Hormones, guix, etcètera

Viatge a les ganes de saber

En Benet ha acabat el curs saturat, fins i tot una mica deprimit, perquè algun dia ha perdut els estreps en alguna classe. Ha sigut el seu primer any després de molts anys de dedicar-se a altres oficis. I aquestes vacances pensa fer el que ja feia durant la seva primera època de professor, ara fa vint anys: viatjar pel món per veure escoles. De la mateixa manera que hi ha farmacèutics que fotografien les farmàcies de pobles de l’Índia o de Birmània, minúscules i atapeïdes, o peixateres devotes dels mercats d’arreu del món, en Benet fotografia escoles, i hi entra, i parla amb alumnes i professors aprofitant que, a l’Índia i en bona part del sud-est asiàtic, però també en altres llocs del món, les vacances escolars són entre el maig i el juny, i no pas a l’agost.

N’ha visitat moltes d’una precarietat considerable. Cabanes amb el sostre de fulles de palmera, o de llauna rovellada, i el terra de fang escombrat, que donen aixopluc a una vintena de pupitres de fusta sense polir. Pissarres escrostonades. Una campaneta per reunir la canalla. Les criatures, per arribar a moltes d’aquestes escoles, especialment en indrets poc poblats, com als deserts de Mali o al Tibet, han de caminar hores. I em diu que en totes aquestes escoles, gairebé sempre a càrrec d’un sol mestre i amb alumnes de totes les edats, hi ha trobat un respecte i un interès que a nosaltres ens costa aconseguir.

En una d’aquestes cabanes, a l’entreforc d’uns quants camins que vénen del no-res, en una instal·lació modestíssima amb els mobles fets a mà amb quatre fustots recuperats, en Benet m’assegura que s’hi pot trobar el més important d’una bona escola: alumnes amb unes veritables ganes d’aprendre. Amb avidesa pel coneixement, per l’observació i pels llibres, les explicacions, els mapes i les fórmules que expliquen com és el món. ¿És perquè no tenen res més? ¿O potser perquè les lleis d’un mercat salvatge no els han convertit encara en consumidors de soroll i ximpleria?

En Benet no visita escoles per trobar cap recepta, ni per una nostàlgia de temps passats, sinó per carregar les piles de professor amb la constatació que l’interès per saber coses no s’ha perdut encara. I de retorn a casa farà tot el que pugui per descobrir en els seus alumnes, darrere l’excés d’informació i de coses que els distreuen i narcotitzen, les espurnes d’aquest interès primigeni que encara els queden.