Treballar al límit

Els professors, a l’espera que ens salvi la Setmana Santa, anem justets d’energia. Ja ho deia en Joan Garí fa pocs dies en un article en aquest mateix diari. Podem canviar de lleis educatives tantes vegades com es vulgui, però el que necessitem els docents són estímuls i estalviar-nos tanta burocràcia. Vam voler ser professors per transmetre coneixements, i no per omplir formularis. De la mateixa manera que els pares ens demanen que no carreguem en excés de deures els seus fills, nosaltres, com a docents, cada vegada hem de fer més tasques que poca cosa tenen a veure amb les classes. S’ha volgut tenir-ho tot tan controlat i pautat que ens hem allunyat del que ha de ser l’essència de l’ensenyament. I sí, potser tenim més dies de festa, però també ens obliguen a estar connectats per rebre instruccions en qualsevol moment. Com que tots tenim correu electrònic, es dóna per descomptat que en fem un seguiment rutinari. Quan sona el timbre final no acaba la nostra jornada de classes, reunions i formacions. Sovint ens esperen hores de correccions a casa, de fer informes, de preparar programacions o diverses activitats de centre. Conscients o no, el sistema fa bullir l’olla sense parar fins al punt que el nostre cervell no té descans. Cada vegada tinc menys temps i energies no només per millorar les meves classes, sinó per estar amb la família o els amics, i ja no diguem escriure.

Més dur i menys recompensat

Ser docent a casa nostra és cada any més dur i està més mal recompensat. Sí, tenim feina, d’acord. I l’amor per l’ofici hi és, però crec que se’ns hauria de tractar com el material preciós que som. Col·lectivament comencem a notar el que se’ns ha imposat els darrers anys i tots els drets que hem perdut, a part de sou i pagues. Posar-se malalt uns dies és arriscar-se a no arribar a final de mes, i tot i així les baixes mal cobertes van caient sense parar. La sensació és d’anar al límit.

Amb les ganes no n’hi ha prou, ni es pot mantenir la tropa fresca com si aquí no passés res. Una altra cosa és que ens atrevim a alçar la veu, la que ens queda després de tantes classes seguides. De la por en parlaré un altre dia. Això sí, els resultats sempre es poden maquillar, d’això també n’hem après, però d’aquí a creure que els nostres alumnes sortiran més ben preparats... És una broma que ara mateix no tinc força per riure.