Tenir tres menors d’edat a càrrec (MEC) va ser una decisió conscient. No tinc cap mena de coartada. Ni la bogeria transitòria, ni la bogeria etílica, ni la bogeria psicotròpica em són cap excusa. En volia tres. Punt. Un tres que de vegades es transforma en un dos o en un u, quan els MEC emigren, per una nit, a cases alienes. Llavors m’adono de com hauria estat de diferent la meva existència si el tres hagués esdevingut un dos o un u.

Una

Si m’hagués plantat amb la primera MEC, ara seria una progenitora amb una filla única de gairebé 15 anys, sense CAP germà per discutir. CAP. Suposadament podríem plantejar-nos fer viatges cosmopolites i interessants sense el botzinar de dues veus que exclamen indignades: “Museus, no! Volem anar a la platja!” En teoria disposaria de tant temps lliure que si m’aturo a pensar en què el podria despendre les neurones es curtcircuiten. I la rentadora de 8 quilos que un dia d’aquests farà un pet còsmic podria desafiar la llei de l’obsolescència programada amb alegria.

Però no m’enganyo. Som com som i sóc qui sóc. La MEC única en lloc de discutir-se amb els germans ens faria pujar al ring als seus progenitors més vegades de les que ja ho fa ara, i ens amartellaria amb la seva campanya “Vull un pírcing al nas, ja” d’una manera tres vegades més intensa que l’actual (que deunidó...). Als viatges, el més probable és que acabéssim visitant més botigues que museus. El temps lliure, com que sóc autonta (autònoma, vull dir autònoma), el dedicaria a seguir autoexplotant-me. I la rentadora es moriria el dia que van programar els sàdics enginyers que la van crear. A més, em perdria l’oportunitat de viure la criança d’un ens humà masculí, i amb ella els pets de metralleta, els mitjons bruts radioactius i l’humor, el pragmatisme i la tendresa de nen.

Dos

Molts dels motius anteriorment citats s’haurien solucionat si m’hagués aturat en la prudent xifra del dos. Un MEC i una MEC que s’haurien foguejat verbalment entre ells i que ara, amb gairebé 15 i 12, també em permetrien una mica més de temps lliure. I, fins i tot, podríem plantejar-nos viatges encisadors. Potser no tan lluny, perquè quatre surt més car que tres, però segueix sent més assumible que cinc. I perquè l’element antimuseus estaria en franca minoria. Sembla, doncs, la tria perfecta. Però no va ser la meva.

Tres

Sóc la sisena de set germans. Per a mi un germà, només un, és una misèria. Hi havia temporades que al germà X no el podies ni veure. I després el germà X era el teu millor còmplice i era la germana Z la que es tornava insofrible. Cal variació. Tenir germans per triar, que, en ser adults, passen a ser companys de vida, membres de la teva tribu. Una tribu per als moments bons i per als moments fotuts. Oferir una càpsula de salvament futura una mica més nodrida de tripulants.

Sí, la càpsula i els tripulants poden ser un cagarro cuit i les disputes infantils no és estrany que s’enquistin fins a l’edat adulta. Comprenc que el meu optimisme no té cap base científica i que la realitat m’ha demostrat massa vegades que tot allò que es planifica és un regal enverinat. Però he fet l’aposta amb l’esperança que si als meus pares els va sortir bé, a mi també em pot passar el mateix. I malgrat el caos i alguns dies nefastos, sé que no m’he equivocat.