Criatures 27/07/2013

"Tu ja no ets l'heroi"

Iván Morales és autor, director de teatre i pare del Roc, de 10 anys. En el festival Grec presenta 'Jo mai', una obra que parla d'uns joves que intenten construir una família en un món inhòspit, mentre un d'ells afronta la seva paternitat. Podeu veure-la fins demà al CCCB

i
Francesc Orteu
3 min

Al'obra hi ha un personatge que s'ha d'enfrontar al fet de ser pare quan ell mateix encara no és prou adult per ser pare de si mateix i un dels temes és com crear una família sense repetir els patrons que no t'agraden de la família d'on véns.

No és fàcil.

A partir de l'adolescència comences a crear la teva pròpia família, primer amb els amics, que són la gent amb qui esculls viure. És llei de vida rebutjar el lloc d'on véns, però mai no saps si estàs rebutjant coses que és sa que rebutgis o si només negues les coses per negar-les. I fins i tot allò que negues, d'una manera o altra, ho acabes reproduint.

Què és ser pare?

Quan ets pare el primer que has d'assumir és que tu ja no ets el nen. Jo vaig ser-ho molt jove, als vint-i-quatre anys, però crec que això li passa a tothom. Has d'entendre que deixes de ser el nen dels teus pares i que tampoc ets ja el nen de la parella. Tu ja no ets l'heroi per a ningú. Ara hi ha un altre heroi.

Ben resumit.

La meva generació ha sigut molt infantil. Hi ha aquesta llegenda que som la generació més ben preparada, però potser no ho som, potser hauríem de madurar una mica més. Tu veus l'anunci d'Estrella Damm i tot és gent de la meva edat, molt hipster , beuen cervesa, fan un arròs, estan de conya. Però no hi veus cap nen enlloc. Com pot ser?

Els nens estan fent altres anuncis.

Jo no defensaré ara que cal tenir fills, però som una generació educada amb herois depressius. Choose nothing . Alguns cops m'he trobat treballant amb gent de la meva edat que no volen assumir cap responsabilitat. En canvi, amb xavals més joves és més fàcil. Potser ha sigut més sa criar-se amb Hanna Montana que amb Kurt Cobain.

Parla'm de les emocions.

Doncs que la feina dels pares és crear l'ambient que permeti que els fills puguin expressar les seves emocions completament, siguin quines siguin. Cal obrir les portes i un cop obertes reconfortar-los en el sentiment, emparar els fills. El que he de fer és acompanyar-los en les seves emocions, fer-los entendre que passen, que no duren per sempre.

A vegades voldríem estalviar-los segons què.

Creiem que cal preservar la innocència dels nostres fills apartant-los de segons quins temes. I crec que no, que hem de permetre que visquin amb innocència totes les seves pulsions, deixar que ho explorin amb la seva innocència. I ja arribarà el moment de dir-los on és el tabú.

Què et fa por?

Suposo que les coses més primàries: el dolor, els fantasmes que tots tenim. Només et cal imaginar que el teu fill es perd durant un quart d'hora en uns grans magatzems. És horrible. Però, a part d'aquestes pors més irracionals, hi ha una por més serena que és por a l'estupidesa.

Explica-m'ho.

Cada cop som més impacients, vivim en un moment en què és tot més immediat. I ja està bé que sigui així, però se'ns fa difícil reflexionar. També hi ha una altra mena de por que no te la treus mai de sobre: què m'estic perdent?, de què no m'estic assabentant?, què m'està passant per alt?, on no estic parant prou atenció? Aquesta sospita perpètua t'obliga a estar a l'aguait.

¿Pateixen diferent mares i pares?

El patiment d'una mare és molt intens i irracional. La dona més intel·ligent del món, quan pateix pel seu fill, pot perdre el sentit comú. El que a mi em toca fer sovint com a pare -i no sé si tu t'hi sents identificat-, més que tranquil·litzar el fill és tranquil·litzar la mare. La feina del pare és donar suport a la mare. Quan el fill veu que la mare està tranquil·la, ell mateix es tranquil·litza.

stats