"Viure és improvisar"

"Viure és improvisar" / FOTO: JORDI PIZARRO Zoom

Tenir fills és tenir l'oportunitat de descobrir el món. Tornes a descobrir les coses amb els seus ulls. El metro, oh! Les escales mecàniques, oh!

Vas ser pare molt aviat.

Quan vaig tornar de la guerra vam muntar una banda que es deia La Singular. Érem una colla de hippies que tocàvem música vuitcentista. Anàvem vestits amb americanes rosa, espardenyes i faixa però amb pintes punkies. Tot era molt contra corrent. Vivíem junts onze paios. Després vaig començar a tocar en altres grups, amb molta gent. Als 28 vivia una mena d'explosió i llavors ve la meva col·lega i em diu: "Tens nou mesos per anar-te preparant per ser pare".

Així, de manera innegociable.

Sí, i va ser una meravella. En vaig anar aprenent sense voler. No estava gaire al cas i el Max em va seduir. Arribava a casa i una mirada d'aquell bitxo m'anava directament al cor: tocat i fos. Abans creia que ser pare implicava una gran responsabilitat. Però no. Després resulta que l'únic que has de fer és aixecar-te cada dia, improvisar, posar-hi amor i sentit comú.

No vas copiar el model que vas viure a casa?

I ara! Esclar que vaig recordar coses de quan era petit. Segurament n'he reproduït alguna, però sense voler. El meu entorn familiar era força curiós, molt rural, molt del segle passat. En tot cas, tenir fills fa que t'acostis als pares, que comencis a entendre coses i a sentir-te mal fill.

A sentir-te mal fill?

Penses: això que estic sentint ara pels meus fills, no sé si ho he tornat mai cap a la banda dels pares. Ho penses i dius: que bèstia. Però tot passa. Ara estic en la fase de desenganxar-me d'ells.

Explica-me-la.

He vist pares i mares que no han sabut deixar els fills, que no han pogut acceptar que es feien grans i s'allunyaven. La relació amb els fills sembla que hagi de ser per a tota la vida, però l'has d'alimentar. Si no, pots arribar a sentir-te molt lluny d'ells. Jo sempre havia pensat que l'amor cap a un fill era incondicional i per sempre. I no. De vegades veus que t'estan fotent canya i, de cop, t'adones que la relació també es pot trencar.

Algun consell per educar un fill?

No ho sé. Només que ja veus que cada nen ve amb un xip posat, amb una manera de ser i unes inclinacions cap a un tipus de comportament. I entens que la teva feina és fer que tot això sigui el més fluid possible, que trobi una manera fàcil de relacionar-se amb el món.

I quina pot ser aquesta manera?

La confiança acostuma a donar bons resultats. Esclar que et pots fotre patacades, però la millor manera d'anar pel món és de bona fe. Dóna bon rotllo a tot arreu i aquest bon rotllo sempre t'acabarà tornant. Tracta a tothom com t'agradaria que et tractessin a tu.

Sembles feliç.

He tingut sort amb els fills. Són un amor. I amb la sòcia també. Ho ha fet molt bé. Ara, tinc amics amb fills que han passat per adolescències molt dures, amb fills molt problemàtics. Però crec que això també serveix per lluitar plegats, per unir-te més. No em puc queixar.

Ara els teus ja són grans.

Me'ls vaig mirant de lluny. Ara estic a mig camí, deixant anar els fills i també veient com els pares van marxant. Fa uns anys estava en una etapa tan dolça que no podia ni imaginar que un dia arribaria el moment de la separació. Ara noto que m'he d'esforçar molt a l'hora de buscar coses per compartir.

Quines coses?

És que no ho sé. He de continuar improvisant. De fet, la millor solució per viure és improvisar cada dia. Vas trobant unes coses i al cap d'un temps aquestes coses van canviant.