el mateix Perry Mason o la més actual i estimada The good wife. Els tres MEC se les saben totes i amb una intuïció excepcional sobre la realitat de la vida jurídica ploriquegen, exhorten, criden o fan cares de llàstima dickensiana. En resum, que poden ser uns grans farsants i a mi em toca la penosa feina de destriar el mètode Stanislavski de la veritat pura i dura.

Sentència, o no

Una de les gràcies que hauria de tenir el fet d’exercir de jutge és poder dictar sentència... si no fos perquè la meva autoritat judicial és mínima. Sí, em requereixen, m’exigeixen, demanen a crits la meva presència perquè aparegui amb una espasa i talli caps a tort i a dret. Però quan ho faig (en sentit figurat, en sentit figurat...) el perjudicat es queixa i rebel·la encara més sorollosament i el problema s’engrandeix fins a adquirir dimensions descomunals. El problema tant pot venir perquè l’acusat es nega a acatar la sentència perquè diu que jo de bona jutge en tinc tant com de biòloga nuclear, com perquè l’acusador ha sigut destapat com un mentider descarat i, per dissimular, em rebota a mi l’adjectiu de mentidera.

Darrerament me n’he afartat i he provat mètodes alternatius de dictar sentència: el cara o creu, el “Tens la raó tu... No?... Doncs tu... Tampoc?... Doncs adéu”, i el JUHF (Ja Us Ho Fareu). Aquest últim ha resultat ser el més eficaç, sobretot si és aplicat amb astúcia. En lloc de deixar-ho anar -“Ja us ho fareu!”-, menteixo i explico que la porta del lavabo s’ha bloquejat i que no podré sortir fins al cap d’una llarga estona i que, mira, poden aprofitar per solucionar-se el conflicte ells mateixos. Llavors espero: els renecs i rocs verbals aviat perden pistonada (si no és així surto i exerceixo de força d’interposició, quin remei). Però si els decibels baixen és el moment de reaparèixer i d’assentir majestàticament que tot el que ells hagin acordat em sembla més que fantàstic. Una meravella.

stats