Criatures 21/02/2015

Viatjar amb equipatge extra

Viatjar és una manera d’entendre la vida que també es transmet de pares a fills. Fer-ho amb criatures vol sobretot paciència i voluntat. Tot i que el tòpic diu que quan arriben els fills s’acaben durant molt de temps els viatges llargs, hi ha qui no hi renuncia.

Laura Pinyol
5 min
Viatjar amb equipatge extra

“Vaig creure que era una aventura i en realitat era la vida”, va escriure l’escriptor Joseph Conrad i, segurament sense saber-ho, és una afirmació que subscriurien els viatgers, els aventurers. Les persones que estimen viatjar, anar pel món per sentir-se’n part, entendre’l, comprendre’l, descobrir-lo, no acabar-lo mai. Si es té aquest esperit aventurer és molt probable que es transmeti als fills, com un neguit, com una ànsia per veure món i engolir-lo a glopades.

Un motor de vida

La Beti Faura i el Joan Rovira viuen a Arsèguel, arquitecta ella i enginyer ell, i pares de l’Ares i la Maiana. Es van conèixer en un viatge fent muntanya, van pedalar junts per l’Àsia i, sense adonar-se’n, quan van néixer les nenes les hi van anar afegint. Amb l’Ares amb pocs mesos ja van fer els Alps, el Marroc i els Pirineus i quan va arribar la Maiana van rondar per Alemanya més de dos mesos. El desembre del 2013 van emprendre un viatge de set mesos amb bicicleta que els va dur a recórrer Sud-amèrica des d’El Calafate, a la Patagònia argentina, fins al Perú. El ritme no estava escrit, la ruta era orientativa i tenien un únic objectiu, segons diu la Beti: “Gaudir i educar les nostres filles a ritme de pedal”.

Preparar el viatge no va ser fàcil. Van haver d’estalviar, el Joan va plegar de la seva feina i la Beti, aprofitant que la feina al despatx d’arquitectura anava de baixa, es va agafar uns mesos de vacances. L’Ares tenia sis anys i la Maiana tres. Els Reis van dur un tàndem especial per a l’Ares que li permetia pedalar; la petita anava en un carro amb suspensió. Van dedicar hores a pensar l’equipatge: mudes, necesser, joguines, menjar, estris de cuina, recanvis, electrònica, tenda, màrfegues i sacs de dormir en deu alforges. Tot pesat i calculat. “Al final, la roba no va ser cap problema i, pel que fa les joguines, amb un llapis i paper n’hi hauria hagut prou”, assegura la Beti.

Durant els preparatius i el viatge, la família va escriure el blog Petitsnomades.cat, un espai molt suggerent, recomanable i encoratjador. Una paleta on anar bolcant les sensacions de les etapes i un enllaç amb la família i l’entorn més proper, “que sempre pateixen molt”. El Joan i la Beti van haver de convèncer molt de la seva idea de fer el viatge en bicicleta: “Ens sentíem amb força i en teníem ganes, perquè, al final, és viure en contacte amb la natura, les inclemències del temps, el sol, la calor, la pluja, el no-res”. Set mesos per recórrer prop de 8.500 quilòmetres, el 40% en bicicleta i la resta en transport públic, dormint a la tenda, en hostals, en cases particulars i, esporàdicament, en algun hotel.

L’escola és la vida

El més sorprenent de viatjar amb nens és la seva “capacitat d’adaptar-se a les situacions”, comenten. Però la clau perquè l’experiència sigui un èxit és “tenir la paciència d’adaptar-te i respectar el seu ritme”. Si en rutes cicloturistes es calcula que un adult pot fer etapes de 70 km, amb nens aquestes mitjanes baixen dràsticament: “Un dia, veuen un parc i hi volen jugar, o necessiten parar, o es volen quedar l’endemà”. Si el més “difícil” és “ajustar-se a les seves possibilitats, no fer-los patir o no angoixar-los”, el més fàcil sempre és que “per a ells també sigui una aventura, una història bonica com ho és per a tu”. Un equilibri que necessita cintura, flexibilitat, diàleg i conformitat.

