Així fa de pare

“Vam descuidar la família”

Rafel Nadal és periodista, escriptor, pare de la Sílvia -de 32 anys- i avi de tres néts. És col·laborador en diversos mitjans de comunicació i publica ‘La maledicció dels Palmisano’ (Columna), una intensa història d’amor entre una mare i un fill, ambientada entre guerres

criatures Zoom

La meva generació va ser injusta amb la família. Semblava que l’havíem de combatre perquè era la causa de tots els mals de la societat, que tot el que era conservadorisme era causat per la família.

Com era la teva?

Nosaltres érem una família nombrosa, amb dotze fills.

Dotze!

Casa nostra era com un internat. Veig que ara hi ha un canvi molt gran d’una generació a una altra en el tracte amb els fills. Quan jo era petit els fills vivíem en un món a part. Amb els adults gairebé no compartíem ni el menjador. Els nens només entràvem en el món dels grans quan ens hi cridaven. Hi estàvem una estona i en fugíem.

Ara és el contrari.

Veig famílies que se separen i que el pare o la mare s’enduen els fills de viatge a llocs que no tenen cap interès per als nens. Un nen de set anys necessita anar a pagès, a banyar-se al riu, no a conèixer ciutats europees. El nen necessita viure a la natura, amb la seva colla.

¿T’hi vas entendre bé, amb els pares?

Jo, amb el pare, no hi vaig parlar seriosament fins als disset anys, i va ser per barallar-nos, per discutir de política i engegar-nos l’un a l’altre a fer punyetes.

Però els admires.

Molt. Ells van ser força conservadors, molt religiosos, i malgrat això em van donar molta més llibertat de la que crec que jo vaig saber donar a la meva filla. Ells sempre van respectar el camí que vaig anar triant, i quan hi penso i em poso en el seu lloc entenc que no els hi vaig posar gens fàcil. Si la meva filla hagués sortit tan diferent de mi com jo vaig sortir respecte dels meus pares, estic segur que l’hauria intentat manipular o l’hauria volgut convèncer. Els meus pares no van fer res de tot això.

Parla’m dels prejudicis en contra de la família.

Quan jo era jove lluitàvem contra una interpretació ideològica de la família, que ens semblava que atemptava contra altres models. Ara parlem de la família i tothom reconeix que és un factor essencial de cohesió social. Però la meva generació va viure abocada a la participació política, a la vida col·lectiva, i crec que vam descuidar la família.

Quin va ser el resultat d’això?

La nostra relació amb els fills va ser massa distant. Veig persones de la meva edat que, com jo, intenten compensar amb els néts les mancances que van tenir com a pares.

Els néts acaben unint.

És inevitable. Passen els anys i fas un esforç de comprensió. Amb la meva filla el pas del temps ens va aportant proximitat. Malgrat que els néts encara són petits, veig que la relació amb ells és més fàcil. És una relació sense obligacions. Si no et fan cas un dia no passa res. No necessites fer servir la teva autoritat, i això fa que tot sigui menys conflictiu. Els avis són més comprensius. Els nens veuen perfectament que tu, a diferència dels pares, no els vols doblegar.

Et veuen com un aliat.

Els avis acaben fent d’intermediaris. Tot això uneix les dues generacions, les de pares i avis, perquè totes dues treballen per l’objectiu comú que és el benestar dels néts.

Però queda una certa recança.

Reconec que a vegades sento la mirada de la meva filla, quan m’estiro per terra per jugar amb els néts, o quan faig l’esforç d’agafar dies de festa per anar-los a buscar a l’escola i endur-me’ls a tirar pedres al riu o anar a veure vaques. Quan faig tot això puc entendre que ella es pregunti per què no vaig ser capaç de fer el mateix amb ella. Tinc la consciència que no ho vaig saber fer prou bé. La miro i em pregunto: “¿Què he de fer?” I ella deu pensar: “Fes, fes...” I jo m’he volgut regalar aquesta relació que tinc ara amb els néts.