“Viure i deixar viure”

El meu pare em va ensenyar que és possible obrir-te pas a la vida i alhora ser una bona persona, que no necessites ser un malparit per sortir-te’n. Aquesta va ser la seva lliçó més gran. Ell sempre em repetia una paraula: enteniment. Enteniment. No es cansava de repetir-m’ho.

I què t’han ensenyat els fills?

No sé si m’han ensenyat res. El que sí que sé és que els he fet patir. Potser m’han ensenyat que l’estimació està per sobre del patiment. Fa un temps vaig fer un vídeo reunint les imatges que havia anat enregistrant. Se’ls veia al mar o baixant per un tobogan, coses així. I veient-lo em van dir: “Quina infància més feliç”. Em vaig sentir orgullós.

Quins van ser els moments difícils?

Quan el gran va voler deixar d’estudiar, ens va fer patir. El vam canviar de col·legi, però no va servir de res. Un dia vaig anar al col·legi i no el veia enlloc. Un company em va dir: “Veu aquella manta? És allà sota”. Me n’hi vaig i me’l trobo amb una noia, tan tranquil. Això ara fa gràcia, però en el seu moment va fer patir. Però en plegar d’estudiar va demostrar que tenia una gran maduresa i ara, dels quatre de la família, és qui es guanya millor la vida. És un gran fuster.

Parla’m del petit.

Del petit em sento orgullós d’una cosa que diràs que és una carallotada. I és que va jugar en els juvenils del Palautordera i era un jugador molt apreciat perquè sabia xutar amb les dues cames. Doncs això va ser gràcies a mi perquè de petit, quan jugàvem ell i jo, li prohibia xutar amb la dreta.

Més records.

Quan fèiem trajectes en cotxe, quan baixàvem a Barcelona a veure l’avi o anàvem al Masnou a veure la iaia, sempre sonava un grup del Manel Joseph, que és el cantant de la Plateria, que es deia La Pataqueta. Ens fèiem un tip de cantar tots quatre plegats. Aquest és un record molt maco.

Quina és l’època més dolça?

Totes ho són, d’una manera o altra. Cada edat té les seves coses positives i les que són més delicades. Quan van començar a sortir i arribaven tard, això va ser fotut.

¿Et va costar decidir tenir fills?

Gens perquè no ho vaig decidir. A mi em feia il·lusió, però aquestes coses és la dona qui les ha de tenir clares. Si una dona vol un fill i el vol amb un home, l’enganyarà fins que el tingui. Jo no era conscient de què significava tenir un fill, però sí que més tard vaig sentir el pes de la responsabilitat.

Com els educaves?

Considero que quan un nen fa una cosa ben feta, cal que l’hi diguis. I quan la fa malament, també. Amb normalitat i mai passant l’extrem de considerar que no cal felicitar-lo perquè és la seva obligació fer les coses bé, o massacrar-lo quan s’equivoca.

Dóna consells, Soler.

Orteu, tu ja saps que jo de consells no en puc donar gaires. El meu pare diria: “Santa paciència”. Els fills, quan són petits, te’ls menjaries a petons, i quan són grans et penedeixes de no haver-ho fet. Si algú necessita que l’aconsellin li recomano que compri un d’aquests llibres escrits per algun argentí, Como ser padres o alguna cosa així. L’únic consell és que visquin i deixin viure.

M’agrada.

A un fill li pots dir: “Mira, aquí hi ha quatre camins, aquests tres són segurs però pel quart no hi passis que és ple de perills”. I el xaval et diu: “D’acord, pare, ho he entès, vull passar pel quart”.

És així.

No pots aconsellar gaires coses, tots els camins estan oberts i cadascú ha de ser conseqüent. Si ell vol anar per un camí ja veurà què s’hi troba. El pare no pot fer-hi gaire. És tot. Veig que això que t’he dit dels camins m’ha quedat prou bé. ¿Ho deixem aquí?