LA PITJOR MARE DEL MÓN

Vida de poble urbà

Servidora és una urbanita recalcitrant. Necessito verd, esclar, el necessito, però amb una visita de tant en tant a la muntanya cobreixo la quota. Ara bé, per viure tot l’any, busqueu-me a ciutat. Ja ho sé, que si fum, que si soroll, que si velocitat... Però hi ha un no sé què que m’inquieta en imaginar-me caminant pel carrer desert d’un poble, una tarda de febrer, freda i silenciosa. Ja em perdonaran els lectors que viuen a poble, però heu d’entendre que he viscut tota la vida envoltada d’una pressió humana més semblant a la d’una llauna d’anxoves que a la soledat de l’última oliva del vermut. És clar que faig trampes, perquè visc en un poble camuflat, un poble urbà. Un barri, barri. I he descobert que ser ciutadana de poble urbà, és el millor que hi ha per exercir de pitjor progenitora mundial.

Perquè puc deixar anar els MEC sols pel món a una edat prematura pels paràmetres dels progenitors urbans. Perquè, si es perden, aviat són reconeguts per amables botiguers, amics, parents i saludats. Sí. Tothom ens coneix. Que com pot ser? Bé, som una família que, ai!, no passa desapercebuda, i potser no per les millors causes. Recordo que quan els MEC eren més petits es llançaven a terra somicant i cridant “Deixa’m en paaaaaau!”, i la gent ens mirava. Ens mirava malament. I el mateix em passava quan acabava arrossegant les dues bicicletes, el patí, la corda de saltar i les jaquetes, només amb les meves dues mans, boca, coll i cames. I el que en un principi era una lleu incomoditat, s’ha convertit en un avantatge.

Ells tresquen pel barri amb llibertat i jo els puc enviar a comprar les tres tones de paper de vàter que gastem. O puc confiar que el concepte “Surto” aplicat en horari nocturn d’aquestes vacances d’estiu que demà s’acaben, traduït en llenguatge de poble, vol dir “Sóc a la plaça amb els amics, ¿on coi et pensaves que era, eh, mama?” Ells fan i desfan pel barri com quan jo era joveneta i anava amunt i avall d’una urbanització dalt d’una moto. Ui, vull dir a peu (en teoria la moto la vaig començar a agafar als divuit, i portant casc. Ehem).

VIDA AL CARRER

I ja posats que vagin sols pel món, també els permeto que juguin al carrer (només ho demana el MEC número 3) o que facin vida social a la plaça (com demanen els MEC número 1 i 2). Si fan res de delictiu me n’assabento en tres nanosegons perquè la informació, als pobles urbans, va a la mateixa velocitat supersònica que als pobles rurals.

Així, mentre teclejo, puc anar parant l’orella. Sento com espetarreguen els petards que encara queden d’aquelles llunyanes revetlles, m’aturo, no sento cap renec de iaia exclamant “Cagunlamarequeusvaparir”, cap crit sospitós de MEC socarrimat, i, au, puc seguir i enllestir aquest article i tenir la certesa que, tot i que no els tinc del tot geolocatizats, no paren lluny del mas. Coi! Vull dir de casa.