MÒNICA L. FERRADO

Volem nens valents

La valentia consisteix a disposar de les eines per afrontar un perill o una situació complicada. I això no té res a veure amb no tenir por

Volem nens valents / FOTO: MANOLO GARCÍA / GETTY Zoom

Sant Jordi és tan valent que mata el drac per salvar la princesa. El caçador del conte de la Caputxeta Vermella també ho és. Si no ho fos, com s’atreviria a entrar a casa de l’àvia per matar un llop tan ferotge? Aquests són tan sols un parell de personatges de conte amb els quals els nens tenen un contacte explícit amb la valentia. Però el cert és que la idea de què significa ser valent la comencen a interioritzar molt abans d’entendre els arguments d’aquestes històries.

Des de ben petits, a través dels petits gestos ja perceben com els pares afronten emocionalment els problemes i les situacions quotidianes, com pot ser la pèrdua de la feina o un canvi de casa. Així aprenen un concepte de valentia més terrenal que els resultarà fonamental per anar per la vida. “La valentia és la conducta humana per afrontar la por, no la tenen els animals, tan sols els humans, i consisteix a no abandonar”, explica José Antonio Marina, que acaba de publicar Los miedos y el aprendizaje de la valentía (Ed. Ariel), un llibre que forma part de la col·lecció Universitat de Pares, impulsada per aquest reconegut pedagog i filòsof, que fa molt temps que aprofundeix en l’estudi de la intel·ligència, la creativitat i la por, entre altres coses. Ara, amb els temps que corren, tocava la valentia.

Més que no tenir por

Nens valents no significa nens sense por. La por és un sentiment necessari per sobreviure. En certa manera, és el seny que ens diu que una cosa ens farà bé o no. I forma part de l’evolució de les criatures, de reconèixer el món que els envolta, d’aprendre a raonar per decidir com actuar i per situar les coses al seu lloc. “Hi ha pors evolutives que apareixen en els nens, tots en tenen. Davant d’això, els pares han de tranquil·litzar-los”, explica Marina. Les pors dels més petits afloren davant del que és desconegut en un món que per a l’adult ja és rutina però que a ells els resulta completament nou.

Per exemple, als dos primers anys de vida és molt habitual la por als sorolls que no coneixen. Si els pares els expliquen què és aquell soroll i d’on ve aprendran a buscar la font de la seva por i a no imaginar el que no és. “El problema és quan les pors queden enquistades”, afirma Marina. “Les pors responen a un procés d’habituació i l’adult ajuda a dissipar aquesta por raonant-ne l’origen”, explica.

També és normal l’aparició de la por als estranys. Els pares no han de sobredimensionar-ho per no tenir criatures desconfiades, però tampoc cal subestimar la por, perquè el nen ha de ser prou viu per no refiar-se del primer que se li acosta. És a dir, cal un equilibri perquè tenir certa por no significa no ser valent, sinó que respon a la prudència necessària per anar per la vida. Els valents no són temeraris. “El problema és quan la por es torna tan patològica que paralitza”, aclareix Marina.

De la mateixa manera que les pors no s’han de sobredimensionar, tampoc cal subestimar-les. L’adult ha de tenir una reacció equilibrada davant les pors del seu fill. El missatge a transmetre té dos vessants: hi ha coses que comporten un perill, però si s’actua amb responsabilitat no s’ha de tenir por de res. D’altra banda, subestimar les seves pors particulars pot fer sentir la criatura incompresa. La por del nen a la foscor pot ser tan intensa com la del pare a perdre la feina.

Amb la por no s’hi juga

La por sempre ha estat la millor manera de dominar les persones i, per descomptat, un nen. Un clàssic ha estat invocar l’home del sac quan el nen no menja. “Els nens amb por són més fàcils d’educar, són més dòcils i obedients, però això té contrapartides importants”, afirma Marina. La por és també la millor manera d’aconseguir tenir un adult amb dificultats per prendre decisions, per perseverar davant les dificultats. Des d’una perspectiva més global, la por és la millor manera de tenir ciutadans submisos.

Valents quotidians

Des de petits, els nens han d’adonar-se que quan fan un esforç per tirar endavant una tasca allò és valentia. I, curiosament, les situacions més quotidianes poden ser un bon moment per potenciar la valentia en la canalla. Començar a anar a l’escola tots sols n’és un exemple, tot i que l’entorn en què creix la canalla no sempre ho facilita. “Als pobles això encara es pot fer, és més fàcil, no hi ha els riscos reals que hi ha a les grans ciutats. De petit recordo que els nens ens anàvem a buscar els uns als altres, creàvem un grup per anar plegats a l’escola, i això era una estratègia per vèncer la por”, explica Marina.

“Ara vivim en entorns sovint hostils -continua el pedagog i filòsof- on els fem veure molts perills. I el cert és que alguns hi són”. Hi ha un llibre, Les 50 coses perilloses que tot nen ha de fer (com pujar a un arbre o tenir una navalla a les mans), de Gever Tulley, en què l’autor defensa que, precisament, estar davant aquestes situacions els fa més responsables i valents. Tulley organitza uns campaments als Estats Units, The Tinkering School, amb activitats que tenen com a objectiu desenvolupar estratègies, com les que calen per aconseguir pujar a un arbre, i que inclouen responsabilitat, prudència i valentia.

La figura del valent, sovint, és la d’un solitari que s’enfronta a un exèrcit. Però res més lluny de la realitat. Marina explica que ser valent significa tenir confiança i seguretat per afrontar les pròpies pors, i saber que no és humiliant demanar ajuda quan se sent por davant un perill, sinó una estratègia per sortir-se’n. Pensar que demanar ajuda és de covards obre el camí a situacions com les que pateixen els nens sotmesos a abusos d’adults o companys de classe, el tan conegut bullying, en les quals una de les pors és demanar ajuda.