Durant els set mesos que van invertir a resseguir els paisatges de l’Argentina, Xile, Bolívia i el Perú, la pregunta que més vegades va haver de respondre la família Rovira-Faura era “I l’escola?” La Beti i el Joan van plantejar-se aquest temps com una excedència, convençuts que “viatjant s’aprèn molt”, perquè al final “l’escola és la vida i viatjar és una gran escola”. Tant l’Ares com la Maiana van a una escola rural i reenganxar-se al ritme de les classes els ha sigut molt fàcil. Com sempre, l’adaptació sempre és més costosa per als adults: “Elles tornen i fan la vida normal. El més intens de la tornada ha sigut -diuen- el fort lligam que hem establert com a família, perquè superar reptes plegats crea un vincle molt potent entre els pares i les filles, entre les germanes i en la parella”.

Però és cert que inocular aquest virus de l’esperit aventurer és una inversió en un estil de vida. Les filles del Joan i la Beti “ho tenen incorporat” i el problema és quan per una sortida d’un cap de setmana pregunten: “Quants dies durarà aquest volt que anem a fer?” En perspectiva tenen preparar algun altre viatge de cara a l’estiu en què l’Ares ja anirà amb la seva pròpia bicicleta i la Maiana pedalarà al tàndem.

Volta al món en 36 dies

La família Vendrell Auleda va dedicar l’estiu del 2009 a fer una petita volta al món. Tot de circumstàncies van fer-los idear un viatge que, en principi, no estava planificat. Als avis els feia gràcia anar a Austràlia, però deien: “Ves, a la nostra edat”. Uns pels altres van quedar que els hi acompanyaven i mirant combinacions de vols van veure que sortia “pràcticament igual de preu” fer la combinació de bitllets around the world que agafar vols directes. Així va començar la idea del viatge que duria el Josep, la Dolors, el Xavier, l’Ester, l’Elna i l’Otger des de Barcelona a Nova York, San Francisco, Los Angeles, la Polinèsia Francesa, Austràlia, el Vietnam, la Xina, Finlàndia, Estònia i Turquia fins a tornar a casa.

Un total de 36 dies, 17 vols, taxis, autocaravanes, ferris, transbordadors, catamarà, autobusos, tricicle i bicicletes. Van fer servir dòlars americans, francs polinesis, dòlars australians, dongs vietnamites, iuans xinesos, corones estones, lires turques i euros. Una ruta “molt pensada per a la combinació d’avis i nens, que llavors tenien 11 i 9 anys”, i prioritzant “les ciutats i els llocs més emblemàtics” perquè era el que més il·lusió feia “als avis” i el que podia sorprendre “culturalment més l’Elna i l’Otger”.

L’experiència de ser una família molt “avesada a la ruta en autocaravana” ja havia imprès en la canalla “el neguit de fer rutes durant els períodes de vacances”. Havien recorregut Europa i l’Argentina en viatges anteriors. Però aquesta versió de la seva volta al món “els tenia entusiasmats, conscients de viure una cosa extraordinària”. L’Ester Auleda explica el que va ser el més rellevant del viatge: “Que comprenguessin la dimensió de l’espai i el temps, les distàncies, els hemisferis, les hores, veure com, per exemple, desapareixia de la nostra vida el 18 d’agost perquè ens l’havíem menjat en canvis horaris”. Passats uns anys, tanmateix, hi ha hagut una altra lliçó: “Comprovar que l’anglès servia per a tot, que allò que nosaltres ja els dèiem, a l’hora de la veritat era cert: que arreu et podies fer entendre”.

Fer una ruta com aquesta en tan poc temps requereix una organització molt gran i “una mica de sort”. En el seu cas, tots els vols van anar rodats, de manera que la programació del viatge va encaixar cada dia. Combinaven la visita a les ciutats, normalment tres o quatre dies, amb espais de relax i estones d’oci. Una prova de foc per a la convivència familiar i una experiència difícil de repetir. “En arribar a Barcelona estava a punt de sortir un avió cap a Rio de Janeiro -recorda el Xavier-. I vaig preguntar a la família si l’agafarien ara mateix”. Resposta unànime: sí!

stats