Era un sopar que semblava destinat a no concretar-se mai. Cada cop que el Feliu o el Jordi intentaven activar-lo, tot un seguit d'excuses de mal pagador anaven escanyant l'entusiasme inicial fins a acabar fastiguejant el valent instigador de l'acte. Semblava com si els astres s'alineessin perquè cada dissabte de l'any tots estiguéssim fent o una mitja marató a Salt o un concert en un poble perdut de la mà de Déu. Tant hi feia si ho posposàvem uns dies abans: sempre hi havia un imprevist que ho engegava tot a pastar fang, i quan la cosa quallava de manera miraculosa, la salut, que amb els anys no perdona, feia acte de presència: que si una grip, que si el nen té varicel·la, que si tinc la sogra fotuda...
Així doncs, no donava un duro per fer una reunió de la meva colla. Com més temps passava més difícil es feia, més temps passava fins que ens tornàvem a trobar (generalment fent cua per donar algun condol) i ens prometíem de manera poc creïble que ens havíem de veure un dia. Per això encara no em crec que dimecres ens trobéssim en una taula d'un restaurant a la carretera de Valls. Van ser tres hores que van passar volant, tres hores de concerts memorables, partides de pòquer i futbolí, ressaques, nits boges, esmorzars postdiscoteca i molts farts de riure. Tres hores reparadores de memòria vital en què cadascú de nosaltres recordava detalls i moments que la resta ja havia oblidat: aquella nit que vam haver de portar el Jordi a casa seva una mica perjudicat i aguantar la bronca del seu pare; la sang freda del Lluís Maria quan es tractava de convèncer els membres de l'ordre públic de coses difícils d'explicar, o l'habilitat innata del Jordi i el Feliu per enclastar periòdicament els seus cotxes contra el mobiliari urbà. Sí, vam fer memòria, mirant de recordar noms d'amors platònics i pubs que ja no hi són.
I un cop enllestits vam comprovar, intercanviant fotos de mòbil, que malgrat tenir la mateixa edat n'hi ha que tot just treuen el bolquer del nen i d'altres que ja els han d'arreplegar a la porta de casa, agafats entre dos companys i una mica perjudicats. Ara, passats uns dies, miro la foto que ens vam fer abans de desaparèixer cadascú pel seu camí i no puc evitar que se m'escapi un somrís veient el que vam ser durant tres hores: vuit marrecs de cinquanta anys amb cara d'haver trencat més d'un plat.
