BELÉN GINART

“Vols dir que tens prou llet?”

Els mites, els tòpics i els prejudicis infundats envolten encara la lactància materna. La informació i el suport de l’entorn són claus per portar-la a terme amb èxit

“Vols dir que tens prou llet?” / FOTO. R. MARIGOT / GETTY Zoom

El Pol ja té quatre anys, però la seva mare, la Joana Galmés, encara recorda perfectament el retret del metge d’urgències quan el nen era un nadó de només uns dies: “Tens una mastitis i no pots continuar alletant el teu fill perquè li estaràs donant pus. Tu mateixa”. En sortir de l’hospital, la Joana va anar a comprar el primer biberó del Pol. Sense saber-ho, s’havia enfrontat a un dels molts mites i tòpics que envolten la lactància materna. Uns prejudicis capaços de fer trontollar fins i tot la voluntat de les mares més convençudes, sobretot les primerenques. La informació i el suport de l’entorn, principalment de la parella, són bàsics per portar a terme amb èxit l’alletament matern.

A la Joana Galmés el trauma encara li durava quan, dos anys i mig després d’aquella trista experiència hospitalària, va néixer la seva filla, la Clàudia. No va voler renunciar del tot a donar-li el pit, però des del principi va fer lactància mixta. Un mes i mig després, el biberó guanyava la partida en solitari. “Donar-li el pit era un patiment perquè les dues ens posàvem molt nervioses. Vaig prioritzar el desig d’estar tranquil·les a les meves ganes d’alletar-la”.

L’experiència com a mare lactant de la Joana va ser breu, però, mentre va durar, un dels dubtes que més la turmentaven va ser el rei entre els tòpics: “Vols dir que tens prou llet?” És una pregunta clàssica entre sogres, cunyades, amigues, fins i tot entre alguns ginecòlegs i pediatres. Però també entre moltes mares, i aquest era el seu cas. Entre els clàssics n’hi ha d’altres com que donar el pit sovint és dolorós o que la lactància ben portada ha de tenir uns horaris perquè si es fa a demanda l’infant es malcria. El més problemàtic és que tothom es creu amb el dret a opinar, i la mare acaba per no saber a què s’ha d’atenir.

Sobretot, informació

La llevadora Imma Sàrries, que atén parts a casa i fa acompanyament a les dones abans i després del naixement dels seus fills, té clar que la clau per fer front amb èxit a la lactància és la informació. Una dona convençuda de la seva decisió, que coneix bé la fisiologia de la lactància i els entrebancs (físics i emocionals) amb què pot trobar-se, té moltes possibilitats de sortir-se’n. El problema, valora, és que sovint es van a buscar els coneixements i les solucions una mica a corre-cuita, a vegades fins i tot quan ja és massa tard. “Quan les dones estan embarassades, malgrat que hagin pres la decisió d’alletar, no solen aprofundir gaire en el tema perquè tenen el part com a fita i no pensen més enllà”, raona Sàrries. La llevadora sempre aconsella assistir, durant l’embaràs, a algunes sessions (quatre com a mínim) d’un grup de suport a la lactància materna. “És la millor manera de familiaritzar-se amb els sentiments, dubtes, pors i dificultats amb què s’enfronten les mares. I si després apareixen els mateixos problemes, la dona ja no se sentirà tan sola, tan infeliç i tan rara, i sabrà que hi ha solució. I, a més, sabrà que pot anar a buscar ajuda, i on pot acudir”.

Sàrries està convençuda que, “si la dona se sent tranquil·la i segura, l’alletament normalment funciona”. Però considera també que les dones que es plantegen la lactància materna i es preocupen per informar-se’n poden tenir una dificultat afegida: la falta d’un criteri homogeni entre els professionals amb què haurà de tractar al llarg de l’embaràs i el postpart. Des de la llevadora a l’auxiliar d’infermeria, passant pel ginecòleg i el pediatre. “A diferència del que passa en d’altres països, aquí no s’unifica la informació, i les dones es poden arribar a sentir molt perdudes”.

Com Imma Sàrries, Alba Padró, assessora del grup ALBA Lactància Materna i autora del blog del Criatures Som la llet, té clar que la millora consellera d’una mare lactant és una altra mare lactant. “Quan una dona ha passat per la mateixa experiència té molta més credibilitat”, constata. “El que més ensenya és veure altres dones alletant”, corrobora Imma Sàrries. “El problema és que en aquesta societat no estem acostumats a veure dones que alleten. Moltes ho fan d’amagat, especialment si el seu fill ja té més d’un any”, continua Sàrries. És el que li va passar a Glòria Mújica, mestra d’infantil. Un dia, una companya va fer un comentari despectiu sobre algunes mares de P-3 que encara alletaven. “I jo em vaig mossegar la llengua perquè em feia vergonya confessar que el meu fill Joan, també de tres anys, seguia mamant”.

En la seva llarga trajectòria en l’àmbit de l’alletament, Alba Padró ha anat recollint els tòpics que l’envolten. I la llista no para de créixer. “Tinc un powerpoint de mites sobre la lactància, i cada vegada és més gran”. N’hi ha de tots colors: la llet que produeixen algunes dones no és bona i no alimenta, la mare no pot parlar mentre alleta, si pren begudes amb gas el passarà a l’infant, cal esperar un temps perquè el pit s’ompli abans que la criatura pugui tornar a mamar…

Cal suport

Alba Padró destaca que una mare recent és algú vulnerable, fràgil, que necessita sentir-se acompanyada i tendeix a sentir-se culpable per tot. I així és fàcil arribar a l’abandonament de la lactància, que inevitablement també comporta un sentiment de culpabilitat. Està convençuda que molts abandonaments s’evitarien si la dona busqués ajuda de seguida. Però també sap que el respecte per la decisió presa, sigui quina sigui, és la millor manera d’ajudar la dona en uns moments en què es troba especialment sensible.

Imma Sàrries opina el mateix: “Un cop les mares tenen tota la informació sobre el tema, la decisió és seva i cal respectar-la”. La llevadora explica el cas d’una dona a qui va fer l’acompanyament durant tot l’embaràs i a qui va atendre en el part a casa. “Tenia molt clar que no volia donar el pit. I es va sentir molt alleujada quan li vaig dir que ho respectava. Sembla que parir a casa ha d’anar necessàriament associat a donar el pit, a no posar vacunes i fins i tot a no escolaritzar els nens. I són coses que no tenen res a veure”, afirma Sàrries. La seva recepta per combatre els tòpics coincideix amb la d’Alba Padró: coneixement, confiança i respecte.