09/03/2013

"Volem fills fets a mida"

3 min
"Volem fills fets a mida"

Quan són petits els veus a venir de seguida i els atures fàcilment. Però als quinze anys ja no és tan fàcil. L'adolescència suposa un desgast important perquè els fills et poden plantar cara raonant molt bé les coses. Per tant, es tracta d'anar picant pedra i pots passar per diverses etapes: la punitiva, la negociadora o aquella en què, cansada, fas veure que tot t'és igual. Però cal tenir paciència. No pots tirar la tovallola. I un dia resulta que descobreixes que l'habitació del teu fill està neta i endreçada i fas: "Sí! Me n'he sortit!" I l'abraçaries.

Una petita victòria.

Ara deixa'm dir-te una cosa una mica bèstia. Abans era normal que les famílies tinguessin molts fills, i si se'n moria un era un drama espantós, però havies d'estar pendent de tots els altres. Avui ens ho pensem tant i ens costa tant tenir-los, que fa que els fills estiguin molt més protegits. I a més volem que siguin perfectes, els volem fets a mida, i no pot ser. Ens hem de relaxar tots plegats amb els fills, no trobes? Mira, una criatura és com un estel, li has d'anar donant corda i va marxant.

Bona metàfora.

Li has de saber donar corda i l'has de saber tibar quan cal, és a dir, donar-li unes normes. Als fills cal marcar-los un camí, equivocat o no. Podem ser els pares més imperfectes del món, però calen unes normes perquè a l'adolescència aquestes normes s'hauran de trencar. Si de ben petit deixes fer al nen tot el que vol, ¿què trencarà quan arribi a l'adolescència? Quines fites aconseguirà?

Com s'ha fet gran el teu fill?

Amb alegria, esclar. Els agrada fer-se grans, però quan un noi es fa gran també hi veus una certa tristesa. I és que ha d'acabar acceptant que cal deixar enrere aquestes grans mentidetes que hi ha a la infància, aquestes fabulacions i tot aquest món màgic de quan et cau una dent, dels regals. Tot això fa una mica de mal a l'animeta.

Coneixes els seus amics?

Sí. Una cosa que vaig viure a casa és que les portes sempre eren obertes als meus amics i jo he volgut que els amics del meu fill se sentissin còmodes a casa, que casa nostra fos també el seu espai. Ho he anat conreant des de ben petits i ara ja són nois que s'afaiten i vénen a casa sense cap timidesa. Són encantadors, educadíssims, ells i elles.

Què et costa?

Doncs entenc que moltes coses que dic al meu fill li poden sonar a xinès, coses com que ha de saber gestionar la seva vida. Què li expliques tu ara de gestionar o d'invertir temps en els estudis, o que el temps passa volant? No sé si quan els meus pares em deien coses així a mi em va servir o no. El que sí que sé és que, passats els anys, torno a repetir les mateixes paraules al meu fill.

Tu devies ser bona estudiant.

Tenia bona memòria. El que es podia memoritzar m'anava bé, la resta no tant. Jo dic al meu fill que els estudis són com un entrenament, que és com anar al gimnàs. Però ell vol ser músic. I jo insisteixo que estudiar ara és la seva feina. Segur que ara no troba sentit a tot això que li dic, però d'una manera o altra aquest esforç li servirà més endavant.

Explica'm un record.

Fa temps, amb el seu pare, vam fer un llibret titulat Aforismes i gregueries de l'Adrià . És una cosa que recomano. Es tracta d'anar anotant les frases genials que van dient els fills. Per exemple, sent petit un dia ve i em pregunta: "Per què cada dia és avui?"

Ha, ha, ha.

I recordo una altra anècdota d'aquelles que se't queden gravades. Un dia vaig llençar un tros de fil dental al lavabo, i ell, que devia tenir uns sis anys i a l'escola estaven estudiant alguns pintors, es va posar a fer pipí i el fil va anar fent com la silueta d'un conill. "Mira, mare -em va dir-, un Pipicasso".

stats