Viatge a Ítaca

Es tractava d'una reunió explicativa per a tots els pares. No cal dir que no hi eren tots i que els que hi érem frisàvem perquè ho enllestissin aviat. Jo també. Tenia un partit de pàdel absolutament imprescindible contra dos pallussos d'aquells que quan fan un punt criden com si acabessin de guanyar Roland Garros. Bé, tampoc patia gaire. Tenia dues hores llargues i segur que amb mitja hora tot estaria més que enllestit. A més, com a marit amb una certa experiència en reunions escolars, vaig decidir estalviar-me la típica escena del sopar ("I què us han dit?" "Emm, no ho sé, el mateix que sempre..."; "Lluís, per l'amor de Déu, no pots ser una mica més específic?"; "Mmm, sí. Crec que hem d'escriure el nom del nen amb una veta a la bata...") enregistrant amb l'iPhone tota la reunió. Sí, ja ho sé, sóc un marit 2.0. De totes maneres, la reunió no va ser gaire diferent de les d'altres anys. Les senyoretes ens van explicar la metodologia i els objectius del curs de manera exhaustiva i les dues mares de cada any es van entestar a interrompre l'exposició i allargar la trobada amb dubtes relacionats amb les seves filles, eternament alienes al fet que a la resta de mortals ens la porta molt fluixa si a la nena li pesa massa la motxilla o perd la jaqueta del xandall.

No va ser fins al final, just quan ja estava a punt d'atacar físicament la mare interruptora, que la cosa es va desviar del guió habitual. Les senyoretes de la classe ens van informar, gairebé demanant perdó, que enguany no hi hauria classes de reforç per als alumnes amb un ritme d'aprenentatge més lent i que tampoc es podran fer desdoblaments. També ens van fer saber que no es buscarà substitut a les baixes laborals fins a l'onzè dia i que han arribat uns ordinadors nous per utilitzar però que no tenen hores lliures per configurar-los ni recursos per fer-ho fer a un informàtic. No sé. De sobte em van passar les ganes d'anar a jugar a pàdel, les presses i la tonteria. Em va passar pel cap que elles, les senyoretes, estaven fora d'horari, també, segurament amb algú esperant-les a casa i el llit encara per fer. I va ser llavors quan vaig apagar el mòbil pensant que si hem d'arribar a Ítaca d'aquesta manera, potser quan hi arribem ens adonarem que, al contrari del que diu el poema, el camí que ens havia de fer més savis ens ha deixat orfes del més important, orfes de coneixement.