M. JESÚS COMELLAS

Vivim superconnectats

És tot un espectacle veure com molta gent està més que pendent del mòbil. Expliquen la seva vida a l’instant i després no saben què dir-te quan et troben. No és estrany veure àpats d’amics en què s’està parlant més per telèfon que amb les persones de la taula. I és que no tan sols la canalla està enganxada a aquest cordó umbilical tan fort.

Però això no vol dir que hi hagi més comunicació. Estem perdent la capacitat d’explicar a qui ens envolta el que ens emociona, i ho fem a través del mòbil, amb una foto. Així la canalla va aprenent a trepitjar el món sense adonar-se de què hi ha. Els hem equipat amb dispositius que, segons diuen, “afavoreixen la comunicació”, i resulta que es comuniquen amb el seu petit món i no troben el moment per estar al costat de les persones, per compartir experiències, per descobrir llocs diferents. Finalment el seu coneixement acaba sent força reduït i tancat dins el seu petit cercle de seguretat i confort en què no cal aprendre res que no es conegui.

Segur que protestaran si se’ls regula la connexió, perquè la viuen com una necessitat quasi vital. I d’això se n’aprofiten moltes empreses per fer negoci i teixir una xarxa a la qual finalment ens enganxem. Sembla clar que tot ho podem assumir si hi busquem justificacions. O excuses.