LAURA PINYOL

Viure en una constel·lació familiar

Les famílies recompostes fan aflorar noves realitats que desborden els models familiars clàssics

El Joan Ballbè té tres fills: el Jan, el Quim i el Pere. I la Betlem Trell dos: l'Eloi i l'Enric. Però des de fa prop d'un any viuen en una mateixa casa, molt gran. Uns gairebé sempre, i els altres segons la setmana que els toca viure amb el pare. Ara s'ordenen per edats: el Jan té 10 anys i és el gran; el segueix el Quim, que en té 9; l'Eloi en té 7 -i ha deixat de ser el gran de casa seva i és el del mig-; el Pere en té 5 i ja no és el més petit de la tropa, perquè encara hi ha l'Enric, que en té 4. "Des del primer moment vam saber que la nostra relació implicava tot això, una logística complexa -explica el Joan- perquè sabíem que volíem ser una família, no parella de caps de setmana. Ara som tots i ens agrada ser-ho".

El Miquel Sàmper, com a advocat, havia divorciat centenars de parelles i quan li va tocar el torn, va voler la custòdia dels seus dos fills, el Miquel i la Irene. Aquesta era la seva composició familiar quan la seva segona parella, la Montse, va anar a viure amb ells. Avui tenen també la Júlia i la Mariona, de 5 i 2 anys. "La relació dels meus fills grans amb ella és extraordinària, ens ho van posar molt fàcil, però l'organització és molt complicada: tenim un adolescent universitari que s'està traient el carnet de conduir, una altra a punt d'acabar l'institut i dues petites molt petites: molts registres diferents, cada dia".

La Rosa Riba tenia un fill del seu primer matrimoni, el Jan, quan va conèixer el seu marit actual, l'Esteban, que ja tenia dues filles, la Carla i la Lucía. Fa dos anys van tenir l'Oriol, que és germà de tots ells i enllaça en parentiu el seu germà gran amb les seves dues germanes, que no tenen cap filiació consanguínia entre ells, però que comparteixen casa i família, si no sempre, almenys en intervals periòdics.

Canvis de model

El segle XX va dibuixar un model familiar que s'entenia com a cèl·lula nuclear de la societat industrial i es fonamentava en una figura patriarcal, com a cap de família, la condició indissoluble del matrimoni i l'autoritat indiscutible dels pares cap als fills. En les últimes dècades, aquest motlle estricte s'ha vist alterat pel creixent nombre de divorcis i els canvis en la significació del matrimoni: l'elecció de la parella, el principi d'igualtat entre els gèneres i la centralitat del nen.

Les famílies recompostes són aquelles que es formen a partir d'una nova relació dels pares, que integren els fills de les relacions anteriors i, fins i tot, en sumen de comuns. També dites famílies mosaic, són una nova realitat, cada vegada més freqüent, que desborda la família tal com l'havíem entesa fins ara. Per a Xavier Roigé, professor titular d'antropologia social i cultural de la Universitat de Barcelona, "el gran canvi que impliquen les famílies recompostes no és tant que el nen visqui entre dues famílies, sinó el fet que formi part d'una constel·lació familiar que integra padrastres, mig germans i germanastres i aviastres".

Més enllà del concepte

És cert que el nom fa la cosa, i davant aquesta nova modalitat de famílies ens trobem amb la incapacitat, sovint, de donar-hi nom. Tant en català com en castellà, el terme correcte seria el de madrastra o padrastre , però aquesta denominació té un to pejoratiu i el seu ús és poc corrent. En canvi, assenyala el mateix professor Roigé, altres idiomes com el francès o l'anglès (amb els termes beaux-père i belle-mère o stepfather i stepmother ) han trobat una manera d'identificar els vincles de parentiu que s'estableixen en aquestes famílies. Un dèficit que "la societat encara no ha saldat en no trobar solucions jurídiques, pedagògiques ni econòmiques adequades".

Els nens de la Betlem i el Joan fan servir el terme mamanastra i papanastre perquè "els fa la mar de gràcia poder fer servir aquesta paraula", quan parlen de la nova relació dels seus pares. De normal, però, s'hi refereixen amb el nom de pila. "Els nens tenen una gran capacitat per naturalitzar les situacions i, alhora, descriure-les. I encara que no vingui a tomb, expliquen quina és la seva situació familiar perquè la troben excepcional. Per exemple, si els vaig a buscar a l'escola i la professora no em coneix ja li diuen «No és el papa, és el meu papanastre», i llestos!", diu el Joan. La Betlem ho corrobora: "Tenen molt clar qui és el seu germà i qui són els seus germanastres, però també que aquí tots som una sola família".

"La relació és de 100% germans", diu el Miquel Sàmper dels seus quatre fills, i la relació dels grans amb la Montse "no podria ser de mare perquè la situen en un rol diferent, com una amiga i alhora la mare de les seves germanes petites". Per a la Montse la família són tots sis, i assegura: "No hi ha cap complicació perquè siguin fills del seu pare i no meus; la complicació, si de cas, és per conviure amb dos adolescents i tot el que això comporta!", comenta divertida.

Alguna complicació sí que li ha comportat a la Rosa, quan diu que té dos fills, perquè l'Esteban sempre diu que en té quatre. Però en canvi el Jan i la Carla, que no són germans, es presenten a ells mateixos com a germans i "l'important és que ells puguin simplificar la situació".

Famílies vèrtex

Si una família ja és una organització difícil de fer funcionar, el modus operandi d'aquestes relacions que es basen en experiències anteriors posen de manifest la complexitat de les relacions humanes, a tots nivells: des de la relació amb els ex, amb els fills de les noves parelles, amb els avis, amb els parents, amb els padrastres i les madrastres, de qui s'espera una relació afectiva però lleugerament distant perquè no entri en col·lisió la legitimitat del pare o la mare... Una quadratura plena de vèrtexs que sobretot gestiona la canalla perquè s'hi troben immersos.

Relacions sovint amb punts de partida en conflictes, suspicàcies i trencaments que omplen de tensió el diàleg entre els mateixos progenitors. Situacions que sovint s'agreugen pels desencontres en matèria econòmica, que compliquen encara més algunes històries. A més a més, en la majoria de les famílies recompostes, les custòdies determinen quant temps es passa amb el pare i quant amb la mare, quins caps de setmana s'alternen, quines nits d'entre setmana, quants dies de vacances, de festes... Un calendari complicat que necessita molta predisposició i bona entesa.

"Quan anem pel món, ens pregunten si tots són nostres", diuen el Joan i la Betlem. "I diem que sí, tots són nostres, meus i seus". "La nostra prioritat eren ells i teníem molt clar que aquesta història no funcionaria si no hi encaixàvem tots", diu la Betlem. "Així que ens hi vam esforçar el doble!", afegeix el Joan. De l'experiència de construir una gran família destaquen com és d'important "aprendre a dedicar temps de qualitat a cadascun d'ells". I, pel que fa als nens, "aprendre a compartir, que s'aprèn de pressa".