Nostàlgics? Potser sí que som nostàlgics. Però què hi farem si ens agradava preguntar als menuts què voldrien ser de grans i sentir sempre les mateixes respostes: actriu, futbolista, bomber, astronauta... I ens agradava preguntar als més grans per quins camins anaven els seus interessos i sentir des dels dubtosos fins als que amb una seguretat sorprenent deien: metgessa, mecànic, dissenyador, teatrera... Si davant dels menuts somrèiem, davant dels grans adoptàvem un posat més solemne i començàvem a relacionar àrees del saber amb projectes professionals, responsabilitat amb feina, feina amb compromís social.
Abans era fàcil relacionar el dret a tenir una feina amb el deure d'implicar-se socialment. Però avui les coses han canviat molt: la feina ja no és una qüestió de drets i de deures. És una qüestió de sort. Fins i tot ho afirmen els de la sèrie La Riera : "No veus que té la sort de tenir feina, no li omplis el cap demanant-li que pensi a millorar el sou!" Poc li falta si no ha de demanar perdó per tenir feina. I si la nena en comptes de ser responsable de sala en un bon restaurant fos funcionària, el pare cada nit tiraria coets pel balcó!
Dubtem. ¿Els hem d'ensenyar a esforçar-se per aconseguir la feina que desitgen i créixer en la seva professió? ¿O els eduquem perquè busquin la sort? L'únic que ens tranquil·litza és que amb nosaltres deu ser tot el país que dubta, perquè no sabem si organitzar un model social fonamentat en el coneixement o en els casinos. Al món hi ha exemples de tot, amb resultats que clamen a tots els cels, menys al de casa nostra. A nosaltres, què voleu que hi fem, se'ns acut que això d'optar pel joc té alguna cosa a veure amb aquesta nova idea d'entendre la feina com una sort, no com un deure ni molt menys com un dret. Potser és que vam entendre malament les lectures de Marx. O potser no volem que ens facin combregar amb rodes de molí.
