Així fa de pare

“Volem fills perfectes”

Rodrigo Muñoz Avia és escriptor i pare del Gustavo i la Julia, de 10 i 9 anys. Viuen a Madrid. Acaba de guanyar el XXIII Premi Edebé de literatura infantil amb ‘El signe prohibit’. Altres novel·les seves per a nens són ‘Els perfectes’ i ‘El meu germà el geni’, editades a Edebé i traduïdes a diverses llengües

“Volem fills perfectes” / FOTO: VALERIA FOSSATI Zoom

Per a un nen no és fàcil ser nen. Com a societat no ho estem fent gaire bé. Sovint no deixem prou espai als nens. Els estem massa a sobre. Volem fer de cada nen un campió en alguna cosa.

Sí, tant és el què.

Els omplim l’agenda d’activitats buscant en quina és el millor. Tant és si és natació o escacs o tocar el violí. Els nens ho han de saber fer tot: esports, idiomes, música... Volem ser pares perfectes, i els pares perfectes necessiten fills perfectes. No sembla que estiguem creant persones lliures.

Què faries o què no faries?

Sobretot caldria no ficar-nos gaire en la vida dels nostres fills. A mesura que creixen, caldria deixar-los estar bastant. Els nostres fills no són nostres. Per exemple, a Madrid tenim ara l’obsessió pel bilingüisme.

Parla-me’n.

Mira, en aquesta novel·la que ha guanyat el premi Edebé es reflexiona força sobre el llenguatge. El protagonista és un nen que deixa de fer servir la lletra a com un acte de rebel·lia. I un dels personatges arriba a dir que odia el bilingüisme, el bilingüisme com el que patim a Madrid, que fa que bona part de l’educació sigui en anglès.

Bé, això per força no ha de ser dolent.

Home, realment cal reconèixer que fa que els nostres fills aprenguin un segon idioma. El que passa és que arriba un punt en què tot és una mica desmesurat i esquizofrènic. Quin sentit té estudiar els rius d’Espanya en anglès? És ridícul. Està bé aprendre una segona llengua, però tots estem fets de llenguatge i crec que cal aprendre a valorar el nostre idioma. Els meus fills és que ja canten les nadales en anglès.

Què et resulta difícil?

Ara els meus fills estan en una edat més fàcil. Quan eren més petits ho gestionava pitjor i perdia els nervis sovint. Ara el que em costa és fer-los entendre que han d’aprendre a gestionar la seva frustració, que no passa res si no ens surt tot bé a la primera.

De què et sents orgullós?

Jo m’he esforçat molt per intentar que els meus fills estiguessis educats en la creativitat.

Com es pot fer?

Doncs a base de dedicar-hi hores i d’estar disposat a muntar pollastres. Al final tot necessita el seu temps. No pots dir cada tarda: vinga, ara agafarem paper, cartolines i anirem a buscar pedres i ho pintarem tot. Això fa força mandra. A més, ara ja són més autònoms, i porten a casa més deures de l’escola.

Com a pare, què et proposes?

Res. De veritat que no em capfico amb aquestes qüestions. Crec que ja hem fet una bona part del que calia fer, que és acompanyar-los, crear un ambient acollidor i que se sentin estimats. Estic en contra del fet d’haver-me de plantejar grans coses amb els fills. En tot cas, ara el repte és encarar l’adolescència.

Hi ha qui m’ha dit que això de l’adolescència és un mite.

Sí, a mi també hi ha gent que m’ho ha dit. Quan et planteges massa objectius amb els fills entres en un terreny perillós, com si tu volguessis escriure la seva vida. I no, la vida del teu fill l’ha d’escriure ell. Cada nen ha d’escriure la seva vida. Jo ja escric la dels meus personatges, no necessito escriure la dels meus fills.

En què l’has encertat?

Havent dedicat molt temps als fills. Tinc la sort de fer una feina que m’ho permet i puc ser molt per casa. Cada dia els duc a l’escola i els recullo. No sé si això ho hauria de dir un psicòleg, però crec que al final el que realment serveix als fills és sentir-se estimats. Això és el que més defenses els dóna. I estimar necessita temps i dedicació. A final, el millor regal que podem fer als fills és compartir-hi experiències.