La setena hora
JAUME CELA & JULI PALOU

Vergonya

Vergonya Zoom

Us veiem arribar cada dia de països en guerra, de països on es pateix fam, de països on la barbàrie d’uns quants ha vençut el seny i qualsevol sensibilitat humana. Arribeu per mar o després de recórrer per terra llargues distàncies. I us espera una Europa que prega “Vestiu a qui va nu, doneu menjar a qui té gana” mentre enriqueix cada dia més els rics i ignora, també cada dia més, els que pateixen.

Sou els infants de famílies que han vist en el Vell Continent la seva salvació. Però Europa no es despentina, com no es despentina la senyora Lagarde, com no es despentinen els qui en urgents rodes de premsa fan focs d’encenalls per amagar que no canviarà res i que l’únic que faran és evitar que els vostres ulls ens vegin. Ja ho anunciava el sociòleg de la liquiditat: hem tret les fronteres per aprendre a aixecar murs!

Vosaltres, infants que fugiu amb les vostres famílies de la misèria i de la guerra, sou les icones d’aquests dies. Sou germans de les nenes segrestades per bandes criminals, de les criatures famèliques que reben el suport d’organitzacions com Metges Sense Fronteres. Sou germans dels nens que van acompanyar l’àvia als camps d’extermini o del nen que encapçala la marxa del Gueto de Varsòvia. Germans dels nens palestins morts a les platges de Gaza o de les criatures que fugien del napalm.

I què fem les ments benpensants davant de tanta... (anàvem a escriure tragèdia, però en una tragèdia és el destí el que s’imposa). Quina paraula podem fer servir? No la sabem trobar. Injustícia, potser? Sona tot tan dit i inútil! Nosaltres, homes i dones de bona fe, ens horroritzem i fem comentaris com: “Quina pena, no hi ha dret, l’espècie humana comet grans inhumanitats, s’han perdut els valors...” Ens heu de perdonar, criatures que no teniu cap culpa dels mals que patiu, per ser tan verbals, per resumir-ho tot en una ajuda puntual o en un article com aquest, que pretén que ens disculpi de la vergonya que sentim. El món, sobretot Alemanya, es va justificar dels crims comesos als camps d’extermini al·legant ignorància. No era veritat. I tant, que se sabia què passava! Nosaltres no tenim aquesta excusa. Ho sabem i continuem dinant i no anem a omplir les places de les nostres ciutats exigint solucions que facin que no sentim fàstic vers la nostra espècie.