Sí, ja fa uns quants dies però encara no m'ho puc treure del cap. Encara em bull la sang veient les imatges del nen ajupit a terra, immòbil, probablement incrèdul i espantat, incapaç d'entendre què li estan fent. Encara veig la mare fent servir el cos, les mans, els braços, el cor i l'ànima d'escut protector davant tanta ignomínia, tanta barbaritat, tanta força desmesurada. Sento encara els crits de dolor del nen i els de ràbia de la mare, la seva veu trencada demanant una ambulància. Em tremola tot recordant com la resposta a la noia del costat que recrimina al mosso la injustícia de pegar a un nen indefens de tretze anys són tres cops de porra fastigosament covards i desproporcionats.

Però no, no és sobre aquesta policia autonòmica que en teoria ens havia d'estalviar les arbitrarietats pretèrites, que vull parlar. Ni sobre els governants que l'emparen facin el que facin, aquests que els atorguen la potestat de repartir llenya amagats sota un casc i una armilla sense cap identificació que els responsabilitzi en cas d'abús de poder. No, el que més em revolta, com a pare, és la reacció mesquina dels que davant els fets culpabilitzen els progenitors. "Què hi fa un menor en una manifestació?", clamen escandalitzats. Com si un nen de tretze anys hagués d'aïllar-se del que passa al seu carrer, a la seva escola, com si no fos prou persona encara per saber res dels desnonaments, de les retallades, dels acomiadaments, dels rescats indecents. Ho sento però no, no va així. La responsabilitat d'un pare i una mare passa també per fer veure al seu fill que una vaga general no és un dia de festa, que no és un dia de campana institucionalitzada on es pot quedar a casa jugant a la Play tot el dia. Passa per fer-lo coresponsable -en una mesura adequada a la seva edat- de la lluita per una societat més justa, per fer-li entendre que ell i la seva generació han de ser protagonistes d'un món més preocupat pels desvalguts i que per aconseguir-ho ha d'obrir els ulls i sortir al carrer.

No, ho sento, no em val l'excusa que un nen que es manifesta es mereix ser estomacat, com tampoc no em val la que diu que una noia massa escotada es mereix que la molestin verbalment pel carrer. La culpa és sempre dels agressors. Dir el contrari és fer el joc als repressors i això, si volem arribar enlloc, cal que ho entenguin els pares i sobretot els fills.