"Voldria ensenyar-los a decidir"

"Voldria ensenyar-los a decidir" / FOTO: FRANCESC MELCION Zoom

Un bosc de cames és la història d'una nena que es deixa anar de la mà del pare i es perd en una estació de tren. Llavors veu els adults com cames de gegants. S'ha perdut en una mena de bosc i van apareixent personatges de contes que passen en altres boscos.

És inquietant la imatge d'un bosc de cames.

A tots ens ha passat perdre un fill, encara que només hagi estat durant uns segons. Una vegada, a l'Ikea, un dels bessons va veure la secció infantil i se n'hi va anar tot sol. Vam estar deu minuts buscant-lo. Se'ns van fer eterns.

I el nen, es va espantar?

No. Ell va estar-se tota l'estona jugant en un tobogan. En cap moment no va veure que s'havia perdut. Quan pensem un espectacle ens agrada partir de coses reals. El 2005 vam fer El rei de casa , que parlava de la gelosia entre germans. I el 2008, al TNC, vam fer OVNI , en què es parlava dels maltractaments. N'hi havia que no ho acabaven d'entendre.

Treballes amb titelles. Experimentes a casa?

La veritat és que no gaire. Algun cop ho he fet, però no m'agrada barrejar feina i família.

Tens quatre fills.

Després dels bessons, que ens van fer anar de bòlit, ens va venir de gust tenir un altre fill per poder-ne gaudir. I quan la tercera va ser una mica gran, vam estar mesos dient que si sí, que si no, debatent si volíem un quart fill. Fins que ens vam adonar que, si feia tant que en parlàvem, devia ser per algun motiu, i va néixer el quart.

Viviu al camp, a prop d'Òdena.

La meva companya i jo som d'Igualada. Quan vam acabar d'estudiar, vam viure una temporada a Barcelona i, potser ho trobaràs una ximpleria, però ens feia cosa educar els fills en una gran ciutat.

No és cap ximpleria. Explica-m'ho.

Suposo que ho condiciona no haver viscut la pròpia infància en una gran ciutat. Jo relaciono ser petit a córrer pel camp, a tirar-nos pedres i anar sempre amb els genolls pelats. I tot això no m'ho imaginava a Barcelona. Per a nosaltres, Barcelona ha estat un lloc on desenvolupar estudis i feina, però a l'hora de tenir fills, vam voler tornar al camp. Primer ens vam instal·lar en una casa gran i després vam començar-la a omplir de canalla.

Sona molt bé.

Hi hem passat moments de tot. Quan la Tilda tenia un mes, va morir el meu pare. I no em vaig poder entretenir gaire estant trist, perquè tenia la petita i els bessons. No és que una cosa tapi l'altra, però la vida t'obliga a deixar la mort a una banda i a seguir.

Què intentes fer, com a pare?

Crec que si sóc capaç d'ensenyar-los a decidir, ja serà prou. Decidir és fer-se gran. Decidir bé és una cosa que sovint ni els mateixos adults no sabem fer.

Deixar-los decidir és deixar-los fer.

Sí. I una cosa que considero important és deixar que els nens juguin sols, no voler estar amb ells sempre. Està molt bé que dins d'un mateix univers, que és la casa, hi hagi diferents mons. Cada nen pot triar quan vol estar en el món dels pares, en el d'un altre germà o en el seu.

Quines frases acostumes a repetir als fills?

De vegades em sorprèn dir coses que em deia el pare, però m'agrada molt dir: "Creu-me, però no com una ordre, sinó com un consell". M'agrada que el nen es refiï de mi, que vegi que jo fa més temps que sóc al món i que algunes coses ja les he viscudes. Però el creu-me té una versió dura que és el perquè ho dic jo , que també cal fer servir.

¿I alguna cosa que hagin dit els fills?

En tinc una llibreta plena. El petit que, per força, s'ha hagut d'espavilar molt, la primera cosa que va aprendre a dir no va ser papa ni mama, va ser io , que vol dir: i jo?