Vacances Quadrades

Fa uns dies vaig observar com es comportaven dues famílies que havien llogat un bungalou en el càmping on jo intentava descansar amb la meva dona i els meus dos fills. Els veïns van passar-se tot el cap de setmana gairebé sense sortir de la caseta de fusta. No els vaig veure passejar per contemplar el preciós paisatge, ni sopar al restaurant, ni refrescar-se a la piscina, ni fer un partidet al camp de bàsquet. Res. En 48 hores gairebé no es van moure d’allà. Al principi m’hi vaig fixar pel soroll que feien, sobretot parlant. Després els vaig veure escarxofats a les cadires de la terrasseta. Tant els pares com les mares fumaven una cigarreta rere l’altra. Elles encara feien viatges a dins i a fora, suposo que per preparar els àpats i parar taula. Però els homes no treien els ulls del mòbil. Em va costar creure-m’ho de tan exagerat com era. La cigarreta en una mà i amb l’altra consultant el mòbil.

Vaig parar l’orella i sense gaire esforç vaig descobrir amb estupor que parlaven dels videojocs que tenien als mòbils. Hi estaven enganxadíssims, fins al punt que la conversa sempre girava entorn a aquesta afició/addicció. Després també em vaig adonar que almenys hi havia un parell de nens d’uns vuit a deu anys amb ells. Ignoro si eren amics o familiars, només vaig veure com, amb un cert sobrepès, cap d’ells no deixava ni un segon la seva tablet. Els nens no van sortir en cap moment a la zona de gronxadors i tobogans que tenien just davant dels nassos. I no ho van fer en tot el cap de setmana.

Límits necessaris

Nosaltres anem al càmping precisament per la gran quantitat de coses que no podem fer si ens estem a casa, com gaudir de la natura i buscar llimacs, sargantanes i un parell de conills que fan excursions nocturnes. Tot plegat em va semblar tan increïble com preocupant. Tan per als pares com per als fills. No sé si aquests nois han tret bones o males notes. En tot cas, als seus pares, per com es comportaven, no els posaria bona nota. M’encanten les noves tecnologies i he de dir que les he anat incorporant a les classes en la mesura del possible. Però sóc conscient que els límits són necessaris. Jo sóc el primer que tinc ganes d’apagar aparells per estar amb els que m’estimo, i als meus fills els he de donar exemple per després exigir-los el mateix.