El pare que et va matricular

Ulleres

Encara recordo el dia que les vaig anar a buscar. Portava quinze dies emprenyat amb el món en general i amb el meu oculista en particular. ¿Com podia ser que em receptés portar ulleres? A mi, que portava vint-i-nou anys veient venir les coses abans que ningú! A mi, que clissava la gent tal qual la coneixia per primer cop! Potser sí que no acabava de veure-hi clar al final del dia, però això no podia ser motiu per haver-les de portar. I tot perquè no podia llegir unes lletres minúscules al final de l’última renglera. Esclar que no podia, eren massa petites! M’hi hagués jugat un pèsol que aquella renglera l’havien creada expressament per fer negoci i obligar la gent a passar per l’òptica.

Per això vaig anar a recollir-les amb tota la recança del món. No me les pensava posar mai. Bé, potser a casa per llegir, si veia que m’agafava aquell mal de cap tan recurrent, però res més. Em negava a ser un quatre-ulls, un d’aquells que fan pinta de repel·lents, un pilota, un dels que s’asseuen a primera fila i aixequen la mà a cada pregunta que fa el mestre o el cap de departament. I, sobretot, no volia que elles em veiessin amb ulleres, uf, quina vergonya! Segur que se’n riurien de mi o, el que encara seria pitjor, m’ignorarien per sempre més.

Els tres dies següents de portar-les posades no els oblidaré mai. Va ser el més semblant a experimentar amb drogues psicotròpiques que he viscut mai, però amb l’avantatge de no patir cap efecte secundari. Podia veure les fulles dels arbres i el mar de color de les ampolles antigues quan el mirava des del balcó de casa. Em passava els viatges en tren a Barcelona embadalit mirant per la finestra els masos i les fumeres, els estornells i les vinyes. Tenia superpoders, ho podia veure tot, cada detall, cada petitesa. ¿Com m’havia pogut perdre tanta bellesa durant tants anys?

Tot això m’ha vingut al cap aquest divendres, quan acompanyàvem el nen a l’òptica per triar-li les seves primeres ulleres. Això i les vegades que les perdrà o se les deixarà a l’escola o es dutxarà sense treure-se-les o les buscarà sense adonar-se’n que les porta posades. Ho pensava mentre el veia tot presumit, emmirallant-se al costat de sa mare, decidint quines li quedaven millor. “Papa, què et semblen aquestes?” “Et queden de conya, Lluc -li vaig contestar-, i quan les facis servir t’asseguro que encara et quedaran millor”. Paraula de miop.