Fa dies descobríem la nova cara de Renée Zellweger. Una mica més tard ens sorprenia la nova versió d’Uma Thurman, la musa tarantiniana que ens va fer somiar en pel·lícules com Beautiful girls. Però, curiosament, no estàvem davant d’un canvi real, sinó davant d’una d’aquelles notícies de les quals la premsa no s’havia molestat a comprovar la veritat que contenia. No hi havia hagut cap canvi, sinó un ús diferent del maquillatge de l’actriu.
Aquest cas ens serveix per compartir un tema que ens preocupa: la imatge que donem als altres i la que tenim dins nostre.
L’Uma viu de la imatge que projecta. De la seva qualitat interpretativa també, però la imatge és molt important. Les decisions que prengui, però, no deixen de ser un assumpte privat, d’una persona major d’edat que sap què vol i en què es vol convertir.
Ara bé, aquesta mena de decisions en personatges públics tenen inexorablement una dimensió exemplar. En una societat com l’actual la imatge té cada vegada més importància. Centenars de joves i d’adolescents -i el perill va creixent per sota- posen en perill la seva salut per respondre a uns cànons de bellesa que imposa la moda.
Genètica i justícia
Cadascú té el xassís que té i com acostuma a passar en altres qüestions, la naturalesa i les lleis genètiques no tenen res a veure amb la justícia. Ara bé, bona part de la nostra felicitat es juga en el terreny de la imatge que volem donar i l’acceptació del cos que ens ha tocat és un dels objectius que ha de mirar d’assolir qualsevol acció educativa.
Sabem que les generacions joves arribaran a complir cent anys de mitjana de vida. Ens cal educar-nos a mantenir el cos en un estat de salut que ens permeti gaudir de les fortaleses i de les dificultats de cada edat. A les escoles s’ha de plantejar amb rigor i seriositat aquest tema: com respectar el nostre cos i com respectar el cos dels altres.
Una vida saludable ha de ser un dels grans temes del currículum, però això no vol dir sacrificar-ho tot per tenir una determinada figura que va en contra de la naturalesa o dissimular que la vida fa que tendim a la gàrgola, no pas al classicisme grec.
No cal dir que l’arruga és bella, perquè potser no ho és. Senzillament cal acceptar que envellir és saber llegir en el rostre de l’altre el pas del temps i l’Uma també ens oferirà la seva lectura, tot i que sigui amb maquillatge.
