Va sortir d'escola amb la cara com un mapa. A la galta hi duia dues esgarrinxades de la mida de Sicília i sota l'ull es podia distingir clarament un blau amb la forma de Madagascar. Ja hi som, vaig pensar, ja s'ha tornat a estomacar, el molt buscabregues. Si és que al final sa mare tindrà raó i aquesta obsessió amb els superguerrers ens passarà una factura més gran que la d'extraescolars, que ja és dir. Quan el vaig tenir al davant ja m'esperava les excuses de mal pagador que sempre acompanya qualsevol atonyinada: "És el Pau qui ha començat", "Era falta i no pas gol" i altres per l'estil. Però no, el meu campió dels pesos mosca escolars no em va donar ni una sola explicació i va entomar amb un estoïcisme sorprenent el meu sermó habitual: tot allò que la violència no serveix per a res, que és el recurs dels covards i dels que no tenen raó. Sí, ja ho sé, molt hippie el discurset, però què voleu, alguna cosa li he de dir. La qüestió és que quan vam obrir la porta de casa encara no havia aconseguit una explicació coherent sobre l'origen de la batussa.

Sa mare, quan el va veure, es va emprenyar el doble que jo. El seu discurs va ser semblant al meu (que si sempre igual, que s'ha acabat de veure dibuixos violents, etc.) per després desviar-se cap a allò que fa tan mal, que l'havia decebuda molt i que tenia un disgust tan i tan gran. L'hauríeu de veure, ho fa de conya! Va ser just en aquest moment quan el nen es va ensorrar. El plor va ser inconsolable. Entre sanglot i sanglot vam conèixer la veritat: resulta que una nena de tercer (que com tots sabem són unes virostes) li va dir que la mama, la mama del meu fill, era una vella. Ostres tu, quines coses! La batussa havia estat per defensar l'honor matern. "I per què no ens ho deies, fill?" "Perquè no volia disgustar-te, mama, que tu no ets vella, tu ets la més guapa del món". Ja us podeu imaginar com va ser d'emotiva la reconciliació entre mare i fill, digna d'un serial de sobretaula. Quan van acabar d'abraçar-se i dir-se com s'estimaven va arribar la segona part, quan va intentar explicar al nen que si algú és granadet a casa és el papa i que hauria de saber que ser gran és bonic, que els avis són grans i no per això menys especials i savis. Crec que ho va entendre. Ara només falta que la meva dona també ho assimili. Ho dic perquè la factura de cremes reafirmants d'aquest mes m'ha fet deu anys més vell.